Papers, privilegis, hipocresia, oblit, educació, mentida, pietat, comoditat... Tot queda amagat, invisible. La rutina del món civilitzat amuntega tots aquests sentiments com les maletes que circulen per una cinta transportadora d’un aeroport sense que ningú les reculli. Tot passa de llarg. Les històries passen de llarg, els terrors passen de llarg, la incomunicació passa de llarg, els patiments passen de llarg o reboten en les muralles del primer món per tornar allà on correspon, allà on no fan nosa a ningú, allà d’on han vingut.
Juan Diego Botto ha plasmat amb contundència, amb realisme i, també, amb humor aquestes circumstàncies de la mà d’experiències de persones que, potser, ens trobem cada dia en el metro, pel carrer, als semàfors... El text, tan brillant com ben interpretat i dirigit (per Sergio Peris-Mencheta), consta de cinc històries explicades per l’actor argentí i (la tercera) per la cantant i actriu Astrid Jones. L’estil de l’obra té coses del conte, de la filosofia, del teatre (per descomptat) i fins i tot moments de Paramount Comedy (sense desmerèixer, al contrari: Botto navega per tots els gèneres amb comoditat, amb credibilitat). El públic riu, plora, sospira i (és de suposar) s’avergonyeix del que sent.
La primera escena la protagonitza un guàrdia duaner (o un policia aeroportuari...). Pensa que en aquest país (el nostre, el del públic) no hi cap ningú més. Per la Llei d’Arquimedes, així de senzill. I, emparat en aquesta llei inapel·lable, deixa anar sentències terribles sobre el gos que s’esforça a ser cavall, quan tothom sap que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. La segona ens porta a un locutori d’una ciutat europea, des d’on un argentí parla (o ho intenta) amb la dona: costa comunicar-se, hi ha interferències, incomprensions, dubtes... la distància és cruel. En la tercera història, un autèntic conte (autèntic, per verídic) farcit de més contes, irromp en escena l’Astrid per explicar-nos i cantar-nos una tragèdia infinita: la d’una mare subsahariana que va haver de separar-se del seu fill per buscar fortuna a Europa. No cal dir que no la va trobar, que “ser pobre és molt car” i que, encara que ens costi de creure, “viure no és sobreviure”. La llagrimeta es fa inevitable, més sabent que la idea d’aquest monòleg neix de la mort de Samba Martine en un CIE (Centre d’Internament per a Estrangers) de Madrid.
Els dos darrers monòlegs canvien la immigració per l’exili. La quarta, a través d’un home que, en plena dictadura argentina, als anys 70, es converteix en delator per salvar-se d’una mort o d’una desaparició segura: ho he de fer per sobreviure, pensa (...vol pensar), per a que el món conegui algun dia el que està passant. La darrera peça ens posa davant el monòleg del nebot d’aquest delator, exiliat a Espanya, qui filosofa amb una claredat meridiana, amb ironia, amb amargor i amb humor sobre com pot fer seu un món que, de fet, no ho és. Una història farcida d’altres petites històries crues i exemplars, veritats inqüestionables: “l’infinit ho iguala tot”; hi ha “papers que ens acrediten com a éssers humans”; la justícia absoluta no existeix, “millor deixar-ho estar”. És a dir, millor que passi de llarg. I ja hi tornem a ser en el punt de partida: tot passa de llarg. Per això, els abusos que veiem, que patim, que ens avergonyeixen, es tornen trossos invisbles d’aquest món.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
