eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament.

Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 2103

Barcelona 92: nostàlgia de fa 25 anys

Barcelona és una ciutat donada a la nostàlgia. Cada generació té la seva Barcelona mitificada. Enyorada. La ciutat i l'època dels bons records. De les emocions que perduren en la memòria. Per això quan les generacions que van viure amb intensitat els Jocs Olímpics del 92 miren enrere, apareix l'època idealitzada. Barcelona, i Catalunya, es va sentir felices per uns dies. Orgulloses del que havien aconseguit.

Molts ciutadans, de Catalunya, però també del conjunt d’Espanya, poden tenir la sensació que tot va ser un miratge. Perquè l’esperit del 92 sembla avui perdut en el temps. Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser l’últim projecte compartit entre Espanya i Catalunya. A partir d’aquell moment, les dues realitats es van anar allunyant. Primer lentament i, a partir de l'any 2000, amb la majoria absoluta de José María Aznar, de forma accelerada. Després la història és ben coneguda.

Seguir leyendo »

Barcelona 92: nostalgia de hace 25 años

Barcelona es una ciudad dada a la nostalgia. Cada generación tiene su Barcelona mitificada. Añorada. La ciudad y la época de los buenos recuerdos. De las emociones que perduran en la memoria. Por eso cuando las generaciones que vivieron con intensidad los Juegos Olímpicos del 92 miran atrás, aparece la ciudad idealizada. Barcelona, y Catalunya se sintieron felices por unos días. Orgullosas de lo que habían conseguido.

Muchos ciudadanos, de Catalunya, y también del conjunto de España, pueden tener la sensación de que todo fue un espejismo. Porque el espíritu del 92 parece hoy perdido en el tiempo. Los Juegos Olímpicos de Barcelona fueron el último proyecto compartido entre España y Catalunya. A partir de ese momento, las dos realidades se fueron alejando. Primero lentamente y, a partir del año 2000, con la mayoría absoluta de José María Aznar, de forma acelerada. Después la historia es bien conocida.

Seguir leyendo »

La plurinacionalidad, una propuesta para Catalunya

El PSOE abre la puerta al ‘reconocimiento del carácter plurinacional del Estado’. Es una frase que puede resultar trascendente a la hora de encontrar una salida al conflicto entre Catalunya y España. Porque el reconocimiento nacional aparece como la única llave capaz de empezar a resolver la fractura. La victoria de Pedro Sánchez en las primarias socialistas podría significar, de esta forma, una nueva oportunidad, quizás la última, de tejer complicidades entre la política española y la Catalunya mayoritaria, la que aspira a decidir su futuro.

La decisión del congreso socialista se suma a la apuesta de Podemos por la defensa de la identidad nacional de Catalunya. Ambos pronunciamientos políticos vuelven a situar a la izquierda española como aliada de las aspiraciones catalanas frente a la beligerancia de la derecha. Una de las razones de ser de la derecha española está, precisamente, en la defensa de un Estado al servicio de una única nación, la española. El Partido Popular sabe que nada cohesiona más a sus bases que practicar el nacionalismo español frente a Catalunya, la catalanofobia, sin importarle el daño irreversible que deja por el camino. Un Partido Popular sostenido ahora por Ciudadanos, que nació, precisamente, como oposición al nacionalismo catalán.

Seguir leyendo »

La plurinacionalitat, una proposta per a Catalunya

El PSOE obre la porta al “reconeixement del caràcter plurinacional de l'Estat”. Unes poques paraules, una frase, que poden resultar transcendents a l'hora de trobar una sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya. Perquè el ple reconeixement nacional apareix com l'única clau capaç de resoldre la fractura. La victòria de Pedro Sánchez a les primàries socialistes podria significar, d'aquesta manera, una nova oportunitat, potser l'última, de teixir complicitats entre la política espanyola i la Catalunya majoritària, la que aspira a decidir el seu futur.

La decisió del congrés socialista se suma a l'aposta de Podemos per la defensa de la identitat nacional de Catalunya. Tots dos pronunciaments polítics tornen a situar l'esquerra espanyola com aliada de les aspiracions catalanes enfront de la bel·ligerància de la dreta. Una de les raons de ser de la dreta espanyola està, precisament, en la defensa d'un Estat al servei d'una única nació, l'espanyola. El Partit Popular sap que res cohesiona més a les seves bases que practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, la catalanofòbia, sense importar-los els danys irreversibles que deixen pel camí. Un Partit Popular sostingut ara per Ciudadanos, que va néixer, precisament, com a oposició al nacionalisme català.

Seguir leyendo »

Carles Capdevila, el factor humano

El factor decisivo, el que separa el buen periodismo del mal periodismo, el que marca las fronteras de la ética, es el ‘factor humano’. Es la actitud personal de cada periodista la que garantiza, o no, que el periodismo cumpla con su función social. Si hiciéramos historia, veríamos que las mejores y las peores épocas de los periódicos van ligadas a los editores y los directores de cada momento. Es el «factor humano». Tan decisivo en la vida, y en el periodismo.

Los periódicos fueron, y son, un extraordinario instrumento para informar y formar a los ciudadanos. Para ofrecer una visión global y enciclopédica del mundo. Para viajar de la realidad más cercana a la más alejada y descubrir que, pese a la distancia, tienen mucho que ver. Para viajar de la noticia, a su porqué. Han sido, y son, los periódicos una pieza angular de las democracias. Una magnífica herramienta para defender valores colectivos, el progreso, la cohesión social, el bien común. Son tan importantes los periódicos, que la sociedad debería ponerlos en las mejores manos posibles. En el caso del periódico Ara y Carles Capdevila ocurrió así. Pero el poder no se lo puso fácil.

Seguir leyendo »

Carles Capdevila, el factor humà


El factor decisiu, el que separa el bon periodisme del mal periodisme, el que marca les fronteres de l'ètica, és el 'factor humà'. És l'actitud personal de cada periodista la que garanteix, o no, que el periodisme compleixi amb la seva funció social. Si féssim història, veuríem que les millors i les pitjors èpoques dels diaris van lligades als editors i els directors de cada moment. És el «factor humà». Tan decisiu en la vida, i en el periodisme.

Els diaris van ser, i són, un extraordinari instrument per informar i formar els ciutadans. Per oferir una visió global i enciclopèdica del món. Per viatjar de la realitat més propera a la més allunyada i descobrir que, tot i la distància, tenen molt a veure. Per viatjar de la notícia, al seu perquè. Han estat, i són, els diaris una peça angular de les democràcies. Una magnífica eina per defensar valors col·lectius, el progrés, la cohesió social, el bé comú. Són tan importants els diaris, que la societat hauria de posar-los en les millors mans possibles. En el cas del diari Ara i Carles Capdevila va ocórrer així. Però el poder no l'hi va posar fàcil.

Seguir leyendo »

Els missals de Ferrusola, el Cas Palau i la llosa de la corrupció

“Reverend Mossèn. Sóc la mare superiora de la congregació. Desitjaria que traspassares dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s'han de col·locar. Molt agraïda”. Aquest és el text de la nota manuscrita, signada per Marta Ferrusola el 14 de desembre de 1995. Paraules que contribueixen al sentiment de tristesa dels milions de catalans que durant 23 anys van donar el poder al seu marit, Jordi Pujol. Constitueix, negre sobre blanc, la prova del cinisme de qui durant dècades va ser l'administrador 'moral' d'un sentiment, el nacionalisme català. I que avui apareix, amb la seva dona i els seus fills, com la cúspide d'un sistema corrupte.

Jordi Pujol va construir un relat basat en valors i principis compartits per una àmplia majoria social a Catalunya. La decepció dels seus votants és infinita. Però Convergència era una extraordinària maquinària de poder. I encara ho és. L'última prova va arribar només una setmana després de conèixer-se les demolidores paraules de Marta Ferrusola. La Generalitat va imposar la seva majoria al Consorci del Palau de la Música per evitar que aquesta institució acusi Convergència pel presumpte cobrament de comissions de Ferrovial a canvi d'obra pública. Tot i els indicis flagrants sorgits durant el judici. Un fet semblant va passar quan la vella Convergència va col·locar a un dels seus a la direcció de TV3.

Seguir leyendo »

Los misales de Ferrusola, el Caso Palau y la losa de la corrupción

“Reverendo Mosén. Soy la madre superiora de la congregación. Desearía que traspasaras dos misales de mi biblioteca a la biblioteca del capellán de la parroquia. Él ya le dirá dónde se deben colocar. Muy agradecida”. Este es el texto de la nota manuscrita, firmada por Marta Ferrusola el 14 de diciembre de 1995. Palabras que contribuyen al sentimiento de tristeza de los millones de catalanes que durante 23 años dieron el poder a su marido, Jordi Pujol. Constituye, negro sobre blanco, la prueba del cinismo de quien durante décadas fue el administrador ‘moral’ de un sentimiento, el nacionalismo catalán. Y que hoy aparece, junto a su esposa y sus hijos, como la cúspide de un sistema corrupto.

Jordi Pujol construyó un relato basado en valores y principios compartidos por una amplia mayoría social en Catalunya. La decepción de sus votantes es infinita. Pero Convergència era una extraordinaria maquinaria de poder. Y aún lo es. La última prueba llegó sólo una semana después de conocerse las demoledoras palabras de Marta Ferrusola. La Generalitat impuso su mayoría en el Consorcio del Palau de la Música para evitar que esta institución acuse a Convergència por el presunto cobro de comisiones de Ferrovial a cambio de obra pública. A pesar de los indicios flagrantes surgidos durante el juicio. Algo parecido ocurrió cuando la vieja Convergència aupó a uno de los suyos a la dirección de TV3.

Seguir leyendo »

Catalunya Plural compleix quatre anys de servei al periodisme independent

Seguir leyendo »

Periodisme i llibertat, un mateix combat

Sense llibertat el periodisme no pot sobreviure. I sense periodisme no hi ha llibertat. El periodisme i la llibertat tenen la mateixa història. Els mateixos combats. Perquè són dues cares de la mateixa moneda: la democràcia. Els periodistes es juguen la llibertat, o la vida, en les guerres, en les dictadures, davant el fanatisme o en els Estats fallits. O es juguen l'assetjament i el silenci en països amb democràcies formals, però en els que s'imposen les actituds sectàries, els abusos de poder, la precarietat, la concentració mediàtica, i les pressions que porten a la censura, o l'autocensura, tant en mitjans privats com públics. La llibertat de premsa necessita un dia per ser primera pàgina, però precisa 365 dies a l'any de reivindicació perquè sobre ella creix, o mor, la democràcia.

El 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, és sobretot un homenatge als milers de periodistes que posen en risc la seva vida. Perquè la defensa de la llibertat d'expressió és una batalla global. En alguns països és una lluita a vida o mort. En els últims deu anys han estat assassinats gairebé 800 periodistes en l'exercici de la seva professió. A Síria, a l'Afganistan, a Mèxic, a l'Iraq, al Iemen... I centenars han estat empresonats. A Turquia, a Rússia, a Egipte... En altres països, el periodisme simplement resulta una quimera i les poques escletxes de llibertat que s'obren en les xarxes són reprimides de forma implacable. A la Xina, a l'Aràbia Saudita, a l'Iran...

Seguir leyendo »