Has volat a Suècia. Ets a Estocolm. Has estat uns dies recorrent la ciutat i possiblement t’has atansat a alguna altra de propera com Sigtuna o Uppsala. Et queda temps i vols descobrir més. I òbviament se’t passa pel cap Lapònia. Tant a prop i tant lluny. T’hi atreviràs? Fas un cop d’ull al mapa. La distància espanta una mica, sí, però és una incursió perfectament factible.
Hi ha diverses formes d’arribar a la Lapònia des d’Estocolm. Una és el vol intern, que té l’avantatge de la rapidesa i l’inconvenient del preu. El tren és una mica més econòmic però molt més lent. I queda la carretera. Norrland, la província lapona sueca, és un territori extens on el que menys importa són les seves ciutats, o sigui que no serveix de res volar o agafar el tren fins a Kiruna, la ciutat més al nord, si després no es lloga un vehicle i es disposa d’uns quants dies per fer kilòmetres. Mal per mal, doncs, agafem el cotxe des d’Estocolm i enfilem nord.
Són uns 1.200 km, es poden fer en dues tongades sense problemes, però, si es disposa de temps, val la pena fer-ho en més dies i aprofitar que la autovia recorre el litoral del golf de Botnia per anar fent aturades. El paisatge des de l’autovia no té res d’especial. Molta gent que hi ha passat comenta que és bàsicament monòton, perquè el terreny és totalment pla i els boscos boreals no et deixen veure pràcticament res més que arbres i més arbres. En canvi, desviant-se només uns quilòmetres aquí i allà s’arriba a indrets realment preciosos.
Golf de Botnia
L’excursió pel golf de Botnia, si se’n pot dir així, la podem entendre a partir de Hudiksvall, una ciutat petita o poble gran prou allunyat ja de l’àrea d’influència d’Estocolm. Hi destaquen les antigues cases dels pescadors que es troben a la zona portuària. D’aquí surten creuers pel golf, però nosaltres seguim nord, passem Sundsvall i ens desviem per l’anomenada Costa Alta (Höga Kusten), considerat el paratge més espectacular de tot el litoral suec. És patrimoni de la Humanitat.
La zona és més extensa del que aparenta, per recórrer-la a fons caldria ben bé un dia, però en qualsevol cas cal conduir fins a retrobar el mar, on s’assenten dos tranquils pobles de pescadors anomenats Barsta i Bönhamn. Calma absoluta i magnífiques vistes. Alguns potser no passin d’aquí, ja que és un indret idoni per als qui busquen desconnectar de tot.
Però nosaltres seguim nord en direcció a la ciutat universitària d’Umeå (on hem pensat fer nit). Una mica abans d’arribar-hi podem desviar-nos cap a la Reserva Natural de Bjuröklubb, un dels diversos istmes que trenquen la línia de costa i un excel·lent lloc per a xirucaires. Novament, sembla petit i enganya. L’enclavament convida al senderisme, hi ha rutes llargues, mitjanes i curtes, depèn únicament del temps que un disposi fins arribar al far des d’on en dies clars es pot intuir a l’altra banda la costa finlandesa; el paisatge és una delícia.
La terra dels Sami
Superat Umeå, un centenar de quilòmetres més al nord arribem a Skelletfeå, ciutat que, ara sí, ja es pot considerar la porta d’entrada de la Lapònia Sueca. A partir d’aquí ja hem de prendre una decisió transcendental: o ens endinsem a l’oest, cap a l’interior, o seguim nord pel litoral i ja virarem més endavant. Totes dues opcions són vàlides.
El cas és que entrem a Lapònia i hem arribat fins aquí atrets per dos motius: gaudir del paisatge i endinsar-nos en la cultura sami. El primer és relativament fàcil, si bé fins que no passem la línia del cercle polar àrtic i arribem a cotes més elevades no trobem el típic paisatge de tundra. De moment tots són boscos de coníferes, i de tant en tant algun llac.
Més endins, i més amunt, prop de la frontera amb Noruega, hi ha dos majestuosos parcs nacionals, Sarek i Abisko, que formen part de la mateixa serralada, els mapes en diuen els Alps escandinaus, si bé és un nom certament grandiloqüent: per altitud seria més just dir-ne els Pirineus escandinaus.
Dos advertiments sobre la conducció. Primer: no és gens estrany trobar-se un ren o un ramat de rens al voral o a la mateixa carretera. De fet, és tan habitual que els suecs ni se'ls miren; reconeixes a un turista perquè, com tu, ha alentit la marxa quan passa prop d’un ren. Segon: tot el que hem dit fins ara val per la temporada de primavera-estiu, quan no hi ha neu ni gel a les carreteres, però sí que es troben moltes obres de reparació del que el cru hivern ha malmès.
Tornem al segon objectiu: la cultura sami. Aquest és més difícil del que sembla. Els Sami, que estan considerats com l'únic poble indígena europeu, són cars de veure. Al cap i a la fi, en total són uns 80.000 i es reparteixen entre quatre països (Suècia, Noruega, Finlàndia i Rússia).
Sembla que el principal nucli habitat sami és... Oslo!, on hi viuen al voltant de tres milers. O sigui que per endinsar-se en la cultura sami no hi ha més remei que posar-se el barret de turista (tampoc cal tot l’uniforme de coronel Tapioca) i pagar per entrar a alguna de les escasses atraccions sami que hi ha per la regió.
El principal museu sami es troba a la localitat de Jokkmokk, força al nord. El museu és didàctic i explica bé la seva història i tradicions, però no deixa de ser un espai artificial format per figures de cartró pedra i audiovisuals en sami (llengüa propera al finès) i suec, o sigui inintel·ligibles.
Molt abans, en una localitat anomenada Svansele (uns kilòmetres al nord-oest de Skelletfeå), hi ha un centre de fauna salvatge on, a més d’una exposició d’animals boreals, es pot menjar carn de ren i d'ant cuinada a la manera tradicional. I molt a prop hi ha una granja de huskeis on una família francesa organitza rutes de senderisme amb els gossos.
Kiruna i Jukkasjärvi
Gairebé tocant Kiruna, a Jukkasjärvi, hi ha un campament Sami on, a banda d’escoltar històries en primera persona de criadors de rens sami, a determinades hores del dia es pot entrar a donar de menjar als animals. Els nens al·lucinen. És possible que hi hagi altres alternatives... Però no gaires més. Som massa lluny de la societat de masses. Ni tan sols en temporada alta qualsevol d’aquests llocs aplega a més de quatre o cinc famílies de turistes a la vegada.
Ja que hi som, a Jukkasjärvi és on es troba també el famós Ice Hotel (Hotel de Gel). A les fotos sembla espectacular, però, és clar, només es pot veure a l'hivern. L'hotel es desfà a l’estiu i es reconstrueix a l’hivern amb els blocs de gel que van traient del llac que hi ha al costat. De fet, s'hi pot passar la nit, però la major part són visitants que hi entren per passar una estona, o els hostes dels bungalows de fusta de l'hotel (aquests sí, oberts tot l'any).
A la ciutat minera de Kiruna s’hi han de fer dues coses: visitar la mina de ferro, que segons diuen és la més gran del món –la visita dura hores, però val la pena–, i pujar en un cop de cotxe el turó que aixopluga la vila, ja que és un dels pocs llocs amb vistes de la zona. Aquí els punts elevats escassegen. Prop de Gallivare, localitat que es troba a mig camí entre Kiruna i Jokkmokk, n'hi ha un altre, el mont Dundret, on a l’estiu a partir de les 23 hores serveixen cafès i waffels per als qui pugen a veure el sol de mitjanit.
Gammelstad i Haparanda
Però hem deixat el camí del litoral i és una llàstima, perquè arribant fins a Luleå trobem un altre enclavament que és Patrimoni de la Humanitat, l'aldea-església de Gammelstad, un indret molt curiós perquè està pràcticament igual com era fa 500 anys: una església on tota la gent de les comarques del voltant es trobava cada any per celebrar els dies de culte més importants, i on, a causa de les difícils comunicacions, es van anar construint casetes que eren d'ús per al primer que arribés. Les casetes segueixen envoltant l'església, si bé la major part ja tenen escriptura de propietat.
Si seguíssim més amunt pel litoral arribaríem a Haparanda, la ciutat limítrofe amb Finlàndia, que precisament per tractar-se d'un dels principals punts d’entrada i sortida del comerç amb Finlàndia i Rússia s’ha convertit en una localitat molt dinàmica. Pels amants del golf, una curiositat: el camp local creua quatre vegades la frontera entre els dos països i es pot jugar (prèvia reserva) sota el sol de mitjanit.
Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Suècia.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
