eldiario.es

Menú

Ciberseguretat i defensa: els nous reptes de l’era de la informació

Espanya encara no disposa d’una capacitat sòlida que permeti realitzar una direcció, control i gestió eficaç i eficients del seu ciberespai

Aquest és un article publicat al blog 'Adéu a les armes'

- PUBLICIDAD -

En la nova era de la informació, disposar d'un ciberespai segur és indispensable per propiciar un entorn en què els ciutadans, les seves organitzacions i empreses puguin desenvolupar-se en l’àmbit social, cultural i econòmic. La contínua i accelerada evolució de les tecnologies de la comunicació i de la informació (TIC) ha propiciat que els ciberatacs siguin cada vegada més sofisticats i nombrosos, donant lloc a un ciberespai cada vegada més hostil.

D’aquesta manera, la ciberseguretat fa referència a les amenaces realitzades per mitjà de, o dirigides a, les TIC i a les seves xarxes. Les classes d’amenaces a les quals es poden veure sotmeses depenen dels actors que les exerceixin i de l’ens que es pugui veure afectat.

Encara que el ciberespai s’ha considerat inicialment com un bé comú global no és un entorn neutre, lliure i independent sinó que la bel·ligerància en aquest camp és coetània al seu naixement. Països com la Xina, els E.U.A., Rússia, Israel i Iran dediquen quantiosos recursos humans, tècnics i econòmics per al desenvolupament de la seva ciberseguretat per tal de garantir la protecció i defensa dels seus ciberespais específics i exercir poder i influència entre els seus ciutadans, aliats i potencials enemics. No obstant això, la complexitat de la seva regulació internacional suposa un increment dels riscos associats a la seguretat de les societats més avançades en les tecnologies de la informació.

Les principals amenaces identificades són el ciberterrorisme, la delinqüència organitzada, l’espionatge industrial, el “hacktivisme” (utilització no-violenta d’eines digitals il·legals o legalment ambigües perseguint finalitats polítiques) i el risc per als menors. La primera, fa referència al nou camp on els grups terroristes pretenen dur a terme els seus atacs contra els Estats, administracions, empreses, o ciutadans. Per exemple, aquest canal està servint per als grups yihadistes com a mitjà d’adoctrinament, propaganda, reclutament i fins i tot d’ensinistrament.

A Espanya, el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, ha afirmat respecte a la ciberseguretat que la “hem considerat com un dels principals eixos estratègics d’acció per als propers anys, ja que és el cibercrim, al costat del terrorisme internacional, una de les majors amenaces que té el nostre sistema de llibertats”.

D’aquesta manera, els 28 països de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) estan d’acord amb que la ciberguerra és una amenaça creixent i letal, però no hi ha unanimitat a l’hora de compartir les tecnologies que permeten a cada aliat defensar-se a si mateix. La crisi econòmica d’Occident ha provocat desacords en el si de l’Aliança: els E.U.A., el Regne Unit, França i Alemanya empren molts diners per protegir-se dels ciberatacs i estan poc inclinats a desviar part d’aquests fons a programes de l’OTAN amb els quals es puguin beneficiar els altres membres de l’Organització.

El secretari general de l’Aliança Atlàntica, Anders Fogh Rasmussen, va aclarir en una cimera ministerial celebrada a l’octubre a Brussel·les que “la ciberdefensa és una responsabilitat nacional”, “no obstant això, l’OTAN podria i, hauria de, jugar un paper útil en el desenvolupament de la capacitat de cada país per defensar-se de la pirateria informàtica. Per exemple, compartint informació, mètodes, i realitzant exercicis conjuntament. Aquesta és la manera en què ens assegurarem que cada anella de la nostra cadena de ciberdefensa resistirà”. Per altra banda, el màxim responsable de l’OTAN contra les amenaces emergents, Jamie Shea, va confirmar que la ciberdefensa és una qüestió nacional, sense donar per bona la possibilitat de crear un equip de resposta ràpida per assistir a algun membre davant un atac concret.

En els últims anys, qui ha denunciat més atacs als seus sistemes són els E.U.A., culpant a la Xina, que posseeix una de les divisions de ciberguerra més àmplies i avançades del món. No obstant això, recentment, amb l’esclat del cas Snowden, els E.U.A. han estat acusats per criticar l’espionatge informàtic, sent un dels països més actius en aquest camp, fins i tot cap a països aliats de l’OTAN i cap alguns dels seus socis comercials sud-americans.

L’Estratègia Nacional de Ciberseguretat espanyola pretén definir les polítiques, estratègies i normativa jurídica, així com crear els instruments organitzatius que permetin la seva aplicació. No obstant això, Espanya encara no disposa d’una capacitat sòlida que permeti realitzar una direcció, control i gestió eficaç i eficients del seu ciberespai, tot i que els governs es plantegen fer front a aquests riscos amb mesures de prevenció i detecció a través de la cooperació entre la esfera pública i privada. A tot això, sembla ser que la seguretat ciutadana s’emmarcarà cada vegada més en el ciberespai, i que el debat sobre qui i com s’ha de gestionar està servit, entre empreses privades o organismes públics. De la mateixa manera, cal esperar que les autoritats en la matèria aprofitin l’ocasió per limitar el dret a la llibertat d’expressió a la xarxa i al ciberactivisme.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha