L'últim article
Acabe de ser nomenat Secretari Autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic del Govern valencià. Així que, millor, deixar d'escriure articles setmanalment. Tiraré de menys els companys de “eldiario.es”, que tan bé m'han tractat aquests últims anys, o potser enyore, simplement, dir la meua sobre les coses que m'interessen. En cas d'emergència, sempre em quedarà el bloc personal que, per cert, darrerament està molt abandonat.
Ho deixe perquè, per un costat, prou treball tinc amb la que em ve al damunt i, a més, i sobretot, perquè intentar fer alguna cosa amb pretensions periodístiques des d'un càrrec governamental és més difícil que creuar les cascades del Niàgara per la corda fluixa, amb els ulls tapats i enmig d'una tempesta de vent, llamps i trons; en realitat, és impossible.
Aquests dies durant els quals he estat negociador del pacte de govern entre Compromís (coalició a la qual pertany com militant de VerdsEquo), el PSOE i Podemos, he viscut una situació un poc esquizofrènica: tenia més informació que mai sobre el que estava passant en el rovell de l'ou de la política valenciana però no podia dir, ni escriure, res al respecte. En definitiva que jo, que sempre m'he sentit periodista, havia deixat de ser-ho. I, ara que parle d'aquest tema, francament, el nivell de desenfocament de moltes de les cròniques que he llegit era quasi còmic... però això ja seria una altra cosa, i els debats sobre la transparència de la nova política, també. Si no ho dic, rebente.
Durant molts anys en Canal 9 no havia pogut exercir el periodisme malgrat cobrar com a tal cada final de mes. Allà el nivell de manipulació i censura era tan gran que ningú intel•lectualment honrat podia dir que estava fent periodisme; i qui ho deia era un farsant. Tot i això, tot i no fer periodisme a Canal 9, jo em sentia periodista en exercici ja fora en tertúlies, en articles, en entrevistes o participant en reportatges. Em sentia periodista perquè era lliure. Deia i escrivia el que pensava amb la intenció d’aportar alguna llum a qui em poguera llegir. He de reconéixer que ja feia temps que veia clar que el meu futur no estava en la carrera que vaig escollir quan tenia 18 anys però, fora per inèrcia o per tossuderia, mantenia el lligam amb la professió i el seu sentit.
Ara ja no. Ara tinc la sensació d'haver tancat la porta i, com a mínim, haver amagat la clau al fons d'un calaix. Em dol que després de tants anys de lluita contra la desinformació a Canal 9, de tantes discussions, tantes iniciatives, tantes propostes sobre com fer bé els informatius d'una televisió pública valenciana potent, ara que estic segur que a curt termini els podrem tindre, jo ja no estiga en condicions de participar en ells. No sempre s’està al lloc oportú en el moment precís. Què hi farem...
Deixe el periodisme amb la professió en una triple crisi: l'econòmica, amb un sector que no sap cap on tirar per mantindre el negoci; la laboral, fruit de la precarització del mercat de treball, i la professional, ja que la vulnerabilitat dels periodistes davant les pressions de les empreses està ja en nivells de bandera blanca i rendició total. Tres crisis molt lligades.
He passat grans moments fent periodisme però ara puc ajudar més des de fora. Ser membre d'un govern com el de la Generalitat és una experiència apassionant, en l'àmbit personal i col•lectiu. Hem de ser capaços de demostrar que els governs de coalició no són un problema sinó una oportunitat. Una oportunitat de treball horitzontal, transparent, plural; la solució per fer de la paraula el motor de la democràcia; del debat, el mètode de decidir-ho tot; de la participació, l'únic camí possible... I transitant-lo, allà em trobareu. Amb la mateixa pretensió que em vaig fer periodista fa 30 anys, ajudar a canviar el món, per fer-lo una miqueta més just i més lliure.
