eldiario.es

Menú

“El capitalisme nepotista que pateix Espanya deriva en salaris baixos”

El catedràtic de la Universitat de València adverteix en el seu últim llibre que la baixa productivitat de l’economia espanyola pot condemnar el país a la pobresa en un context marcat pel canvi tecnològic i la competència asiàtica

- PUBLICIDAD -
Jordi Palafox, en la Universidad de Valencia.

Jordi Palafox, a la Nau, seu de la Universitat de València des que es va fundar. JESÚS CÍSCAR

Jordi Palafox (València, 1952) ha estat professor visitant en diverses universitats prestigioses (Berkeley o Roskilde, Dinamarca) i és catedràtic d’història econòmica en la Universitat de València. Després de jubilar-se, ha escrit Cuatro vientos en contra. El porvenir económico de España .

L’assaig alerta, excepte un canvi de rumb radical, de l’inexorable empobriment d’Espanya en un context global marcat pel domini de la Xina, l’escassa integració de les empreses espanyoles en les cadenes de valor globals, la baixa productivitat (per l’escassa formació de treballadors i d’empresaris) i el pèssim funcionament de les institucions.

Pregunta: Vosté manté que Espanya no podrà mantenir l’estat del benestar sense canvis en l’estructura productiva.

Resposta. Ser mileurista fa 15 anys era la pitjor cosa i ara la majoria dels treballadors ni tan sols somien aquest salari. Això demostra que l’economia mundial canvia de manera rapidíssima i Espanya no s’adapta a aquest context, en què no solament hi ha actors nous i potents, sobretot la Xina i altres països del sud-est asiàtic, sinó també noves formes de produir béns molt diversos que fa pocs anys no existien.

Qui n’és el responsable? Vosté exculpa els últims presidents del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, d’un problema estructural.

No els exculpe, els culpe de no haver pres mesures per a canviar aquests problemes estructurals, però és cert que van trobar una situació enquistada des de feia temps: la pèrdua de competitivitat –per la baixa productivitat– de l’economia espanyola.

Culpa parcialment de la situació l’aversió al canvi –“les pautes de comportament”– de la majoria dels espanyols.

Una part important de la societat, per raons històriques, sociològiques i d’altres, pensa que uns altres han de resoldre els problemes. A més, hi ha connivència entre determinats interessos econòmics i l’Estat. Això és part del problema institucional que comente en el llibre. Es creen barreres d’entrada per totes dues bandes per a evitar l’entrada en el sistema d’empreses que podrien innovar i augmentar la productivitat.

Sosté que la globalització és irreversible. Com es pot enganxar Espanya a aquest tren?

La solució ha de ser col·lectiva i exigeix canvis radicals en la percepció de la situació, tant de la societat com dels governants. Si pensem que, elegint cada quatre anys diferents responsables públics, tot açò canviarà, sí que estem bé! Per la via de l’oferta dels governants cap país no ha millorat.

Jordi Palafox, en la Universidad de Valencia.

Jordi Palafox. JESÚS CÍSCAR

Quines reformes ha d’exigir la societat?

No tinc respostes concloents. El problema és que les posicions estan molt allunyades. Els uns (l’esquerra) estan ancorats en el discurs de l’austeritat suïcida. Els altres [la dreta] pensen que, quan el PIB creixerà, tot es resoldrà. No hi ha elements comuns en aquests discursos, apel·lació a alguns canvis, no necessàriament radicals, que milloren la productivitat de l’economia. Malgrat tot, sóc optimista. Els espanyols responen als incentius correctes de la mateixa manera que en altres països.

Ara bé, si protegeixes la mineria espanyola davant del carbó estranger, més competitiu, per la pressió social, eleves el preu de l’energia i els costos de les empreses i fas mal a la competitivitat de les empreses. Quan l’Administració espanyola és menys àgil i eficient que la d’altres països, afecta la productivitat. Quan alguns sectors es protegeixen de la competència, ets menys productiu.

Sense valor afegit, no hi ha bones faenes ni salaris millors. Com es genera valor?

Sóc optimista pel que fa a la capacitat d’innovar d’una gran part de la societat espanyola, i això es pot fer per la via del màrqueting o dels serveis, no necessàriament amb la reindustrialització, que veig improbable. Per exemple, unes taronges exportades a França, però empaquetades amb classe –una caixa bonica, embolicades en paper estampat–, multipliquen el seu valor exponencialment. Això també és innovar. Cal donar suport a aquestes forces productives, que, per cert, un polític no pot triar des d’un despatx.

Vosté critica les solucions simplistes que alguns gurus ofereixen per televisió sobre els problemes de l’economia espanyola. Economistes com José Carlos Díez o Daniel Lacalle són nocius?

No pense que siguen negatius, però lamente que no hi haja altres experts que generen titulars menys cridaners, però més eficaços, per a millorar la qualitat del debat i la productivitat de l’economia espanyola. Sense aquest debat, els joves viuran pitjor que la generació anterior.

Quan es tornarà al nivell de riquesa previ a la punxada de l’“espectacular bambolla especulativa”?

El PIB per capita es recuperarà enguany o el 2018, però la riquesa mitjana continuarà sent inferior. Els salaris, com mostren alguns exemples històrics, poden tardar a recuperar-se encara que l’economia cresca. I, a Espanya, el baix nivell dels salaris després de la crisi és un reflex de la falta de competitivitat del país en el nou entorn global.

Vosté és molt crític amb els resultats del sistema educatiu i, també, amb la preparació dels treballadors i dels empresaris.

He volgut incidir en la necessitat d’evitar salts mortals, fal·làcies narratives. Es parla de falta de productivitat i, de vegades, se’n culpa els treballadors, i això vol dir que el capital humà és roín i cal millorar el sistema educatiu. En aquest discurs hi ha mancances, perquè la productivitat, per exemple, també depén de les decisions estratègiques dels directius.

Cal reformar l’educació per a conciliar el foment de la capacitat crítica i l’ocupabilitat amb més recursos, però cal introduir canvis també de mètode i de contingut. A més, cal abordar el problema dels aturats de llarga durada. El fracàs de les polítiques actives d’ocupació és escandalós. I els contractes curts i precaris van directament contra la formació del treballador i la seua productivitat.

Jordi Palafox, en la Universidad de Valencia.

Jordi Palafox. JESÚS CÍSCAR

Per què tenim empresaris roïns o millorables?

La història d’Espanya demostraria que, per motius culturals, religiosos i institucionals –les barreres d’entrada a nous competidors per errors de l’Administració i per les maniobres de lobbys empresarials, el capitalisme nepotista–, s’ha creat un entorn poc propici a l’emprenedoria. Necessitem més mercat, però mercat ben regulat.

No li agrada el terme “capitalisme de col·legues”, però vosté carrega contra els privilegis o avantatges que l’Estat concedeix a certs sectors empresarials. Quins?

Crec que el terme “capitalisme nepotista” defineix millor els nostres mals, entés com tot avantatge obtingut en el mercat que prové de les relacions amb el poder i no de l’eficiència. Potser l’energia espanyola és de les més cares d’Europa per la captura del regulador, els costos tan elevats a Espanya d’un mer tràmit com el fet d’anar a cal notari, la capacitat que tenien els registradors de la propietat de restringir la seua competència fins fa poc, la ineficiència de l’Administració entre certa indiferència general, té l’explicació en el capitalisme nepotista. Aquesta és una de les causes de la baixa productivitat i aquesta, al seu torn, deriva en salaris baixos.

Els espanyols no veuen la solució, ni tan sols veuen el problema”, diu en el llibre.

Els mitjans de comunicació no entren en el debat i els ciutadans deleguen massa en els seus representants públics; a més, pensen –així es diu en alguna investigació– que no tenen influència sobre ells. Es desentenen del problema; per tant, no poden veure la solució.

Bomba de rellotgeria”, “insostenible”. Què passarà amb el sistema de pensions a Espanya?

Els experts constaten que la població espanyola envelleix ràpidament i la part que produeix béns i serveis d’on ixen els recursos per a pagar pensions i l’estat del benestar és cada vegada més reduïda en termes relatius. O els que sostenen el sistema tenen millors salaris –fet que depén de la productivitat, i ací no hi ha bones notícies– o no es podrà mantenir el sistema actual.

El canvi de model productiu li sembla difícil, un mantra de què tots parlen sense saber molt bé què és.

Un canvi com eixe no es fa de la nit al matí. Cal a més a més fugir de les pretensions tan freqüents encara entre els gestors públics de saber, pel fet d'ocupar un carrec, quins són el sectors de futur en lloc de promoure la igualtat d'oportunitats de tots els emprenedors que generen el cercle virtuos de valor afegit elevat i occupació.
Però a més el model actual té beneficiaris molt clars: els sectors privilegiats per l'acció pública, el més conegut dels quals, que no únic, és el eléctric com demostra Carlos Sebastián en el seu llibre 'La españa estancada' que cite repetidament al llibre. Si la gestió pública no adopta decisions per a acabar amb eixos privilegis és impossible que les declaracions d'intencions es transformen en fets.

 

Vosté és molt crític amb ells. Per què fracassen els plans d’ocupació multimilionaris de les comunitats autònomes?

Tots els experts constaten que no serveixen per a res, o de ben poc. En nou autonomies hi ha processos judicials oberts per malversació dels recursos dedicats a l’ocupació. Alguna cosa ha fallat i el sistema no es canvia, no es controla l’ús dels diners, ni l’eficàcia dels cursos. Els sindicats i els empresaris, receptors i gestors dels diners, no han tingut cap interés a millorar el sistema. Els governants, tampoc.

Incideix, al llarg del llibre, en el funcionament tan deficient de l’Administració a Espanya.

El blindatge dels funcionaris va respondre a l’objectiu d’assolir la independència de l’Administració respecte dels poders fàctics, fet que tenia sentit en l’Espanya de la Restauració, però som al segle xxi . Com es controla l’exercici dels funcionaris? De cap manera. Quin incentiu tenen per a treballar de la millor manera possible? Cap. Quina part de retribució variable? Normalment, cap. Les condicions laborals dels funcionaris són privilegiades.

Vosté ha estat militant del PSPV-PSOE, partit que governa, en coalició amb Compromís, a la Comunitat Valenciana. Com valora la seua gestió econòmica?

El Govern valencià ni malgasta ni malversa. És un avenç. Dit això, mira massa al passat [la gestió del PP] i poc envers el futur, no sabem on volen que siguem l’any 2025. A més, la seua política està massa vinculada a la pota assistencial –ajudar els necessitats, fet que és positiu–, però poc a fomentar l’activitat econòmica. El Consell es preocupa més per donar un peix al pobre que ensenyar-lo a pescar. Això em preocupa.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha