Vaig assistir a la manifestació de Cambrils. El sentiment majoritari era de dolor, de tristesa, de solidaritat. I d’agraïment als Mossos, que havien evitat una veritable massacre. Als serveis d’emergència. Al personal dels hospitals que atenien encara a cinc ferits de l’atac. Va ser una manifestació d’una comunitat. Dels de tota la vida. I dels que tenen Cambrils com la seva segona ciutat, de Barcelona, de Lleida, d’Aragó, d’Euskadi, de Navarra, d’Holanda, de França, d’Alemanya… Una comunitat que ara se sent més unida, més forta, més implicada.
Va ser una manifestació en silenci. Trencat per aplaudiments quan es creuava amb patrulles dels Mossos i, de tant en tant, amb clams de “Tots son Cambrils” o “No tenim por”. El sentiment que s’imposava sobre cap altre era el de la solidaritat amb les víctimes. Amb la dona de Saragossa que hi va perdre la vida, amb els ferits, amb els morts de La Rambla. I també el d'alleujament perquè Cambrils té la sensació d’haver tornat a néixer quan imagina el que podia haver ocorregut aquella nit d’estiu al seu passeig marítim. No hi va haver xiulets, ni banderes de cap tipus. Només un pensament compartit: les víctimes.
La de Cambrils va ser una manifestació de condol i solidaritat. Com el dia del minut de silenci a la plaça de Catalunya a l’endemà dels atemptats. Com les abraçades, les llàgrimes i les ofrenes dels ciutadans de tot el món a La Rambla. O com l’acte del dissabte a Ripoll, on la germana d’un dels nois abatuts a Cambrils va aportar un testimoni de desolació i d’esperança a la vegada. O com l’abraçada dels pares del Xavi, el nen de tres anys assassinat a La Rambla, a l’imam de Rubí. Un gest d’un coratge i un valor tant extraordinari que se’ns fa molt difícil d’imaginar en nosaltres mateixos. Un gest que sublima i simbolitza el sentiment de dolor de la immensa majoria.
La manifestació de Barcelona va ser una altra cosa. Hi va assistir, també, la ciutadania que es reconeix en l’abraçada de Rubí, en les flors de La Rambla, en el desconcert de Ripoll, en la lluita que es viu als hospitals per retenir vides que s’apaguen... Però també hi van assistir els que buscaven un rèdit polític, a segona fila o al llarg de tota la manifestació. Amb els seus cartells i les seves banderes. Pluralitat, llibertat d’expressió, política... Tot molt legítim. Però no era el dia. Era el dia de les víctimes. Del dol. De la solidaritat. De cridar al fanatisme gihadista que no podran derrotar els nostres valors. Era el dia de començar a preguntar-nos com és possible que uns nois crescuts entre nosaltres hagin decidit matar-nos. Era el dia del silenci i del pensament. No el dia de les banderes.
Per sort, com ha passat en l'11-M, al final queda en la memòria la immensa solidaritat de la societat. Els comportaments miserables i immorals d’una minoria, per més soroll que facin al carrer, a les xarxes o a la premsa, queden al seu lloc. I en la memòria de la tragèdia que acabem de patir perdurarà, per damunt de tot, l’abraçada de Rubí, les llàgrimes i les flors anònimes de la Rambla, la catarsi de Ripoll, el titànic esforç dels hospitals, el coratge dels Mossos, el silenci de Cambrils, l’entrega dels equips d’emergència, dels veïns i comerciants de la Rambla, dels taxistes... El valor de la immensa majoria. Dels que en la manifestació de Barcelona van posar, per damunt de tot, el respecte a les víctimes.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
