Mai havíem d'haver arribat fins aquí. Al dia de la declaració unilateral d'independència (DUI) i de l'article repressor del 155. El conflicte. La incertesa absoluta. La fractura. La culminació de l'escalada d'errors comesos per les dues parts. El Partit Popular, amb Ciutadans, creu que té la gran ocasió de derrotar i humiliar els sobiranistes. I sap que és la victòria sobre Catalunya, la venjança. El somni del nacionalisme espanyol.I aquí, l'independentisme ha decidit culminar el seu pla, sense majoria social, sense tenir en compte els danys.
Embarcant a tota la ciutadania sense un mandat democràtic. Perquè el sobiranisme ni va guanyar el plebiscit del 27-S, ni, malauradament, l'1-O va ser un referèndum amb garanties. El més trist és que amb aquesta fragilitat, el més probable és que els mateixos sobiranistes hagin frustrat l'oportunitat de la independència per a diverses generacions.Els uns i els altres diuen: “No ens han deixat més sortida que la independència o l'article 155”. Fals.
Els sectors més durs d'un costat i l'altre buscaven aquest desenllaç des de feia molt de temps, molts anys. Ja hi són. Han desaprofitat qualsevol oportunitat de diàleg. Volien el conflicte i ja el tenen. Però hem de recordar, un cop més, que la màxima responsabilitat és, amb noms i cognoms, de Mariano Rajoy Brey. Que ha tractat sempre a Catalunya com un instrument per guanyar vots a Espanya i per amagar les seves misèries de corrupció.
I que tot just fa unes hores, va triar el “a por ells” quan el president Puigdemont va obrir una via de pacte, jugant-se que els falcons independentistes l'acusessin de 'traïdor'. Rajoy va optar per la duresa. Com l'1-O, quan va ordenar la repressió, la violència policial contra els que volien votar. O quan va impulsar el procés que va portar a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.
I arribats aquí, mai hauria pensat que caldria tornar a reivindicar amb nostàlgia les conviccions catalanistes; els valors democràtics pels quals tants han lluitat tota la vida; el projecte compartit amb la resta d'Espanya; el somni d'Europa. I, per sobre de tot, la determinació perquè Catalunya sigui sempre un 'sol poble'. I mai una societat fracturada. Com veiem avui, quan mitja Catalunya està de celebració i l'altra meitat sent una profunda tristesa.
Després de quaranta anys de democràcia, molts sentim que, aquí i allà, hem trencat tot el que havíem construït. Que hem viscut un parèntesi en el temps i que, avui, els pitjors fantasmes de la nostra història tornen a estar entre nosaltres. Pensàvem que la utopia era possible.
Que Espanya era, per fi, una democràcia de qualitat. Que Catalunya seguia sent de tots. Que era possible la fraternitat entre els pobles d'Espanya. Va ser només un miratge.Avui, 27 d'octubre, és per a alguns un dia èpic, el dia de la dignitat. Per a altres, el dia de la infàmia. Per a molts un dia trist. El dia que vam perdre tot el que ens havia costat tant conquerir.
La història situarà aquest dia en la seva veritable dimensió: dirà si va ser el primer dia d'una Catalunya independent, o el primer dia d'una època fosca. D'una època de la qual Catalunya en sortirà més dividida, més aïllada, més pobre. I menys lliure i democràtica. Per a tots és el primer dia d'un temps imprevisible i desconegut. El dia de la incertesa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
