eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament.

Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 2093

Els missals de Ferrusola, el Cas Palau i la llosa de la corrupció

“Reverend Mossèn. Sóc la mare superiora de la congregació. Desitjaria que traspassares dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s'han de col·locar. Molt agraïda”. Aquest és el text de la nota manuscrita, signada per Marta Ferrusola el 14 de desembre de 1995. Paraules que contribueixen al sentiment de tristesa dels milions de catalans que durant 23 anys van donar el poder al seu marit, Jordi Pujol. Constitueix, negre sobre blanc, la prova del cinisme de qui durant dècades va ser l'administrador 'moral' d'un sentiment, el nacionalisme català. I que avui apareix, amb la seva dona i els seus fills, com la cúspide d'un sistema corrupte.

Jordi Pujol va construir un relat basat en valors i principis compartits per una àmplia majoria social a Catalunya. La decepció dels seus votants és infinita. Però Convergència era una extraordinària maquinària de poder. I encara ho és. L'última prova va arribar només una setmana després de conèixer-se les demolidores paraules de Marta Ferrusola. La Generalitat va imposar la seva majoria al Consorci del Palau de la Música per evitar que aquesta institució acusi Convergència pel presumpte cobrament de comissions de Ferrovial a canvi d'obra pública. Tot i els indicis flagrants sorgits durant el judici. Un fet semblant va passar quan la vella Convergència va col·locar a un dels seus a la direcció de TV3.

Seguir leyendo »

Los misales de Ferrusola, el Caso Palau y la losa de la corrupción

“Reverendo Mosén. Soy la madre superiora de la congregación. Desearía que traspasaras dos misales de mi biblioteca a la biblioteca del capellán de la parroquia. Él ya le dirá dónde se deben colocar. Muy agradecida”. Este es el texto de la nota manuscrita, firmada por Marta Ferrusola el 14 de diciembre de 1995. Palabras que contribuyen al sentimiento de tristeza de los millones de catalanes que durante 23 años dieron el poder a su marido, Jordi Pujol. Constituye, negro sobre blanco, la prueba del cinismo de quien durante décadas fue el administrador ‘moral’ de un sentimiento, el nacionalismo catalán. Y que hoy aparece, junto a su esposa y sus hijos, como la cúspide de un sistema corrupto.

Jordi Pujol construyó un relato basado en valores y principios compartidos por una amplia mayoría social en Catalunya. La decepción de sus votantes es infinita. Pero Convergència era una extraordinaria maquinaria de poder. Y aún lo es. La última prueba llegó sólo una semana después de conocerse las demoledoras palabras de Marta Ferrusola. La Generalitat impuso su mayoría en el Consorcio del Palau de la Música para evitar que esta institución acuse a Convergència por el presunto cobro de comisiones de Ferrovial a cambio de obra pública. A pesar de los indicios flagrantes surgidos durante el juicio. Algo parecido ocurrió cuando la vieja Convergència aupó a uno de los suyos a la dirección de TV3.

Seguir leyendo »

Catalunya Plural compleix quatre anys de servei al periodisme independent

Seguir leyendo »

Periodisme i llibertat, un mateix combat

Sense llibertat el periodisme no pot sobreviure. I sense periodisme no hi ha llibertat. El periodisme i la llibertat tenen la mateixa història. Els mateixos combats. Perquè són dues cares de la mateixa moneda: la democràcia. Els periodistes es juguen la llibertat, o la vida, en les guerres, en les dictadures, davant el fanatisme o en els Estats fallits. O es juguen l'assetjament i el silenci en països amb democràcies formals, però en els que s'imposen les actituds sectàries, els abusos de poder, la precarietat, la concentració mediàtica, i les pressions que porten a la censura, o l'autocensura, tant en mitjans privats com públics. La llibertat de premsa necessita un dia per ser primera pàgina, però precisa 365 dies a l'any de reivindicació perquè sobre ella creix, o mor, la democràcia.

El 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, és sobretot un homenatge als milers de periodistes que posen en risc la seva vida. Perquè la defensa de la llibertat d'expressió és una batalla global. En alguns països és una lluita a vida o mort. En els últims deu anys han estat assassinats gairebé 800 periodistes en l'exercici de la seva professió. A Síria, a l'Afganistan, a Mèxic, a l'Iraq, al Iemen... I centenars han estat empresonats. A Turquia, a Rússia, a Egipte... En altres països, el periodisme simplement resulta una quimera i les poques escletxes de llibertat que s'obren en les xarxes són reprimides de forma implacable. A la Xina, a l'Aràbia Saudita, a l'Iran...

Seguir leyendo »

Periodismo y libertad, un mismo combate

Sin libertad el periodismo no puede sobrevivir. Y sin periodismo no existe libertad. El periodismo y la libertad tienen la misma historia. Los mismos combates. Porque son dos caras de la misma moneda: la democracia. Los periodistas se juegan la libertad, o la vida, en las guerras, en las dictaduras, ante el fanatismo o en los Estados fallidos. O se juegan el acoso y el silencio en países con democracias formales, pero en los que se imponen las actitudes sectarias, los abusos de poder, la precariedad, la concentración mediática, y las presiones que llevan a la censura, o a la autocensura, tanto en medios privados como públicos. La libertad de prensa necesita un día para ser primera página, pero requiere 365 días al año de reivindicación porque sobre ella crece, o muere, la democracia.

El 3 de mayo, Día Mundial de la Libertad de Prensa, es ante todo un homenaje a los miles de periodistas que ponen en riesgo su vida. Porque la defensa de la libertad de expresión es una batalla global. En algunos países, una lucha a vida o muerte. En los últimos diez años han sido asesinados casi ochocientos periodistas en el ejercicio de su profesión. En Siria, en Afganistán, en México, en Irak, en Yemen… Y cientos han sido encarcelados. En Turquía, en Rusia, en Egipto… En otros países, el periodismo simplemente resulta una quimera y las pocas rendijas de libertad que se abren en las redes son reprimidas de forma implacable. En China, en Arabia Saudita, en Irán…

Seguir leyendo »

Les paraules de Bonvehí i la recerca de la veracitat

Els periodistes sabem que sempre hi ha diferents versions de la realitat, però també coneixem que el nostre deure és acostar-nos el més possible a la veritat. Sovint necessitem el pas del temps, la confessió dels protagonistes o llargues investigacions per conèixer la realitat del que ha passat. Altres vegades, la 'veritat oficial', la que el poder explica amb el propòsit d'escriure un relat el més hegemònic possible, es posada en qüestió d’una forma molt més ràpida. És una 'veritat construïda' que el periodista té l'obligació de contrastar amb la veracitat dels fets.

Això és precisament el que hem fet Catalunya Plural i eldiario.es quan hem publicat les paraules del número dos del PDECat, David Bonvehí, pronunciades, i gravades, durant una reunió amb militants del partit. Un document que posa en qüestió la 'veritat oficial' i que revela que la nova Convergència té un pla 'b' a l'hora d'afrontar la culminació del Procés. Un pla ocult a l'opinió pública.

Seguir leyendo »

Las palabras de Bonvehí y la búsqueda de la veracidad

Los periodistas sabemos que siempre existen diferentes versiones de la realidad, pero también conocemos que nuestro deber es acercarnos lo más posible a la verdad. A menudo necesitamos el paso del tiempo, la confesión de los protagonistas o largas investigaciones para conocer qué ocurrió. Otras veces, la 'verdad oficial', la que el poder cuenta con el propósito de escribir un relato lo más hegemónico posible, es puesta en cuestión de una forma mucho más rápida. Es una 'verdad construida' que el periodista tiene la obligación de contrastar con la veracidad de los hechos.

Esto es precisamente lo que hemos hecho Catalunya Plural y eldiario.es cuando hemos publicado las palabras del número dos del PDECat, David Bonvehí, pronunciadas, y grabadas, durante una reunión con militantes del partido. Un documento que pone en cuestión la 'verdad oficial' y que revela que la nueva Convergència tiene un plan 'b' a la hora de afrontar la culminación del llamado 'procès'. Un plan oculto a la opinión pública.

Seguir leyendo »

TV3 i el fantasma de la vella Convergència

TV3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del Cas Palau. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV3 ha tingut conseqüències. Pocs dies després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchís. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del Cas Palau. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al President i que no va agradar gens al sector més dur del partit

Seguir leyendo »

TV3 y el fantasma de la vieja Convergència

TV3 realizó una cobertura ejemplar de las primeras jornadas del Caso Palau. Las confesiones de Fèlix Millet, Gemma Montull y su padre, Jordi Montull, ocuparon el espacio que su trascendencia merecía en los Telenotícies. TV3 aplicó los criterios del periodismo a la hora de valorar y tratar un juicio que tardó casi ocho años en llegar y que marcará un antes y un después en la sociedad y en la política catalana.

Pero el periodismo de TV3 ha tenido consecuencias. Pocos días después el director de la cadena, Jaume Peral, dimitía por "razones personales" y entraba en su lugar Vicent Sanchís. En el reparto de cuotas de Junts pel Sí el cargo de director de TV3 correspondió en su momento a Convergència (CDC) y el de director de informativos a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Y la vieja guardia de CDC ha buscado entre los suyos a un nuevo director que evite 'accidentes' como la cobertura del Caso Palau. O como aquella selección de ciudadanos que preguntó al President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, y que no gustó nada al sector más duro del partido

Seguir leyendo »

Les ànimes trencades de Convergència

Les dues ànimes de Convergència podrien escenificar-se al Palau de la Música. Una a la protesta antifranquista del 1960 que va portar a Jordi Pujol a la presó. L'altra en la corrupció del Cas Palau. Existeix també un catalanisme conservador implicat en la construcció de la democràcia i la llibertat, però també una minoria intolerant i fanàtica. Per això la vella Convergència necessita recuperar les seves ànimes trencades.

El mite de Jordi Pujol sobre el qual es va construir Convergència Democràtica de Catalunya va néixer al Palau de la Música. El 19 de maig de 1960, durant la celebració del centenari del poeta Joan Maragall, un grup de joves del moviment Cristians Catalans va llançar octavetes contra la dictadura franquista. Jordi Pujol va ser un dels organitzadors de la protesta. Detingut al costat d'altres dinou persones, va acabar condemnat a set anys de presó, dels quals va complir dos i mig. L'esdeveniment va passar a la història com Els Fets del Palau i com l'inici de la trajectòria política de Jordi Pujol.

Seguir leyendo »