Està escrit des del primer dia que la brusca aposta independentista d'Artur Mas soscavaria les bases de les dues grans forces centrals i transversals de Catalunya --CiU i PSC-- i obriria una inesperada via ràpida a les forces extremes de l'arc polític en clau nacional. És a dir ERC, CUP i, en el costat oposat, Ciutadans. L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), que en la campanya electoral del novembre passat va contribuir com pocs a encoratjar la ficció d'una imminent “majoria excepcional” de CiU que ratificaria a Mas com a cabdill i obriria pas a la independència per art d'encantament, corrobora i amplia tots els indicis disponibles.
En el millor dels casos, Mas passarà a la història com el dirigent que es va auto immolar juntament amb l’invent creat per Jordi Pujol per fer-se amb el poder i modelar la nova Catalunya autónoma --és a dir, CDC--, per donar pas a la gran epopeia del Braveheart català, amb Oriol Junqueras en el paper del llegendari rebel escocès William Wallace, heroi de la primera guerra d'independència enfront del rei Eduard I d'Anglaterra. És a dir, l'inici del procés secessionista de Catalunya. Cal precisar que no estem en una pel.lícula aclamada pels Oscars, sinó en un escenari real en què la fulminant combustió de l'statu quo polític sorgit del pacte constitucional de 1978 tendeix de manera accelerada a emportar-se les seves principals promotors. Mas, el primer.
El símptoma Duran
La virtual sortida de Josep Antoni Duran i Lleida com a secretari general de CiU, anticipada per La Vanguardia a través d'algú tan proper i entès com el seu propi director, Pepe Antich, abunda en la tesi de la descomposició interna de CiU com a força vertebral de Catalunya , arran de la inesperada deriva secessionista adoptada després del ja mític 11-S de 2012. L'exercici del poder, encara que sigui en condicions precàries, així com l'aparatosa cacofonia interna que regna al PSC, encobreixen de moment l'erosió interna de la federació nacionalista. Però encara no hem vist gairebé res del que està per succeir d'aquí a la nova cita del 11-S i, sobretot, a partir de llavors. Aquest cop, la cadena humana entre la Jonquera i Alcanar organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) a favor de la independència, actuarà inevitablement de termòmetre de la situació. De moment, la temperatura a CiU és de febre extrema.
La ombrívola enquesta del CEO, que entreveu l'enterrament definitiu de la clàssica bicefàlia política catalana (socioconvergència) sorgida del final del franquisme, enxampa Artur Mas al capdamunt del trapezi, obligat pels seus propis socis a comparèixer davant el Parlament per explicar-se sobre el cas Palau i el cobrament de comissions milionàries (4%) per finançar CDC. En tot cas, el sondeig explica el recent llançament de la seva ampul.lós pla de legislatura amb pretensions d'esgotar el mandat al marge de les tribulacions del procés sobiranista. Mas preveia una carrera de fons i ha topat amb un contra rellotge.
Unilateralisme versus pactisme
El “procés” en qüestió camina cap al punt d'ebullició sota la pressió de moviments contraris. D'una banda, el desglaç amb el Govern central, per raons òbvies de finançament i els nous horitzons de la crisi econòmica, escenificat en l’ idil.li entre el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, i la titular de Foment, Ana Pastor. L'altra, la no menys visible estratègia de contenció i salvaguarda davant l'impetuós secessionisme del líder d’ERC, Oriol Junqueras. El duel definitiu entre el vell pactisme i el nou unilateralisme.
El resultat d'aquesta acumulació de factors i la forta acceleració dels esdeveniments, reflectida en la fulminant evolució dels sondejos, és una incògnita que exacerba el clima de incertesa. Un cop més, el baròmetre oficial de la Generalitat revela l'existència d'una majoria (55,6%) de ciutadans que es pronunciarien a favor de la independència de Catalunya, una dada sens dubte discutible com la de qualsevol sondeig, però impossible d'ignorar en cap sentit.
La gran qüestió és si el país té lucidesa i paciència per poder resoldre aquesta pregunta en condicions practicables i assumibles que garanteixin en qualsevol cas una convivència lliure, pacífica i sòlida. On són els líders capaços d'administrar aquest desafiament com a resposta a l'esgotament de les convencions de la transició? Confiem que estiguin en algun lloc i, si més no, hagin assolit la majoria d'edat, ja que l'assumpte corre certa pressa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
