eldiario.es

Focos

Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament.

Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 2070

TV3 i el fantasma de la vella Convergència

TV3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del Cas Palau. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV3 ha tingut conseqüències. Pocs dies després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchís. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del Cas Palau. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al President i que no va agradar gens al sector més dur del partit

Seguir leyendo »

TV3 y el fantasma de la vieja Convergència

TV3 realizó una cobertura ejemplar de las primeras jornadas del Caso Palau. Las confesiones de Fèlix Millet, Gemma Montull y su padre, Jordi Montull, ocuparon el espacio que su trascendencia merecía en los Telenotícies. TV3 aplicó los criterios del periodismo a la hora de valorar y tratar un juicio que tardó casi ocho años en llegar y que marcará un antes y un después en la sociedad y en la política catalana.

Pero el periodismo de TV3 ha tenido consecuencias. Pocos días después el director de la cadena, Jaume Peral, dimitía por "razones personales" y entraba en su lugar Vicent Sanchís. En el reparto de cuotas de Junts pel Sí el cargo de director de TV3 correspondió en su momento a Convergència (CDC) y el de director de informativos a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Y la vieja guardia de CDC ha buscado entre los suyos a un nuevo director que evite 'accidentes' como la cobertura del Caso Palau. O como aquella selección de ciudadanos que preguntó al President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, y que no gustó nada al sector más duro del partido

Seguir leyendo »

Les ànimes trencades de Convergència

Les dues ànimes de Convergència podrien escenificar-se al Palau de la Música. Una a la protesta antifranquista del 1960 que va portar a Jordi Pujol a la presó. L'altra en la corrupció del Cas Palau. Existeix també un catalanisme conservador implicat en la construcció de la democràcia i la llibertat, però també una minoria intolerant i fanàtica. Per això la vella Convergència necessita recuperar les seves ànimes trencades.

El mite de Jordi Pujol sobre el qual es va construir Convergència Democràtica de Catalunya va néixer al Palau de la Música. El 19 de maig de 1960, durant la celebració del centenari del poeta Joan Maragall, un grup de joves del moviment Cristians Catalans va llançar octavetes contra la dictadura franquista. Jordi Pujol va ser un dels organitzadors de la protesta. Detingut al costat d'altres dinou persones, va acabar condemnat a set anys de presó, dels quals va complir dos i mig. L'esdeveniment va passar a la història com Els Fets del Palau i com l'inici de la trajectòria política de Jordi Pujol.

Seguir leyendo »

Las almas rotas de Convergència

Las dos almas de Convergència podrían escenificarse en el Palau de la Música. Una en la protesta antifranquista del 1960 que llevó a Jordi Pujol a la cárcel. La otra en la corrupción del Caso Palau. Existe también un catalanismo conservador implicado en la construcción de la democracia y la libertad, pero también una minoría intolerante y fanática. Por esto la vieja Convergència necesita recuperar sus almas rotas.

El mito de Jordi Pujol sobre el que se construyó Convergència Democràtica de Catalunya nació en el Palau de la Música. El 19 de mayo de 1960, durante la celebración del centenario del poeta Joan Maragall, un grupo de jóvenes del movimiento Cristians Catalans lanzó octavillas contra la dictadura franquista. Jordi Pujol fue uno de los organizadores de la protesta. Detenido junto a otras diecinueve personas, acabó condenado a siete años de cárcel, de los que cumplió dos y medio. El acontecimiento pasó a la historia como Els Fets del Palau ('Los Hechos del Palau') y como el inicio de la trayectoria política de Jordi Pujol.

Seguir leyendo »

Un judici al 9-N i a la democràcia

El judici del 9-N és un despropòsit. Un greu error de l'Estat. I va molt més enllà de l'àmbit judicial o polític. Perquè és vist per una part important dels catalans com una afronta, com un intent d'humiliar la seva voluntat de sobirania. El judici contra l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau desperta la indignació no només de l'independentisme, sinó de la majoria social que reclama el dret a decidir. Fins i tot, aquells que van ser crítics amb la convocatòria de la consulta del 9 de novembre del 2014 creuen que aquest judici no té cap sentit.

El judici significa un pas més en la ceguesa del Partir Popular respecte a Catalunya. Ceguesa o mala fe. Perquè és evident que el que fa més transcendent la consulta del 9-N és precisament que el qui fou president de la Generalitat, i dos membres del seu Govern, s'asseguin a la banqueta dels acusats. No sabem quin lloc ocuparà aquest moment en la història del procés que viu Catalunya, però segur que serà rellevant. Des del primer moment, les dues parts del litigi van mesurar cada pas que donaven davant la mirada d'instàncies internacionals. L'Estat i l'independentisme sabien que no podien cometre cap equivocació greu que els restés legitimitat. Com en una partida d'escacs, la clau estava en fer moviments, observar els del contrari, i evitar cap jugada que pogués portar a la derrota. Pel camí han caigut molts peons, però ara la partida comença a afectar a peces importants. I el judici del 9-N posa la partida en un instant crucial. Perquè un dels jugadors, qui mou els instruments de l'Estat, ha comès un error.

Seguir leyendo »

Un juicio al 9-N y a la democracia

El juicio del 9-N es un despropósito. Un grave error del Estado. Y va mucho más allá del ámbito judicial o político. Porque es visto por una parte importante de los catalanes como una afrenta, como un intento de humillar su voluntad de soberanía. El juicio contra el expresidente de la Generalitat, Artur Mas, y las exconselleres Joana Ortega e Irene Rigau, despierta la indignación no sólo del independentismo, sino de la mayoría social que reclama el derecho a decidir. Incluso, aquellos que fueron críticos con la convocatoria de la consulta del 9 de noviembre de 2014 creen que este juicio no tiene ningún sentido.

El juicio significa un paso más en la ceguera del Partir Popular respecto a Catalunya. Ceguera o mala fe. Porque es evidente que lo que hace más trascendente la consulta del 9-N es precisamente que el expresidente de la Generalitat, y dos miembros de su Govern, se sienten en el banquillo de los acusados. No sabemos qué lugar ocupará este episodio en la historia del proceso que vive Catalunya, pero seguro que será relevante.

Seguir leyendo »

Refugiats i Trump: Barcelona necessita recuperar l'esperit del 2003

Aviat es compliran catorze anys de la gran manifestació celebrada a Barcelona (i a ciutats de tot el món) contra la guerra de l'Iraq. La participació en la protesta va ser tan nombrosa que la ciutat es va convertir en un símbol contra la invasió decidida pel president dels Estats Units, George Bush, amb la complicitat dels governs de José Maria Aznar i de Tony Blair (El Trio de les Açores). La Guàrdia Urbana va parlar de més d'un milió de persones al carrer el 15 de febrer del 2013, la manifestació més gran de la història de la ciutat. D'unes dimensions que no es van tornar a veure fins a les recents concentracions independentistes de l'Onze de setembre. El mateix Bush va declarar que manifestacions com la de Barcelona no el farien canviar de parer.

La història ha donat la raó a aquella multitud de Barcelona, i als milions de persones que es van manifestar a tot el món contra la guerra de l'Iraq. Malgrat tenir raó, la protesta no va poder aturar la invasió i totes les seves dramàtiques conseqüències. Però, almenys, els ciutadans que hi van participar tenen la consciència d'haver alçat la veu contra un immens error que acabaria costant centenars de milers de vides.

Seguir leyendo »

Refugiados y Trump: Barcelona necesita recuperar el espíritu de 2003

Pronto se cumplirán catorce años de la gran manifestación celebrada en Barcelona (y en ciudades de todo el mundo) contra la guerra de Irak. La participación en la protesta fue tan numerosa que la ciudad se convirtió en un símbolo contra la invasión decidida por el presidente de Estados Unidos, George Bush, con la complicidad de los gobiernos de José María Aznar y de Tony Blair (El Trío de las Azores). La Guardia Urbana habló de más de un millón de personas en la calle el 15 de febrero de 2013, la manifestación más numerosa de la historia de la ciudad. De unas dimensiones que no se volvieron a ver hasta las recientes concentraciones independentistas del Onze de Setembre. El propio Bush declaró que manifestaciones como la de Barcelona no lo harían cambiar de opinión.

La historia ha dado la razón a aquella multitud de Barcelona, y a los millones de personas que se manifestaron en todo el mundo contra la guerra de Irak. A pesar de tener razón, la protesta no pudo detener la invasión y todas sus dramáticas consecuencias. Pero, al menos, los ciudadanos que participaron en las manifestaciones tienen la conciencia de haber alzado la voz contra un inmenso error que acabaría costando cientos de miles de vidas.

Seguir leyendo »

TMB, o quan la transparència es veu com una amenaça

La transparència de les institucions publiques és una de les principals garanties de la qualitat democràtica. La gestió pública i l'ús del diner públic ha d’estar sotmès a l’escrutini dels ciutadans. I la obligació de la premsa, del periodisme, és vetllar perquè sigui així. Perquè l’Administració faci un us correcte del poder i dels recursos que els ciutadans han posat a les seves mans. I perquè els ciutadans en tinguin el màxim d’informació.

La manca de transparència de les institucions i la renúncia a l’esperit crític per part de la premsa expliquen, precisament, la corrupció sistèmica que ha patit aquest país. Arrel de la indignació provocada entre els ciutadans, l’Administració s’ha dotat de noves eines de transparència i bona part de la premsa ha pres consciència del seu paper de control cívic del poder. Però aquesta és una batalla que s’ha de lliurar cada dia. Perquè res està guanyat.

Seguir leyendo »

TMB, o cuando la transparencia se ve como una amenaza

La transparencia de las instituciones públicas es una de las principales garantías de la calidad democrática. La gestión pública y el uso del dinero público deben estar sometidos al escrutinio de los ciudadanos. Y la obligación de la prensa, del periodismo, es velar para que sea así. Para que la Administración haga un uso correcto del poder y de los recursos que los ciudadanos han puesto en sus manos. Y para que los ciudadanos tengan el máximo de información.

La falta de transparencia de las instituciones y la renuncia al espíritu crítico por parte de la prensa explican, precisamente, la corrupción sistémica que ha sufrido este país. A raíz de la indignación provocada entre los ciudadanos, la Administración se ha dotado de nuevas herramientas de transparencia y buena parte de la prensa ha tomado conciencia de su papel de control cívico del poder. Pero esta es una batalla que se libra cada día. Porque nada está ganado.

Seguir leyendo »