eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament.

Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 2184

Diada a cara o creu

Catalunya té dret a un referèndum de reparació. Perquè va votar un Estatut que després va ser laminat pel Tribunal Constitucional. I un menyspreu a la voluntat legítimament expressada a les urnes només es pot reparar amb les urnes. L’Estatut va superar un escrupolós procés democràtic (aprovació al Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum) i significava per a la majoria dels catalans el mínim denominador comú de les seves aspiracions nacionals, el somni de trobar un encaix a Espanya.

Era l'última oportunitat per renovar el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya. Però el Partir Popular va decidir jugar fort: practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, alimentar la catalanofòbia per aconseguir rèdits electorals, sense importar-li el dany irreversible que deixava pel camí.

Seguir leyendo »

Diada a cara o cruz

Catalunya tiene derecho a un referéndum de reparación. Porque votó un Estatut que luego fue laminado por el Tribunal Constitucional. Y un desprecio a la voluntad legítimamente expresada en las urnas sólo puede repararse con las urnas. El Estatut superó un escrupuloso proceso democrático (aprobación en el Parlament, el Congreso, el Senado y en referéndum) y significaba para la mayoría de los catalanes el mínimo denominador común de sus aspiraciones nacionales, el sueño de encontrar un encaje en España.

Era la última oportunidad para renovar el pacto de la Transición entre Catalunya y España. Pero el Partido Popular decidió jugar fuerte: practicar el nacionalismo español frente a Catalunya, alimentar la catalanofobia para conseguir réditos electorales, sin importarle el daño irreversible que dejaba por el camino.

Seguir leyendo »

Jordi Évole, o el periodisme en temps difícils

La manca d'independència, la manipulació dels atemptats de l'11-M, la bombolla immobiliària que ningú va veure, la corrupció impune i sistèmica del Partit Popular, l'escàndol de Bankia, l'estafa de les preferents, el Cas Pujol, una professió periodística molt fràgil ... Són cares de la mateixa crisi. La crisi de confiança entre els mitjans de comunicació i la ciutadania. La premsa no només va patir l'any 2008 una devastadora depressió econòmica, sinó que va afrontar els efectes d’una llarga crisi de confiança i credibilitat. L'opinió pública va tenir la percepció que els mitjans de comunicació havien abandonat la seva funció social per atendre els seus propis interessos. En altres paraules, que part de la premsa havia renunciat a la que era la seva principal funció, la de reflectir la realitat de forma honesta i amb voluntat de veracitat i independència.

En aquest context, va arribar Salvados, de Jordi Évole. Amb les preguntes que es feia bona part de la ciutadania i que els grans mitjans només plantejaven entre línies. Salvados va néixer a principis del 2008 sense una periodicitat fixa i amb una audiència modesta, tant que la seva continuïtat va estar amenaçada durant mesos. Però, a poc a poc, l'audiència va anar creixent de forma sostinguda. I la complicitat dels ciutadans és la que va mantenir a Salvados a contracorrent en la seva pròpia cadena de televisió.

Seguir leyendo »

Jordi Évole, o el periodismo en tiempos difíciles

La falta de independencia, la manipulación de los atentados del 11-M, la burbuja inmobiliaria que nadie vio, la corrupción impune y sistémica del Partido Popular, el escándalo de Bankia, la estafa de las preferentes, el Caso Pujol, una profesión periodística muy frágil… Son caras de la misma crisis. La crisis de confianza entre los medios de comunicación y la ciudadanía. La prensa no solo sufrió en el año 2008 una devastadora depresión económica, sino que afrontó los efectos de una larga crisis de confianza y credibilidad. La opinión pública tuvo la percepción de que los medios de comunicación habían abandonado su función social para atender sus propios intereses. En otras palabras, que parte de la prensa había renunciado a la que era su principal función, la de reflejar la realidad de forma honesta y con voluntad de veracidad e independencia.

En este contexto, llegó Salvados, de Jordi Évole. Con las preguntas que se hacía buena parte de la ciudadanía y que los grandes medios solo planteaban entre líneas. Salvados nació a principios del 2008 sin una periodicidad fija y con una audiencia modesta, tanto que su continuidad estuvo amenazada durante meses. Pero, poco a poco, la audiencia fue creciendo de forma sostenida. Y la complicidad de los ciudadanos es la que mantuvo a Salvados a contracorriente en su propia cadena de televisión.

Seguir leyendo »

Barcelona, ​​la manifestación y el respeto a las víctimas

Asistí a la manifestación de Cambrils. El sentimiento mayoritario era de dolor, tristeza, y de gratitud a los Mossos que habían evitado una verdadera masacre. A los servicios de emergencia. Al personal de los hospitales que atendían todavía a cinco heridos del ataque. Fue una manifestación de una comunidad. De los de toda la vida. Y de los que tienen Cambrils como su segunda ciudad, de Barcelona, de Lleida, de Aragón, de Euskadi, de Navarra, de Holanda, de Francia, de Alemania… Una comunidad que ahora se siente más unida, más fuerte, más implicada.

Fue una manifestación en silencio. Roto por aplausos cuando se cruzaba con patrullas de los Mossos y, de vez en cuando, con clamores de 'tots som Cambrils' o 'No tenim por'. El sentimiento que se imponía por encima de cualquier otro era el de la solidaridad con las víctimas. Con la mujer de Zaragoza que perdió la vida, con los heridos, con los muertos de La Rambla. Y también el de alivio porque Cambrils tiene la sensación de haber vuelto a nacer cuando imagina lo que podría haber ocurrido aquella noche de verano en su paseo marítimo. No hubo silbidos, ni banderas de ningún tipo. Sólo un pensamiento compartido: las víctimas.

Seguir leyendo »

Barcelona, la manifestació i el respecte a les víctimes

Vaig assistir a la manifestació de Cambrils. El sentiment majoritari era de dolor, de tristesa, de solidaritat. I d’agraïment als Mossos, que havien evitat una veritable massacre. Als serveis d’emergència. Al personal dels hospitals que atenien encara a cinc ferits de l’atac. Va ser una manifestació d’una comunitat. Dels de tota la vida. I dels que tenen Cambrils com la seva segona ciutat, de Barcelona, de Lleida, d’Aragó, d’Euskadi, de Navarra, d’Holanda, de França, d’Alemanya… Una comunitat que ara se sent més unida, més forta, més implicada.

Va ser una manifestació en silenci. Trencat per aplaudiments quan es creuava amb patrulles dels Mossos i, de tant en tant, amb clams de "Tots son Cambrils" o "No tenim por". El sentiment que s’imposava sobre cap altre era el de la solidaritat amb les víctimes. Amb la dona de Saragossa que hi va perdre la vida, amb els ferits, amb els morts de La Rambla. I també el d'alleujament perquè Cambrils té la sensació d’haver tornat a néixer quan imagina el que podia haver ocorregut aquella nit d’estiu al seu passeig marítim. No hi va haver xiulets, ni banderes de cap tipus. Només un pensament compartit: les víctimes.

Seguir leyendo »

17-A: El valor de la mayoría y las miserias de una minoría

Justo después del atentado de La Rambla escribí un  artículo que titulé “Un ataque al corazón de Barcelona y de la libertad”. Perdonen la auto cita, pero pienso que es pertinente recordarlo ahora, cuando han pasado cuatro días de tristeza y conmoción. En ese escrito expresaba una esperanza, quizás con ingenuidad, pero muy sincera.

Decía: “El 11-M la sociedad española afrontó la barbarie con una gran madurez. Y con una inmensa solidaridad con las víctimas. En aquella ocasión sólo una minoría, en la política y en la prensa, no estuvo a la altura. Aquella experiencia nos debería servir ahora para centrar toda la atención en lo que es esencial: Barcelona, España, Europa, el mundo libre, ha sufrido un ataque terrorista, un ataque del fanatismo.”

Seguir leyendo »

17-A: El valor de la majoria i les misèries d’una minoria

Just després de l’atemptat de La Rambla vaig escriure un  article que vaig titular “Un atac al cor de Barcelona i de la llibertat”. Perdonin l’auto cita, però penso que és pertinent recordar-ho ara, quan han passat quatre dies de tristesa i commoció. En aquell escrit expressava una esperança, potser amb ingenuïtat, però molt sincera.

Deia:  “El 11-M la societat espanyola va afrontar la barbàrie amb una gran maduresa. I amb una immensa solidaritat amb les víctimes. En aquella ocasió només una minoria, a la política i a la premsa, no van estar a l’alçada. Aquella experiència ens hauria de servir ara per centrar tota l’atenció en el que és essencial: Barcelona, España, Europa, el món lliure, ha patit un atac terrorista, un atac del fanatisme.”

Seguir leyendo »

Cambrils: tristeza, silencio y un inmenso suspiro

Cambrils se quedó en silencio el jueves por la tarde cuando llegó la noticia del atentado cometido en la Rambla de Barcelona. Silencio y tristeza. El paseo del puerto y las calles del barrio marítimo se llenaron con la puesta de Sol. Como siempre en verano. Pero esta vez con un cierto recogimiento. Como si los turistas y quienes les atienden hicieran un esfuerzo de normalidad. Pero era una calma vacía. Ausente. Todos los pensamientos estaban en el corazón de Barcelona.

Hasta que la amenaza terrorista irrumpió en el paseo marítimo ya de madrugada. Y aquí, el silencio y la tristeza se transformaron en pánico. El horror de la Rambla se hizo presente. Pasadas la 1.30 de la madrugada un coche Audi con cinco terroristas irrumpió a toda velocidad en la rotonda donde se encuentra el Club Nàutic y se precipitó contra la patrulla de los Mossos que custodiaba la zona. La intención de los terroristas era atropellar y apuñalar a los pasantes. Provocaron cinco heridos, pero la rápida reacción de los Mossos evitó lo que podría haber sido una verdadera masacre.

Seguir leyendo »

Cambrils: tristesa, silenci i un immens sospir

Cambrils es va quedar en silenci el dijous a la tarda quan va arribar la notícia de l'atemptat comès a la Rambla de Barcelona. Silenci i tristesa. El passeig del port i els carrers del barri marítim es van omplir amb la posta de Sol. Com sempre a l'estiu. Però aquesta vegada amb un cert recolliment. Com si els turistes i els que els atenen fessin un esforç de normalitat. Però era una calma buida. Absent. Tots els pensaments eren al cor de Barcelona.

Fins que l'amenaça terrorista va irrompre al passeig marítim ja de matinada. I aquí, el silenci i la tristesa es van transformar en pànic. L'horror de la Rambla es va fer present. Passades la 1.30 de la matinada un cotxe Audi amb cinc terroristes va irrompre a tota velocitat a la rotonda on es troba el Club Nàutic i es va precipitar contra la patrulla dels Mossos que custodiava la zona. La intenció dels terroristes era atropellar i apunyalar als vianants. Van provocar cinc ferits, però la ràpida reacció dels Mossos va evitar el que podria haver estat una veritable massacre.

Seguir leyendo »