eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Julià Álvaro

Periodista. Militant de VerdsEquo, portaveu de Compromís i candidat de este partit en les elecciones autonómiques de 2015. Llicenciat en Ciències de la Informació i en Ciències Polítiques. Redactor de Canal 9 durant 23 anys, va cobrir com enviat especial moltes campanyes electorals d'àmbit estatal i autonòmic, així com també esdeveniments internacionals de primer ordre. Promotor i membre durant  cinc anys del Comité de Redacció de Canal 9.Articulista i contertuli en diferents mitjans valencians i coautor dels llibres "La televisió (im)possible" i "Adéu RTVV".

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 233

De Bonn a València, más actuar y menos hablar

El pasado mes de octubre la Comunitat Valenciana registró una temperatura 2ºC superior a la media de todos los registros históricos. Es decir, nuestra Comunitat ya ha alcanzado el límite que la Cumbre del Clima de París de 2015 estableció como barrera infranqueable para el año 2100. Y todavía quedan 73 años para llegar a esa fecha. Los efectos son bien visibles: la sequía es muy intensa y prolongada y las consecuencias sobre nuestro territorio, la biodiversidad y sectores productivos tan importantes como la agricultura son muy preocupantes.

El que piense que esto tiene también su lado bueno, se equivoca. El hecho de que tengamos más días de sol y calor puede generar a corto plazo pingües beneficios en otro sector clave para nuestra economía como es el turístico, pero, como suele decirse, eso es pan para hoy y hambre para mañana. Un desarrollo insostenible tendrá también, a medio y largo plazo, nefastas consecuencias sobre el turismo: contaminación de los recursos y las reservas naturales, sellado excesivo del territorio litoral, erosión, plagas, temperaturas extremas, desplazamiento de la población local, migraciones... Tal vez por ello este 2017 ha sido declarado por Naciones Unidas Año Internacional del Turismo Sostenible para el Desarrollo.

Seguir leyendo »

La alternativa es verde y posible: en Holanda y aquí

Las desigualdades sociales y la pobreza que hoy están condenando a miles y miles de personas en todo el mundo, también en nuestro entorno más inmediato, no son fruto de regímenes autoritarios, ni de violentas dictaduras, no. Las desigualdades que hoy vemos, palpamos y sufrimos se dan después de años de democracia, de décadas de votos y urnas, pero con trampa. La lógica capitalista se ha adueñado progresivamente del espacio político y, durante años, ya sea con la dura careta liberal o con el rostro más amable socialdemócrata, el poder económico ha utilizado a los gobiernos en beneficio propio, como empleados a su servicio. Esa utilización es la que la que hoy está en crisis, y lo que se ha mantenido con elecciones, con elecciones está desmoronándose.

En su huida hacia adelante, los "dueños del mundo" fuerzan a los gobiernos a garantizarles sus beneficios cortoplacistas y, para ello, los derechos sociales son simples lastres, se legisla contra los vulnerables. Recordemos: ocho personas poseen la misma riqueza que la mitad más pobre de la población del planeta y las tres personas más ricas de España tienen lo mismo que los 15 millones de españoles más pobres.

Seguir leyendo »

L'últim article

Acabe de ser nomenat Secretari Autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic del Govern valencià. Així que, millor, deixar d'escriure articles setmanalment. Tiraré de menys els companys de "eldiario.es", que tan bé m'han tractat aquests últims anys, o potser enyore, simplement, dir la meua sobre les coses que m'interessen. En cas d'emergència, sempre em quedarà el bloc personal que, per cert, darrerament està molt abandonat. Ho deixe perquè, per un costat, prou treball tinc amb la que em ve al damunt i, a més, i sobretot, perquè intentar fer alguna cosa amb pretensions periodístiques des d'un càrrec governamental és més difícil que creuar les cascades del Niàgara per la corda fluixa, amb els ulls tapats i enmig d'una tempesta de vent, llamps i trons; en realitat, és impossible. Aquests dies durant els quals he estat negociador del pacte de govern entre Compromís (coalició a la qual pertany com militant de VerdsEquo), el PSOE i Podemos, he viscut una situació un poc esquizofrènica: tenia més informació que mai sobre el que estava passant en el rovell de l'ou de la política valenciana però no podia dir, ni escriure, res al respecte. En definitiva que jo, que sempre m'he sentit periodista, havia deixat de ser-ho. I, ara que parle d'aquest tema, francament, el nivell de desenfocament de moltes de les cròniques que he llegit era quasi còmic... però això ja seria una altra cosa, i els debats sobre la transparència de la nova política, també. Si no ho dic, rebente. Durant molts anys en Canal 9 no havia pogut exercir el periodisme malgrat cobrar com a tal cada final de mes. Allà el nivell de manipulació i censura era tan gran que ningú intel•lectualment honrat podia dir que estava fent periodisme; i qui ho deia era un farsant. Tot i això, tot i no fer periodisme a Canal 9, jo em sentia periodista en exercici ja fora en tertúlies, en articles, en entrevistes o participant en reportatges. Em sentia periodista perquè era lliure. Deia i escrivia el que pensava amb la intenció d’aportar alguna llum a qui em poguera llegir. He de reconéixer que ja feia temps que veia clar que el meu futur no estava en la carrera que vaig escollir quan tenia 18 anys però, fora per inèrcia o per tossuderia, mantenia el lligam amb la professió i el seu sentit. Ara ja no. Ara tinc la sensació d'haver tancat la porta i, com a mínim, haver amagat la clau al fons d'un calaix. Em dol que després de tants anys de lluita contra la desinformació a Canal 9, de tantes discussions, tantes iniciatives, tantes propostes sobre com fer bé els informatius d'una televisió pública valenciana potent, ara que estic segur que a curt termini els podrem tindre, jo ja no estiga en condicions de participar en ells. No sempre s’està al lloc oportú en el moment precís. Què hi farem... Deixe el periodisme amb la professió en una triple crisi: l'econòmica, amb un sector que no sap cap on tirar per mantindre el negoci; la laboral, fruit de la precarització del mercat de treball, i la professional, ja que la vulnerabilitat dels periodistes davant les pressions de les empreses està ja en nivells de bandera blanca i rendició total. Tres crisis molt lligades. He passat grans moments fent periodisme però ara puc ajudar més des de fora. Ser membre d'un govern com el de la Generalitat és una experiència apassionant, en l'àmbit personal i col•lectiu. Hem de ser capaços de demostrar que els governs de coalició no són un problema sinó una oportunitat. Una oportunitat de treball horitzontal, transparent, plural; la solució per fer de la paraula el motor de la democràcia; del debat, el mètode de decidir-ho tot; de la participació, l'únic camí possible... I transitant-lo, allà em trobareu. Amb la mateixa pretensió que em vaig fer periodista fa 30 anys, ajudar a canviar el món, per fer-lo una miqueta més just i més lliure.

Seguir leyendo »

Blaverisme .7

Si alguna cosa no li calia a la nova política valenciana que, afortunadament, s’obri pas al nostre país després de tants anys de fosquíssim túnel era el neoblaverisme que ahir vàrem veure a Les Corts durant la sessió d’investidura de Ximo Puig.

I no li calia, no perquè el fantasma del catalanisme espante ja ningú amb dos dits de front, sinó perquè són tants els reptes que tenim al davant, són tant els problemes socials que cal afrontar que, fer soroll a base de trampes i de conflictes inexistents, és una burla a la ciutadania, pura corrupció intel·lectual i una prova evident que s’ha vingut a servir els poderosos i no a la gent que pateix.

Seguir leyendo »

Olor a convent cremat

Impressionat encara pels dràstics, profunds i significatius canvis que el president del Govern, Mariano Rajoy, va fer ahir en el “pont de comandament” del seu partit, escric aquest article preocupat, en tant que persona que no vota al PP, per com la dreta està recuperant el terreny polític i la connexió amb la ciutadania en un temps record que mai m’haguera imaginat.

Li vaig escoltar anit a un dirigent popular que estava explicant els canvis de Rajoy: “hemos entendido el mensaje”, i se’m va fer un nuc a la panxa. Quatre paraules (“hemos-entendido-el-mensaje”) que són com un encanteri de sinceritat, que demostren que sí, que el temps dels errors ha passat, que la renovació ja està en marxa. Pot semblar que es tracta d’una frase gastada i buida, pot recordar la que va dir en 1993 Felipe González i que va ser el preàmbul de més i més vots perduts, però en boca del PP, aquesta vegada sí, sona a veritat i arriba al fons de les consciències de la ciutadania.

Seguir leyendo »

Pactant i jo

Qui m’havia de dir fa un parell d’anys que jo, periodista amortitzat de Canal 9, resistent i derrotat, em veuria aquests dies fent part del grup de persones («els negociadors») que, en nom de Compromís, treballa per fer realitat un acord de govern d’esquerres i transformador en aquest malmés País Valencià colpejat per massa temps de renúncies, misèries, covardia, corrupció, incompetència i delictes. Qui m’ho havia de dir.

Hi ha moments que els calendaris es desboquen, que el temps es desferma com si les quietuds passades només hagueren sigut la pausa prèvia al vertigen. I comencen a passar coses, després d’una, una altra, i canvien les vides de les persones, d’una, de cent, de mil... i, en realitat, assistim a un canvi de món, que se’ns ofereix disposat a arribar fins allà on siguem capaços d’estirar-lo.

Seguir leyendo »

Urna: Sarcòfag de la vella política

Hui sí que vull parlar de pactes, dels molts pactes que caracteritzaran el futur de la política a l'Estat espanyol i, per descomptat, també al nostre País Valencià. El canvi polític està definitivament en marxa, i no serà un recanvi o les conegudes alternances que hem viscut en l'àmbit estatal durant els últims anys. És un canvi de veres, un canvi profund, un canvi en les formes però, sobretot, un canvi en el fons, en les polítiques a portar a terme, en les prioritats.

L’esclat de Ciudadanos ajuda a entendre el que està passant: els grans poders econòmics han potenciat el partit d’Albert Rivera conscients que calia un agent amb etiqueta de novetat que vetlara pels seus interessos. És allò que va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, de «un Podemos de derechas». Ciudadanos porta la bandera de la regeneració política, diu qui val i qui no val per a la nova política, dóna carnets de bons i de corruptes a qui considera... però amaga el que vol fer, com vol governar, quin és el seu programa. L’altaveu és la lluita contra la corrupció però, sense entrar en la seua dubtosa legitimitat i credibilitat per aquest discurs, callen sobre les polítiques a aplicar. Certament, la gent reclama que les coses es facen d’una altra forma, sí, però, sobretot, el que realment es vol és que es facen altres coses. I en això estem. El canvi està en marxa, les polítiques començaran a canviar aviat perquè l’esquerra transformadora, començant pel País Valencià, ocupa el centre de les noves majories a bona part de l’Estat.

Seguir leyendo »

Elefants perduts en temps de canvi

No vaig a parlar de pactes. O sí. Certament en política tot està tan lligat que un dia, per exemple, tens l’ocurrència de parlar de la necessitat de dissoldre les Diputacions per evitar dir el nom de la persona que creus més adequada per presidir la Generalitat i pot acabar resultant que per culpa de les Diputacions s’haja de repetir tot el procés electoral. No serà el cas, ja ho sé. De fet, tampoc pense parlar de les Diputacions. El que pretenc dir és que en política passa com en els cistells de cireres, que n’estires una i enganxada en segueix una altra, i una altra, i una altra.

Conten que un dia, José Rodríguez de la Borbolla, president d’Andalusia entre 1984 i 1990, després d’una esbroncada d’Alfonso Guerra, llavors totpoderós vicesecretari general del PSOE, per unes declaracions que el mandatari autonòmic havia fet, li va dir: “Bueno, Alfonso, pues dime dónde està la raya”. I Guerra li va contestar: “La raya se mueve”. Portem des de 1977 que, certament, les ratlles del que es podia dir i no dir, fer o no fer, les prioritats, les marcaven els polítics. Això és el que, jo diria que definitivament, s’ha acabat amb les eleccions autonòmiques i municipals de diumenge passat. Ara les ratlles les marquen els ciutadans.

Seguir leyendo »

Roig és pitjor que Rus

És fàcil escandalitzar-se escoltant els dirigents del Partit Popular organitzar atracaments en hores d’oficina. Usar les institucions per delinquir és una vergonya. Afortunadament, alguns dels lladres ja són a la presó, i més que els seguiran. Hi ha, però, robatoris que no es paguen, que es fan a plena llum del dia, a la vista de tots, i que resten impunes. No hi ha detencions, ni juís, res de res. Al contrari, els seus autors van pel carrer tranquil·lament, o a les recepcions del rei, o a les misses més solemnes. Ixen en la tele, grans entrevistes en els diaris. La policia se’ls quadra, els protegeix. No s’amaguen, al revés, criden molt l’atenció: porten grans cotxes, grans rellotges, tenen cases immenses. Són delinqüents legals. Tenim les proves però fem com si no ens donàrem compte.

L'OCDE va publicar ahir les xifres que demostren que el gran atracament es diu «distribució de la renda» i l’està perpetrant la classe dominant amb els legisladors, els polítics, com col·laboradors necessaris. Gürtel, Púnica, Imelsa, Emarsa, els EROs... són xicotets excessos vulgars d’agents de segona. El saqueig a l’engròs és silenciós, no el detectem malgrat que ens està dessagnant. Ho deia ahir l'OCDE, del 2007 al 2011, a Espanya, el 10% més pobre ha vist reduir-se els seus ingressos en un 13%. És a dir, no tenien res, o molt poquet, i li han restat un 13%. Només s’ho han pogut traure de menjar, altra cosa ja no la tenien. En canvi, el 10% més ric ha perdut un 1’4%, o sia, res, no ho han notat. Abans els sobrava cinquanta i ara els sobra quaranta-nou i mig. Els que més tenien, i que precisament tenien tant gràcies a la bombolla financera que ens ha portat al pou, no han sentit la crisi. Els diners se li han llevat a qui menys en tenia. L’empobriment s’ha fet a costa dels pobres. Les lleis han estat al servei d’aquesta causa. Per tant, el que representa, per exemple, la fortuna de Juan Roig és molt pitjor que els «dos milions de peles» del patètic Alfonso Rus. 

Seguir leyendo »

La guniganopéresis

La guniganopéresis és la teoria que planteja la viabilitat de buscar en l’aigua dels fons oceànics el combustible renovable per substituir les fonts d’energia d’origen fòssil que se’ns esgoten. Excepte Rajoy que, via cosí de Sevilla, encara no s’ha assabentat ni tan sols del canvi climàtic, tots els dirigents polítics saben que l’actual model econòmic ja no dóna per a més, que cal modificar-lo de dalt a baix, però ningú ho diu obertament. Siga per la seua dependència de les grans empreses energètiques o per irresponsable càlcul electoral, ho amaguen. El seu és un silenci criminal. Ara que s’acosten eleccions es nota especialment. Aquests dies que la gent, suposadament, està més receptiva, seria el moment d’oferir alternatives, plantejar-les per poder discutir-les, però, lluny d’això, ara, més que mai, es camufla la realitat. Els polítics pensen que l’esgotament de l’actual model econòmic és una mala notícia i, en campanya, suposen que donar males notícies els restarà vots. Jo pense que l’esmentat esgotament del model que ens ha portat fins ací, més que una mala notícia, és una gran oportunitat. Començàrem parlant de crisi econòmica. Després hi afegirem crisi social, política, institucional, de valors, ecològica... Tanta crisi junta, ha portat a acceptar que, de fet, estem en una crisi sistèmica. El pas d’una generació a altra sempre s’havia caracteritzat per una millora en les condicions de vida dels fills respecte dels pares. Això s’ha acabat. Hi ha un consens molt generalitzat en el fet que això mai més serà així. Per tant, es pot parlar de crisi de civilització. Si donem per bo que anem cap arrere, estem acceptant que la nostra civilització, entesa com l’entenem, és insostenible. Acceptat que retrocedim, és evident que anem cap a èpoques d’escassesa, dies en els quals hi haurà menys de tot i, així les coses, no podem esperar que els poderosos impulsen un repartiment en moments de dificultat si, quan tot anava bé, tampoc volien repartir. La conclusió que vull compartir és que el decreixement és obligatori, li podem posar el nom que considerem però, no és que haja de vindre, no, ja el tenim damunt. Per tant, o l’organitzem d’una manera equilibrada, el menys desigual possible, o serà salvatge. Decreixement és viure amb menys, viure més local, viure més lent, un viure més en femení. La filosofia del «viure cada dia millor», cal substituir-la per la de procurar «viure sempre bé». Amb l’afegit que, en el primer cas, els que aconseguien «viure cada dia millor» eren uns privilegiats a costa de molts empobrits i que, en el segon, les bones condicions de vida poden ser més modestes però han de ser universals. I no només en present, sinó en futur. En el món finit, els excessos d’ara els pagaran les pròximes generacions. Els hi deixarem un planeta, això segur, el problema serà que igual és impossible viure en ell. Podem esperar que el nou model econòmic, que, clar i ras, passa per la superació del capitalisme, arribe des de la revolta dels carrers, de la insurgència ciutadana. Podem esperar-ho, però estarem perdent el temps. És responsabilitat dels polítics honrats, dels decents, començar a estendre decididament aquest discurs d’un nou model de civilització. I sí, haurà de ser l’esquerra, els progressistes, els que porten aquestes veus i les noves polítiques a les institucions i, des d’elles, confluir de veritat amb les demandes ciutadanes que ja estan arrelant. Qui ho faça, demostrarà que, certament, pensa en les futures generacions i no en les pròximes eleccions. Qui ho faça, a més, acabarà també, a mitjà termini, tenint èxit en les urnes, ja que l’únic discurs realment alternatiu al desficaci actual és, poseu-li el nom que considereu, el decreixement. Òbviament la guniganopéresis no existeix però m’he permés la llicència d’inventar-me-la perquè si els grans dirigents mundials viuen en la superstició que en direcció al col·lapse podem trobar el paradís, jo també tinc tot el dret a la invenció i a la fantasia. Pobres els que es creguen l’existència de la guniganospéresis, i molt més pobres encara els que es creguen als nostres grans dirigents.

Seguir leyendo »