Estem esperant el David per a la seva festa de comiat. Estem a la sala Palau i Fabre de La Seca-Espai-Brossa. Entre d'altres convidats, una amiga de la família s'excusa pel retard de l'homenatjat. “No es preocupi, senyora, amb les crispetes, la sangria i la música estem entretinguts”. És una festa. Com tantes altres: la casa s'ha engalanat amb globus i garlandes i una bandera de Mèxic presideix el saló. David creuarà l’oceà per treballar en el DF. Coses de la crisi. Tot és proper, tot és reconeixible, tot és real. Som a casa nostra ... És el segell de la companyia TeatrodeCerca.
Acostumats als petits espais, Jorge-Yamam Serrano, autor i director del muntatge, Carmen Flores i Jorge Cabrera es mouen entre els convidats (el públic, per si no ha quedat clar) amb complicitat però amb total discreció: ningú se sent avergonyit, ni s'ha d'amagar, no fos cas que el treguin a l'escenari (no hi ha escenari!). Es serveixen seva sangria, destapen l'ampolla de vi de la qual després bevem tots o s'atipen de crispetes com qualsevol. I despleguen recursos actorals que els permeten inserir actuacions musicals (un clàssic, “te'n recordes?: Ioaaa, ioaéee ...” i Jorge s'arrenca del rotllo Manhattan Transfer), o “congelar la imatge” per mostrar el que estan pensant ( el contrari del que diuen: que real, per Déu!): és inevitable que els draps bruts cuinats en la ment s'escapin per la boca.
Són els efectes de l'alcohol. Els tres germans estan borratxos. David sua, Pere camina a batzegades i Caterina se sincera entre plors. I, com en la dita, van transcorrent algunes fases de la borratxera: cants regionals (ranxeres, més aviat), exaltació de l'amistat, negació de l'evidència... Tota família té els seus draps bruts. A vegades en forma de calcetes (brutes); de vegades, en forma d'un pare reclòs en un asil (“perdó, residència geriàtrica”); a vegades, en forma en un marit/cunyat dèspota i odiat per tots menys (innocent, ella) per l'esposa submisa però fidel.
L'aroma de bufa destapa traïcions, passions, alegries i records. Dóna veu a les consciències que cadascú arrossega (arrosseguem) al seu interior. Però no amaga la bona feina realitzada per aquesta companyia. Un treball ja rodat, que va començar al Laboratori de Creació de la Fira de Tàrrega, on va ser premiat. Donen ganes que la festa duri més, que els tres germans segueixin malparlant els uns dels altres i, alhora, abraçant-se i estimant-se. Perquè ens sentim identificats i patim les seves desgràcies i gaudim dels seus bons records. Però no. Les festes tenen un final: “Vosaltres no teniu casa, o què?” És cert. És una llàstima, però toca anar-se'n.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
