Una promotora amenaça de fer fora de casa seva la Maria, l’Antonio i desenes de persones a Mallorca: “Som gent honrada”

Deixa de ploure a Son Bordoy poc abans que caigui la nit. De l’alba ençà han caigut uns quants litres. Amb intensitat: goterons gelats que han convertit en fang les terres d’aquesta finca agrícola situada a les portes de Palma. Un grup d’hòmens es refugia sota un voladís de xapa. Jaquetes d’esport, caputxes calades, vambes i pantalons gruixuts plens de taques. Algú fuma, algú fa scroll.

No són pagesos, sinó ferrallaires: les furgonetes –blanques, enormes, noves: totes matriculades de la J en endavant– aparcades a prop serveixen per carregar els materials que recullen i transporten fins als centres de reciclatge. Del pes de la ferralla en depèn el sou del recol·lector. I, alhora, aquests hòmens són els habitants del poblat que es va configurant al darrere seu. Com si fos un tetris: protuberàncies de pladur i altres materials fàcils d’assemblar que han anat creixent al costat dels murs d’una antiga masia (possessió a Mallorca) –el Cadastre sosté que la casa es va construir a finals del segle XIX– que, en algun moment, va quedar sense majorals.

–He sortit d’aquí a dos quarts de set del matí. Són gairebé les sis del capvespre i acab de tornar. Encara no m’he dutxat. Després llegeixes els comentaris dels diaris i veus que hi ha gent que diu que no dobleguem l’esquena. Que vinguin un dia a treballar amb mi i ja veuran!

Ho diu un dels hòmens, un dels més jóvens –en Paco, vint-i-quatre anys i dos fills–, i les seves paraules encara ressonen quan un company –en Jonathan, vint-i-tres anys, una filla– li respon amb una veu on es percep més amargor que ironia:

–Això ho escriu gent avorrida, que és a casa sense saber què fer…

Els comentaris tenen rerefons. Des de fa tres mesos, en Paco, en Jonathan i unes dos-centes persones més –moltes, properes: són els seus güelos, els seus pares, els seus oncles– han aparegut a la premsa local. Més d’una vegada: corren risc de desnonament. A les parcel·les on viuen –i on, com també passa amb els seus fills i els fills dels seus cosins, ells, a diferència de les generacions anteriors, també hi han nascut– s’hi han traçat uns plans urbanístics. És un indret llaminer per aixecar-hi un barri de nova planta: la frontissa entre l’aeroport de Mallorca, el centre d’una ciutat que s’acosta al mig milió d’habitants i el club esportiu d’es Portitxol. L’Ajuntament de Palma i la promotora Pryconsa posseeixen la majoria dels terrenys. L’octubre passat van demandar aquells que consideren que els ocupen. La Policia Local va repartir actes judicials porta per porta. Ningú no se n’ha anat.

Abans d’agafar la sortida que condueix als camins de Son Bordoy, una tanca gegant amb el segell de l’empresa immobiliària anuncia als conductors: “Tenemos tu casa. Próxima construcción de 750 viviendas”. Del total –i tot i tractar-se d’uns terrenys requalificats gràcies a una llei balear de 2008, durant la segona presidència del socialista Francesc Antich, aprovada per anticipar-se a l’especulació que ara pateixen els balears– només 150 seran de lloguer social. El 20%. Uns altres 250 tindran un preu limitat –per determinar– i la resta –350– alimentaran una oferta fora de l’abast de la majoria de butxaques: el metre quadrat flota a Palma –una mica– per sobre dels 5.000 euros. El doble de la mitjana espanyola.

Una tanca gegant amb el segell de l’empresa immobiliària anuncia als conductors: “Tenim casa teva. Properament construcció de 750 habitatges”. Del total, només 150 seran de lloguer social; uns altres 250 tindran un preu limitat –per determinar– i la resta –350– seran a preu lliure i prohibitiu per a la majoria de butxaques

Camps de golf i habitatge protegit

“És un tema judicialitzat, no farem declaracions”, afirmen fonts de Pryconsa. Especialitzada en la construcció i comercialització d’obra nova, aquestes sigles formen part del paisatge immobiliari espanyol des dels temps del desenvolupisme franquista. Creada el 1965, ara és un holding. Disposen d’altres societats com Prygesa –que gestiona cooperatives d’habitatge– o Saint Croix –especialitzada en l’adquisició d’edificis per treure’n rendibilitat llogant pisos i apartaments–; han impulsat hotels i camps de golf en entorns naturals –Isla Canela, província d’Huelva– i presumeixen d’haver lliurat 75.000 jocs de claus al llarg de la seva història. Molts eren habitatges de protecció oficial.

Els principals accionistes de Pryconsa són els germans José Luis i Marco Colomer Barrigón, que es reparteixen la major part del pastís amb altres familiars, i apareixen any rere any a la llista dels espanyols més rics: se’ls calcula un patrimoni net de 1.600 milions a la de 2025. Són els hereus del fundador: José Luis Colomer Hernández, un promotor a qui el jutge Santiago Torres va imputar per una presumpta estafa urbanística en el marc de l’Operació Guateque. Aquesta trama havia agilitzat –presumptament– llicències a canvi de suborns. L’escenari, la Comunitat de Madrid. La detenció del pare va tenir lloc el 2008, amb la presidenta Esperanza Aguirre governant a la Puerta del Sol i l’alcalde Alberto Ruiz-Gallardón al Palau de Comunicacions, al costat de Cibeles. Una dècada més tard, els trenta acusats van ser absolts pel Tribunal Suprem en considerar “il·lícites” les gravacions que havien originat les investigacions.

Els principals accionistes de la promotora Pryconsa són els germans José Luis i Marco Colomer Barrigón, que apareixen any rere any a la llista dels espanyols més rics

Després de la pandèmia, Pryconsa va fer el salt. Palma –com abans va passar amb Guadalajara (l’extrema perifèria madrilenya pel costat est) o amb els voltants de Sevilla– és un valor a l’alça en el sector immobiliari. En són prova els 469.000 euros –preu de sortida, unitats a partir de 69 metres quadrats– pels quals s’estan venent els pisos que la promotora està aixecant a Son Güells, l’altre desenvolupament urbanístic en què s’ha embarcat i que va encendre les alarmes de les associacions dels barris vesins per l’alçada –fins a onze plantes– d’alguns dels edificis. Son Güells no és gaire lluny de Son Bordoy –també a l’entorn de la capital balear–, però posar-hi la maquinària va ser més fàcil: ningú no s’hi va oposar.

–La meva família –tenc onze nets i sis besnéts–, concretament, fa vint-i-vuit anys que viu aquí. I no hi vam venir per gust. Abans érem en uns terrenys d’es Molinar, a tocar de la platja, però va venir la senyora Angelines [membre del Secretariat Gitano] i ens va demanar, per ordre del senyor Joan Fajeda [polític del PP, alcalde de Palma entre 1991 i 2003, a qui es va vincular amb un dels caps de Son Banya], que ens traslladàssim a aquestes finques, que ens firmarien una cessió d’ús. Així va ser i, des llavors, aquí som, amb més gent. Sense deixar de fer feina i vivint molt tranquil·lament.

Àngel Paredes no ha perdut l’accent extremeny tot i que fa més de mitja vida que viu a Mallorca. D’Aldea Moret –els carrers més meridionals de la ciutat de Càceres, una antiga barriada minera de cases baixes on la cultura caló sempre ha tengut molta força– va venir a l’illa i, abans de ser barraquista a es Molinar –una altra zona de fort caràcter romaní fins que el turisme va anar arraconant allò gitano–, va habitar “uns apartaments que hi havia dins la nau” on feia feina fabricant materials de construcció, un ofici que, combinat amb la ferralla, va desenvolupar durant molt de temps: “No saps com curràvem d’embalats als noranta. De la meva fàbrica van sortir molts dels blocs amb què es va fer [l’estadi de futbol de Son Moix]. Per això ens fa tanta ràbia que ara ens vulguin fer fora de casa nostra. Aquestes parets –assenyala un menjador, amb una llar de foc al centre, al voltant altres dones i homes i diversos infants corrent, tots amb sang gitana a les venes– les hem aixecat amb el nostre esforç. I amb permís de l’alcalde en el seu moment”.

–Però teniu cap document que acrediti aquesta cessió d’ús, Àngel?

–No, el van guardar a l’ajuntament. Era per vuit anys, però el temps va passar i no ens van dir res més. El que sí que tenim és l’empadronament…

Tot seguit i com un llamp, en Paco i en Jonathan –l’un en paper; l’altre, en digital– mostren dos certificats –amb l’escut municipal (ratpenat, corona, dos fons amb quatre barres, dos fons castellats) i data recent–, “els papers per poder viatjar”, com els anomenen tots dos. “Sense aquests documents no podríem tenir els nostres fills a l’escola, que hi van caminant i en cinc minuts hi són, ni tampoc tindríem metge de capçalera…”, intervé en Natalio, el segon en veterania després de l’Àngel. Ell, també ferrallaire, també extremeny –és de Badajoz–, té quaranta-vuit anys i va arribar a Palma amb només dos anys.

En Paco i en Jonathan no han conegut cap altre llar. “Marxar a un altre lloc? És clar, però que ho puguem pagar”, es pregunta el primer: “Si jo guany entre 1.500 i 1.700 euros al mes, que a més de la ferralla també conduesc un Uber de tant en tant, i pag 500 de lloguer, d’acord. Però com he de pagar 1.200, que és el que et demanen?”

–De petit, com era créixer aquí?

–Una passada! –respon el segon–. Ho veim amb els nostres fills: surten de casa, es posen a córrer, es troben amb els cosins, fan cabanes…

“Si ens fan fora d’aquí”, continua en Natalio, “ens parteixen per la meitat. Hi ha quaranta nens vivint en aquestes cases, quaranta. Perquè, tal com està tot… on vas? Quan els meus pares es van quedar a l’illa vivíem cap al centre de la ciutat. Llavors era més fàcil llogar un pis. Després ens vam anar desplaçant cap als afores, però mira, jo record de petit fer batalles amb paios que després han estat policies nacionals. Quan ens trobam, ens feim així, tocant-nos l’espatlla, i ens deim: te’n recordes? Llavors érem veïnats. Després vam venir aquí perquè s’hi podia viure bé. Els habitatges són dignes. Tenim aigua de pou i electricitat de la xarxa. Entram i sortim amb cotxe quan cal, o, si en lloc de la compra només necessites una barra de pa, a peu. Es pot saber a qui molestam?” Una part dels vesins de Son Bordoy –unes quantes desenes– han intentat –diverses vegades– fer aquesta pregunta a l’alcalde de Palma durant aquesta setmana, però Jaime Martínez Llabrés no els ha rebut.

L'alcalde no rep els veïns 

El tema es va reactivar a mitjan gener quan van saber que el ple –majoria simple del PP amb suport extern, i imprescindible, de Vox– havia donat llum verda a la construcció d’un vial que facilitarà l’entrada i sortida en cotxe de la futura urbanització. Dilluns, van exhibir pancartes davant de Cort –el nom de la seu històrica del consistori– sota la mirada de diversos agents de la Policia Nacional, dos turistes japoneses i un empleat –vestit i amb corbata– d’una botiga de rellotges de luxe.

Per acabar la protesta, van formar una fila i, a un extrem, Àngela Pons, representant de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, va cridar. A veu alta i amb un dit sobre la gola per mesurar-la: “Senyor Jaime Martínez i companyia: no els fa vergonya fer cada dia aquest tipus de política, vulnerar cada dia els drets humans i de la ciutadania? Sou l’alcalde de Palma, no l’alcalde de les constructores, dels API (agents de la propietat immobiliària) i de les promotores! Senyor Jaime Martínez, doni la cara: ni tan sols una reunió, ni tan sols mirar-nos a la cara, ni tan sols la preocupació d’explicar on anirà aquesta gent! Us importa ben poc la ciutadania que només cobra mil o mil cinc-cents euros al mes!”

L’Ajuntament de Palma ha donat llum verda a la construcció d’un vial que facilitarà l’entrada i sortida en cotxe de la futura urbanització

“Serveis Socials ha ofert la cartera de serveis a les persones que resideixen en aquest espai. Aquesta cartera inclou, en funció de les circumstàncies personals de cadascuna d’aquestes persones, ajudes en matèria d’habitatge, higiene personal, alimentació i/o accés a centres d’acollida”, expliquen –per escrit– des de l’equip de premsa de Cort. Tots els afectats amb qui ha pogut parlar elDiario.es –una dotzena de persones– neguen haver rebut la visita de cap tècnic municipal durant els darrers mesos.

Tres dies després –dijous– de la primera protesta, l’activista va prendre la paraula al ple de gener i va demanar un habitatge alternatiu per compensar el possible desnonament. Diversos vesins de Son Bordoy l’escoltaven. L’alcalde Martínez –arquitecte de professió– no va mirar Àngela Pons a la cara durant la seua intervenció. A aquest polític experimentat –va ser director general i conseller de Turisme durant la legislatura de José Ramón Bauzá, 2011-2015– l’esperava un matí més que incòmode: Durant la sessió també parlarien els veïns que van intentar evitar, abans de Nadal, la tala d’uns arbres gairebé centenaris plantats al nucli medieval de la ciutat, i no deixarien de sonar les botzines de la protesta que, a fora, omplia de soroll la plaça: un bon centenar de policies locals demanaven a l’equip de govern que compleixi la seva promesa de “modernitzar” el funcionament del cos. Les banderes sindicals que agitaven els manifestants es reflectien als vidres d’un hotel de cinc estrelles amb nom de cafè italià. L’empleat vestit i amb corbata tornava a contemplar l’escena –mentre rebia uns paquets d’un repartidor subsaharià– des de l’altra banda de l’aparador de la botiga de rellotges de luxe.

Aferrats a un advocat d’ofici

Torna a ploure a Son Bordoy. Na Maria és asseguda al sofà del seu menjador, amb la tela d’una taula camilla sobre les cuixes. Al seu costat, n’Antonio, el seu marit, amb la camisa una mica oberta. En una pantalla de grans dimensions, una telenovel·la i, al fons de l’estança, tres neveres, dos aigüeres, un espai enorme per cuinar. Fa fred a fora –no és carrer, és camp obert–, però dins de la casa la temperatura és agradable. Hi ha un remolí que corre pel menjador: fa la croqueta al sofà, s’enfila a una cadira, no està quieta. “Aquesta nina ja és molt gran, però no hi ha manera de treure-li el xumet”, diu na Maria –amb una ganyota més còmplice que severa– sobre la seua neta.

Entre els futurs desnonats, ells van ser els últims a arribar. Aquest matrimoni va construir la seua casa d’uns cent metres quadrats –molt similar a les altres– en una possessió –que ja ningú no cultiva, diuen els habitants, excepte “una senyora que encara sembra una mica d’alfals i ordi en un solar”– de milers de metres quadrats fa tot just deu anys.

També són extremenys –de Cordobilla de Lácara, just al límit entre les dos províncies de la regió– i conserven un accent ple d’aspiracions, consonants finals que desapareixen, eles que es converteixen en erres (dobrar per doblar) i a l’inrevés (entral per entrar). N’Antonio i na Maria tenien família a Mallorca, per això van venir: “Aquí ens van dir que hi hauria més feina i vam venir amb els nostres fills, i ens ha anat bé, ja som padrins. Noltros, amb quatre fustes, esteim molt a gust aquí. Ens guanyem la vida honradament, estem criant els nostres nens. Noltros no els demanam un pis ni res! Només un terreny, per fer-nos una altra casa”, s’embala la Maria, que porta la veu cantant.

El seu marit posa damunt la taula de vidre –a sota hi ha un dibuix on es llegeix en majúscules infantils: abuelo, abuela– uns fulls grapats. És una acta de desnonament. Està firmada el 31 de març de 2025. Afirmen haver-la rebut a l’octubre, com la resta de vesins. La demanda va a nom de Pryconsa. Segons la PAH, la parcel·la on viuen n’Antonio i ma Maria és de titularitat municipal. La família espera que “aquesta confusió” els doni, com a mínim, temps extra perquè no els facin fora de la casa on viuen. S’han posat en mans –com la resta dels seus vesins– d’un advocat d’ofici.