Manuel Valls, un ‘espingouin’ blairista

Al sud de França es fa servir una curiosa contracció de paraules amb què defineixen els espanyols: ‘espingouin’, que ve de la fusió d’espanyol i pingüí. Hi ha distintes versions que justifiquen l’expressió, però en resum descriu els autocars d’espanyols que van a França i formen una coreografia de personatges que es mouen com ho fan els singulars ocells. Per entendre’ns, és com el gavatx que aquí usem despectivament per parlar dels francesos.

Tot i el seu naixement barceloní, a Manuel Valls li queda poc o gens ‘d’espingouin’ o, en tot cas, és un ‘espingouin’ molt afrancesat. D’altra banda, segurament deu ser més fàcil que el titllin de gavatx aquí que de ‘espingouin’ allà. El flamant nou Primer Ministre de França per designació del president François Hollande fa força anys que va adquirir la nacionalitat francesa per naturalització (1982); des de llavors la seva ascensió política ha estat imparable.

Abans de primer ministre, Manuel Valls Galfetti (1962) va ser alcalde d’Évry i diputat de l’Assemblea Nacional de la primera circumscripció d’Essonne. La victòria de François Hollande el va dur al ministeri d’Interior i el posterior desgast del govern socialista l’ha convertit en primer ministre. Abans, Valls va treballar com assessor en matèria de joventut per al primer ministre Michel Rocard i va ocupar el càrrec d’assessor de comunicació del primer ministre Lionel Jospin. L’any 2011 es va presentar a les eleccions presidencials del Partit Socialista, en el qual milita fa molts anys, per a les eleccions de l’any següent, però en ser el candidat menys votat del procés de primàries va fer costat a François Hollande.

Se’l situa a l’extrema dreta del socialisme francès, de l’ala social-liberal i confés blairista. Diu i reitera amor socialista, però molts gestos l’apropen a preceptes merkelians i massa sovint se’l pot confondre amb Sarkozy; des de l’esquerra i les ONG franceses se l’acusa de ‘lepenització’. Com a ministre de l’Interior es va mostrar molt expeditiu en la repatriació d’immigrants indocumentats i va mantenir un discurs extremadament crític contra la comunitat gitana francesa. Tot plegat, lluny de castigar la seva popularitat, no va parar d’augmentar-la fins a convertir-lo en el ministre més ben valorat d’un govern sota mínims i convertir-lo en el salvavides del president Hollande.

Però Valls, de reconegut i admirat talent, sap que el repte al que s’enfronta és majúscul. Les eleccions municipals franceses van visualitzar el distanciament del govern amb l’electorat. Ara, el barceloní promet retornar a França l’esperança en el futur i sap que el temps no li juga a favor, que la paciència francesa s’esgota per moments cansada de sacrificis sense resultats. Per si tot això fos poc, la història de França explica com de dèbil pot arribar a ser la figura del seu primer ministre, peó sacrificable per salvar la vida del president, i si no que li ho preguntin a Jean-Marc Ayrault.

I si van mal dades, potser ni tan sols podrà consolar-se gaudint de les victòries del seu admirat FC Barcelona.