eldiario.es

Menú

2015, l’any de Mònica Oltra, de Ximo Puig i de la fi de l’‘absolutisme’ del PP

L’any que ara s’acaba ha estat el de l’ascens meteòric de la líder de Compromís, de la tornada al Palau de la Generalitat d’un president socialista al cap de 20 anys i de la pèrdua del poder del PP, però també ha estat l’any del ‘Caloret’, del ‘Ritaleaks’, del ‘Dipugate’, de la recuperació de la dignitat per a les víctimes del metro o de la pèrdua de representació d’Esquerra Unida

- PUBLICIDAD -
Ximo Puig promete hoy el cargo de presidente de la Generalitat valenciana

Mònica Oltra i Antonio Montiel amb el president Ximo Puig a les Corts EFE

S’acaba el 2015, l’any que ha comportat una revolució institucional a la Comunitat Valenciana, que ha posat fi a més de dues dècades d’‘absolutisme’ del Partit Popular, que ha copat pràcticament totes les institucions valencianes –amb la Generalitat, les tres diputacions provincials i els ajuntaments de València, d’Alacant i de Castelló al capdavant– sense a penes oposició. Els noms que han marcat l’any que ara s’acaba són:

Mònica Oltra: La gran triomfadora de l’any. Oltra –la política més ben valorada pels ciutadans– s’ha erigit en líder indiscutible de Compromís i, per extensió, de l’esquerra valenciana. La vicepresidenta del Consell, fins fa res el flagell del PP des de l’oposició, s’ha situat com a referent i ha portat Compromís a situar-se com a tercera força parlamentària a les Corts, primerament, i, posteriorment, després de ser la valedora principal de l’acord amb Podem –vencent la batalla amb els seus socis del Bloc– amb vista a les eleccions generals del 20 de maig, situant la coalició que lidera com l’opció principal de l’esquerra, molt per davant del PSPV i amb opcions de disputar l’hegemonia al PP.

Ximo Puig: És l primer president de la Generalitat socialista des de Joan Lerma i després de 20 anys de dirigents populars (Eduardo Zaplana, José Luis Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra). L’exalcalde de Morella va arribar al Consell gràcies a Compromís i al suport de Podem després d’unes negociacions ben intenses a tres bandes que van acabar fructificant en un Govern bicolor amb els valencianistes. Malgrat el retrocés electoral en els comicis de maig, Puig és l’artífex de recuperar el Palau de la Generalitat per al PSPV. El seu gran cavall de batalla fins ara és millorar el finançament.

El Botànic: L’11 de juny passat, Ximo Puig (PSPV), Mònica Oltra (Compromís) i Antonio Montiel (Podem) firmaven l’Acord del Botànic, un pacte de govern de legislatura que marca les línies mestres del nou Consell. Entre els punts principals d’aquest document hi ha la regeneració democràtica, la potenciació dels serveis socials, l’aposta pels serveis públics i la recuperació de les concessions en Sanitat i Educació, la reobertura de RTVV o l’exigència d’una millora del finançament, la posada en marxa d’una Agència Tributària valenciana i la recuperació del sistema financer valencià.

Partit Popular: Els populars són els més damnificats del 2015. Esguitats per nombrosos escàndols de corrupció, per les retallades i per un desgast que fins ara no els havia passat factura, el PP ha perdut en uns mesos pràcticament tot el poder institucional que tenia. Aquesta situació ha fet desaparéixer la figura d’un amortitzat i abandonat Alberto Fabra, que, després de la seua pírrica victòria en les eleccions autonòmiques, ha acabat caient en desgràcia definitivament. Primerament va perdre la Generalitat i posteriorment va abandonar la direcció regional del partit i el seu escó a les Corts per ‘emigrar’ al retir daurat del Senat. La seua successora, Isabel Bonig, ha adoptat un paper molt més dur i un discurs molt més agressiu que el d’un Alberto Fabra que va acabar diluint-se fins a ser pràcticament ‘invisible’ en la campanya electoral passada.

Rita Barberá: El 2015 ha estat l’any de la caiguda de la totpoderosa, en un altre temps, exalcaldessa de València. L’any del ‘Caloret’ i del ‘Ritaleaks’ es pot resumir en una expressió: el “Quina hòstia!” amb què Barberá va saludar el també caigut en desgràcia exdelegat del Govern, Serafín Castellano, després de conéixer els resultats electorals del 24 de maig. En poc de temps, l’exprimera edil ha passat de ser omnipresent en tots els actes del seu partit i una referència per a Mariano Rajoy –fins i tot en el míting de la plaça de Bous, amb l’exalcaldessa ja esguitada pel ‘Ritaleaks’, el president li va dirigir unes paraules d’ànim – a l’ostracisme més absolut. Com a exemple, el nul protagonisme que ha tingut en la campanya electoral passada. Barberá ha acabat, com Alberto Fabra, al Senat.

Joan Ribó: L’alcalde de València. Probablement un dels grans símbols del canvi polític que s’ha viscut a la Comunitat Valenciana. Malgrat no guanyar les eleccions municipals –el triomf a les urnes va tornar a ser per a un PP ben desgastat –, va ser el gran vencedor a la capital valenciana pels magnífics resultats obtinguts –va situar Compromís com a segona força política municipal– i per l’acord amb València en Comú i PSPV, que el van ajudar a pujar a l’alcaldia. Entre les seues primeres mesures destaquen el fet d’obrir l’ajuntament als ciutadans i de posar fi als malbarataments del passat. Una de les primeres decisions polèmiques va ser no permetre que la Reial Senyera entrara a la catedral amb motiu de la processó cívica del Nou d’Octubre.

Alfonso Rus: Un altre dels barons populars caigut en desgràcia. El totpoderós president provincial del PP a València, que rivalitzava fins i tot amb el president de la Generalitat i líder del Partit Popular, Alberto Fabra, també ha estat implicat el 2015 en un escàndol de corrupció, el ‘Dipugate’. Les gravacions de l’exgerent de l’empresa pública Imelsa, Marcos Benavent, que presumptament l’impliquen en la trama de cobrament de comissions, han posat fi políticament a un dels personatges més poderosos dins del Partit Popular. Com a conseqüència d’això, Rus va perdre el poder intern i l’alcaldia de Xàtiva, i el PP, la Diputació de València.

Pablo Iglesias, Ada Colau, Joan Baldoví y Mónica Oltra (a la izquierda) y Antonio Montiel e Iñigo Errejón (a la derecha), en el cierre de la campaña.

La Fonteta es plenà per al tancament de campanya de la candidatura de 'Compromís-Podemos. És el moment' Dani Gago (Podemos)

Compromís: La coalició que lideren Mònica Oltra i el qüestionat –al si del seu partit, el Bloc– Enric Morera s’ha erigit com la gran revelació electoral de l’any. Infravalorats, com sempre, en les enquestes, han anat superant expectatives fins a convertir-se –al costat de Podem en les eleccions generals del 20 de desembre– en la segona força electoral de la Comunitat Valenciana, per davant d’un PSPV que no acaba d’aprofitar la crisi del PP. Compromís ha entrat amb força en totes les institucions per a quedar-s’hi. Forma part del Govern de la Generalitat juntament amb els socialistes, i també a la Diputació de València, a banda d’haver obtingut l’alcaldia de la capital. Els seus 19 diputats a les Corts i els 9 diputats –juntament amb Podem– al Congrés, a més dels dos senadors (un per designació autonòmica i un altre després del 20-D), són una mostra ben clara d’aquesta puixança. I tot això malgrat la crisi interna que van provocar les negociacions amb Podem, que van comportar la ruptura en el partit majoritari de la coalició, el Bloc, entre els qui advocaven per la confluència, amb Morera al capdavant, i els qui no volien aquesta opció, amb l’eurodiputat Jordi Sebastià com a capdavanter. Una vegada passades les eleccions, Compromís –i principalment el Bloc– hauran de veure què fan perquè cicatritzen les ferides.

Esquerra Unida: Si Compromís ha estat el gran triomfador de l’any, Esquerra Unida ha estat la gran derrotada. Ha passat d’estar representada en totes les institucions a desaparéixer-ne –almenys de les importants. El mes de maig passat va comportar una bona garrotada per a la formació de Marga Sanz (coordinadora general) i d’Ignacio Blanco (candidat a la Generalitat). El partit es veia arrasat pel tsunami de Podem i perdia la representació a l’Ajuntament de València i a les Corts, després d’una legislatura ben activa en què havia denunciat escàndols de corrupció ben importants, com el de Valmor o el ‘Dipugate’. El desastre es consumava al desembre quan, després d’haver fracassat les controvertides negociacions per a confluir amb Compromís i Podem a les eleccions generals, també perdia l’escó que tenia al Congrés.

Toni Cantó: És un altre dels personatges del 2015, any que va començar a les files d’UPyD com a oposició –amb Irene Lozano– a Rosa Díez i en què ha acabat formant part de Ciutadans. L’actor valencià va ser diputat del partit magenta al Congrés la legislatura passada i ho serà durant la que ara comença sota el guiatge d’Albert Rivera. De moment, Cantó no té ni el pes ni el protagonisme que va tenir en el passat recent, però de segur que tornarà a situar-se en l’espai de la política nacional que ocupava fa uns mesos.

Los valencianos arropan a las víctimas del metro en su última concentración

Familiars i víctimes de l'accident de metro protagonitzaren el passat 3 de juliol l'última concentració a València després de nou anys EFE

Víctimes del metro: El 3 de juliol de 2006 tenia lloc a València l’accident de metro en què morien 43 persones i en resultaven ferides 47 i, al cap de nou anys, el 3 de juliol de 2015 es feia l’última concentració de les víctimes i dels familiars per a exigir justícia. Unes hores abans, les Corts els havien tornat la “dignitat” –intervenció de la presidenta, Beatriz Garrote, inclosa– en aprovar la creació d’una nova comissió parlamentària per a investigar l’accident i la gestió posterior que el govern de Francisco Camps en va dur a terme. Després del canvi de govern al Consell, els representants de l’associació de víctimes (AVM3J) van ser rebuts a la Generalitat pel president Ximo Puig i la vicepresidenta, Mònica Oltra. El 10 de desembre es constituïa la comissió d’investigació al Parlament valencià en una sessió ben aspra.

RTVV: El 9 d’octubre de 2015, coincidint amb la festivitat de la Comunitat Valenciana, era la data anunciada durant la campanya electoral pels membres actuals de l’executiu valencià (PSPV i Compromís) per a reobrir Canal 9. Finalment, però, no va ser així. La situació jurídica de RTVV, ben complexa, ha impedit enguany la reobertura de l’ens públic i el mateix president Ximo Puig –fa uns dies en una entrevista a Ràdio València– no s’ha atrevit a indicar una data per a reiniciar-ne les emissions. No obstant això, les Corts van aprovar fa unes setmanes l’inici del procés cap a la reobertura de la ràdio i la televisió públiques valencianes. Si es compleixen els terminis establits, l’estiu que ve haurà d’estar aprovada la llei que permeta engegar l’ens públic gairebé tres anys després de la fosa en negre de les emissions.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha