eldiario.es

Menú

Una Diada en comú

"Hi ha tants arguments per participar a la manifestació de l’11S de l'ANC com per no anar-hi. Però amb Cs arribant a acords amb el PP a Madrid sabem que l'autogovern no es defensarà amb un “nosaltres marxem” sinó amb majories socials darrere i amb llaços fraternals amb l'Espanya plurinacional", afirmen els autors

- PUBLICIDAD -

Una de les lectures de l’escenari obert després del 26J que des de Catalunya s’han fet apunta a que s’ha esgotat la via de l’entesa i la possibilitat de girar Espanya cap a una concepció plurinacional. Curiosament aquesta lectura es fa des de posicions que ja apostaven per l’unilateralisme abans del 20 de desembre i serveix interessadament per reafirmar-se en un moment polític molt difícil pel govern de Junts pel Sí amb una moció de confiança al president i uns pressupostos a aprovar per davant.

Plantejar el resultat de les eleccions del 26J com una foto finish i no com el fruit d’una corrent de fons, pot portar a conclusions equivocades. La pèrdua d’un milió de votants d’opcions plurinacionalistes i de defensa del dret de Catalunya a decidir en referèndum la seva vinculació amb Espanya no és pas manca d’aquest reconeixement a sobiranies plurals dins d’Espanya, sinó segurament a altres elements que van modelar el vot: Veneçuela, institucionalització de PODEMOS a la política dins de la seu parlamentària, estratègia de la por davant d’un possible govern dirigit per la formació morada...

Espanya es trenca, sí, però no tant territorialment com generacional. Si fugim de l’anàlisi d’onada curta i mirem l’evolució política espanyola de l’última dècada, l’Espanya uninacional de l’”estado de las autonomias” representada per PP i PSOE ha baixat dels 21,5 milions de vots de 2008 a 13,3 milions el 2016. A més, totes les dades demoscòpiques apunten a que aquests dos partits només guanyen a la franja d’edat dels majors de 65 anys. Com diu l’analista Jaime Miquel: “s’ha d’admetre que existeix un espanyol nou, del segle XXI, ben format, de conviccions profundament democràtiques. Un espanyol que viu en un Estat plurinacional del Sud-oest de la UE i està disposat a resoldre el problema territorial d’Espanya de manera integradora; diferent d’aquell altre uninacional immòbil, que és el que ha retrocedit a les urnes.”.

La qüestió de la sobirania en una Europa on els centres decisoris són cada cop més als centres financers de Frankfurt, París (i Londres), ha trobat a Catalunya la seva formulació dins d’un model territorial insatisfactori per les aspiracions d’autogovern i reconeixement nacional, model territorial dinamitat en darrera instància en el marc de la reforma austeritària de l’article 135, que estableix una lògica de recentralització del estat central fiscalitzador del pressupost a costa d’unes autonomies a priori sostén del estat del benestar, sense entrar en la qüestió municipal. La constitució del 78 va ser de consens i acords, com bé recorden PP, Ciutadans i malauradament també el PSOE. El que no diuen és que va ser un acord entre demòcrates (nacionalistes bascos i catalans, comunistes i moviment obrer) i no demòcrates (ex falangistes, militars i reformistes del règim franquista). L’espai on les forces democràtiques més van haver de cedir en favor del consens va ser la territorial. De la Constitució del 78 van quedar fora el dret d’autodeterminació (com també dels programes electorals de les opcions d’esquerres i nacionalistes), la possibilitat de federar-se vàries comunitats, la idea de nació i la igualtat de totes les llengües. La qüestió territorial de l’estat fou un dels debats principals durant la Transició, però com apunta Javier Pérez Royo, l’estat de les autonomies, estructura territorial ni tan sols contemplada a la Constitució del 78, representava una proposta més d’arribada que de punt de sortida per a posteriors lectures expansives.

Ha arribat l’hora de reformular el model territorial sobre la base d’un veritable acord entre demòcrates. Catalunya està mal connectada amb Espanya i això no pot continuar. Però la desconnexió i el “quan pitjor millor” que se’n deriva com a estratègia, tampoc funciona. Cal reconnectar amb els pobles que componen Espanya, doncs les condicions existeixen i els aliats cada dia són més, el referèndum és la única via, l’espai comú, alhora que esdevé el punt de partida per un estat realment plurinacional. El fet de que Catalunya pugui celebrar un referèndum amb garanties i reconeixement on una de les opcions sigui clarament la independència, seria de facto un reconeixement del poble de Catalunya com a subjecte polític sobirà, esdevenint part fundacional d’un procés constituent cap a una Espanya dels pobles, nacions i regions amb diverses aspiracions d’autogovern.

Toca, per tant, la construcció d’un projecte de país de majories que trenqui el bloqueig. El Procés com a expressió social d'una corrent de fons eminentment democràtica va mutar poc abans del 9N en un supòsit institucional de fugida cap endavant on l'objectiu ha estat mantenir a Convergència (o el Partit Demòcrata Català) en la direcció del Govern al temps de poder refundar amb garanties un partit corroït per la corrupció. Les elits catalanes sempre s’ha situat en el marc de l’oposició entre conflicte nacional i conflicte social, utilitzant-lo com a element de divisió de les forces populars quan s'ha vist amenaçada pel seu ascens polític. No és altra cosa que la continuació de la tradició del pujolisme, que afegeix un fi sentit de conquesta de l'hegemonia a partir del lideratge i la construcció d'un sentit comú de país, reciclant i fent merament estètics elements de la consciència i pràctica rupturista.

La polarització ha arribat al punt que molta gent no ens sentim còmodes de participar en la convocatòria per l’11 de setembre d'una ANC que s'ha convertit en el comodí del públic de Convergència i els seus aliats d’ERC i en part, de la CUP, quan ara més que mai és cabdal sortir al carrer a reivindicar sobirania i autogovern. Cal superar les lògiques processistes de bloqueig i polarització per tal de reconstruir aquella majoria del 80% que es trobava a l’espai comú del dret a decidir, és a dir del reconeixement de la sobirania, i per què no, puntualitzar que aquesta és a tots els nivells.

Aquest projecte de país pren forma de la tradició del catalanisme popular i té arrels profundes al país: el republicanisme federal de Pi i Margall, l’ERC de Lluís Companys o el PSUC de l’antifranquisme són bons exemples. Sumar els diferents sectors socials que poden constituir el que anomenem classes populars: els perdedors de la globalització, la classe treballadora lligada al sector turístic i serveis, classes mitjanes il·lustrades, joves urbans del precarietat... tot plegat en un mateix projecte per sobre d’identitats. La lluita contra l’austeritat i per la sobirania a tots els nivells haurà de ser columna vertebradora del catalanisme.

Hi ha, per tant, tants arguments per participar a la manifestació de l’11S de l'ANC com per no anar-hi. Però amb Cs arribant a acords de govern amb el PP a Madrid sabem que l'autogovern no es defensarà amb un “nosaltres marxem” sinó amb majories socials darrere i amb llaços fraternals amb l'Espanya plurinacional. L'objectiu seria una Diada de tothom, catalanista i no governamental. Però per altra banda no volem regalar cap espai de reivindicació de sobirania on visibilitzar que drets socials i drets nacionals són la mateixa cara de la moneda, una qüestió de democràcia.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha