eldiario.es

Menú

El domini del relat i la pèrdua de la Raó

Ambdós han perdut completament la raó i els principals perjudicats som tots nosaltres, uns contagiats per aquest virus malaltís, altres amb ganes de demanar un passaport apàtrida.

- PUBLICIDAD -
Mariano Rajoy, junto al Carles Puigdemont. (EFE).

Mariano Rajoy i Carles Puigdemont EFE

De cop i volta fou senzill percebre com el dimecres marcava un abans i un després en aquest camí anomenat Procés. La nit abans vaig acomiadar-me d’un sopar entre bromes sobre el tema, però de bon matí la ràdio em desperta amb to alarmat per les detencions dels càrrecs de les diverses Conselleries i les xarxes socials anaven plenes d’una histèria pròpia del que amb tanta facilitat denominem dies històrics, si bé potser aquesta vegada la cosa anava de veritat.

Vaig viure la jornada fent la feina de sempre, allunyat del centre i amb un ull enganxat al telèfon. A la zona de la Sagrada Família res s’identificava amb els aldarulls del centre. A les quatre de la tarda, assegut al jardí de Can Framis, vaig escoltar unes distants sirenes a la Diagonal amb probable destí a la seu de la CUP.

De tant en tant el maleit helicòpter, un clàssic de les jornades repletes de mobilitzacions, m’alertava del que succeïa, com la presència dels cotxes de la Guàrdia Civil a masses cantonades.

Vaig pensar en com viuria un dia semblant algú del segle XIX, segurament amb la mateixa inèrcia, però sense nerviosisme tòxic. Al tren vaig pensar més calmat i vaig deduir el de sempre. A la situació creada té una importància cabdal el domini del relat sobre la qüestió. En aquest sentit, i així ha sigut des de 2012, la veu cantant la duen els dirigents catalans per la immensa bena als ulls de la Moncloa i satèl·lits.

Ens trobem davant de dos poders enfrontats. En altres articles comentàrem el seu enrocar-se, massa persistent i nociu per la seva perpetua negativa al diàleg. El català violà el marc jurídic a principis de setembre i parla de Democràcia, després d’excloure de les seves decisions a la meitat del país, amb molta alegria. Ningú li tus perquè les accions empreses des de Madrid, tendents a complir la llei, es passen de rosca, però que un s’excedeixi no significa que l’altre tingui raó.

El problema, com bé comentava Josep Carles Rius a aquestes mateixes pàgines, és que han transformat la seva obcecació en una qüestió de dignitat per a molts catalans que han dit prou a uns mètodes massa brutals fins al punt de considerar-los un atac personal que atempta directament contra l’autogovern. Això és el que ha dut la gent als carrers, en alguns casos seguint una altra paraula emprada de manera impròpia. Parlen de revolució mentre el govern i les associacions sobiranistes capitalitzen el desgavell a favor seu, amb impunitat, perquè si bé és veritat que el PP acumula infinits casos de corrupció també podria dir-se el mateix dels seus homòlegs catalans.

Aquests punts semblen oblidar-se davant la presència policial salvatge, amb els mossos novament com els dolents de la pel·lícula, i la seva desmesurada actuació des d’un punt de vista estètic, perquè si carreguen s’ho carreguen. Pot ensumar a Maidan, no ho sé, però el que és ben clar és que tristament hem arribat a un punt de no retorn on qui propugna Raó pot ser titllat de qualsevol cosa perquè el factor emocional ha guanyat la partida al matís que alguns anomenen equidistància i que, poc a poc, de manera accelerada, s’ha transformat en un profund atipament envers qualsevol dels dos bàndols enfrontats pel seu tancament i una nul·la voluntat de pensar a les virtuts del terme mig.

Entre altres coses el bàndol sobiranista podria pensar que no és bo agafar-se a un clau cremant i que amb tant foc escampat aconseguiria més renunciant al referèndum, doncs, i aquí entren els altres, una reforma constitucional potser podria possibilitar-lo en un futur. La paraula Procés és exacta i curiosa. De fet, totes les evolucions històriques obeeixen a això, a processos, i aquests requereixen temps, negociació i pactar. Parlar de revolucions com al segle XIX, i si m’apuren a l’estil bàltic, a la nostra època és, per desgràcia, una quimera, com també ho sembla una magnífica expressió italiana: fare política.

L’han practicat els implicats al llarg d’aquest anys? No, rotundament, no, i no els hi interessa. Puigdemont i els seus socis no semblen trobar-se molt disgustats per l’escalada de tensió perquè els condueix a un punt idoni, on fins i tot molts no independentistes han decidit aixecar el cul del sofà per a piular entre manifestants. D’altra banda Rajoy i companyia observen el desastre des d’una perspectiva semblant. A més soroll menys oposició al seu govern per decret, a vegades s’oblida que només tenen 137 diputats, i major benefici electoral entre la dreta de tota la vida, perquè en aquest país, d’una i altra banda, mai s’ha governat per a millorar la situació del ciutadà, només s’ostenta el bastó per a destrossar l’adversari.

Ambdós han perdut completament la raó i els principals perjudicats som tots nosaltres, uns contagiats per aquest virus malaltís, altres amb ganes de demanar un passaport apàtrida. Parlen de dialogar després el dos d’octubre, quan potser el dia u no es voti i la mobilització aspiri al paroxisme. No poden tots plegar veles i fer-ho ja mateix? No és un caprici. És una urgència.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha