Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Pena per soleàs a les barraques de Montjuïc

Les barraques de Montjuïc, testimonis d'una crònica social./David Ruano

Romance de Curro ‘el Palmo’ és, per a mi, la cançó més trista de Serrat, i amaga tot una història que va molt més enllà del cruel desamor entre Merceditas, “ese mal bicho”, i Currito el Palmo, el bailaor coix i somiador. És un poema que conté els ingredients de tota una crònica social d’una època (dura, com el desamor), que ara Jaume Villanueva, recolzant-se en els escrits de Paco Candel, ens descobreix convertint-los en un musical flamenc al qual donen vida un Antonio Canales enorme (en tots els sentits), una Eli Ayala poderosíssima, un Nacho Blanco hipnotitzant, un Kike Morente pletòric i un Pep Cruz que més que una estrella convidada, és el referent imprescindible en la lectura social de l’obra. La resta de la vintena llarga d’artistes que acompanyen llueixen a l’alçada de les circumstàncies, aportant cada personatge el seu gra de sorra en la realitat de la història.

La cançó és el fil conductor de la dramatúrgia. Cada estrofa dóna peu a una dramatització musical que ens fa escoltar la peça com a seguiriya, com a soleà, com a pasodoble, com a sardana, inclús, o com a jota i ens descriu tot el que els versos simplement deixen intuir. Tot amb coreografies esplendoroses, ben trenades i ballades que il·lustren la desgraciada història d’amor del Palmo, que veu com la seva Merceditas deixa el tablao per anar-se amb un ric metge (“de clínica propia y Rolls de contrabando”). No ho superarà: “Entre palma y palma, Curro fue palmando”. L’enterrament del Palmo, posat en escena amb sobrietat i delicadesa, és un dels moments culminants de l’obra. El Curro apareixerà des dels cels, “a mano derecha, según se va alcielo...” y ballarà radiant, de blanc lluent, feliç, mostrant el talent que en la resta de la funció ja s’intuïa veient-lo ballar amb una cama rígida i tot torçat (gran actuació). La versió de Villanueva, però, ens regala un bonus track en el que triomfa l’amor...

Hi corretegen símbols de l’època: un limpia, un quinto, guàrdies civils, claveteres, un anarquista borratxo, un aprofitat dels temps que corren, matons fatxes i molts il·lusionats emigrants disposats a donar-ho tot per tirar endavant. Són personatges de la realitat i dels textos de Candel i també de l’univers serratià: tots són “fills d’un país orfe, fills d’Una Grande y Libre”, segur que es troben pels carrers amb aquella “aristocracia del barrio” i són aquelles “almas que zozobran, caminito de la obra”... És la història dels altres catalans de Candel, les vivències de supervivència dels xarnegos. Una generació que, en els anys 60 (en què està ambientada la funció), fa de visionària en boca de Ramon Oller, el català anarquista que interpreta Pep Cruz: “Què haurà sigut d’aquesta gent d’aquí a 50 anys? Franco haurà mort –segur-, per tant hi haurà una república (ai...!). I, potser, faran musicals bilingües”, ve a dir en un emotiu discurs que tanca la primera part, en mig d’un imponent sarau d’agraïment a Barcelona, la ciutat que els ha acollit “sin importarle que sean o no charnegos”.

És interessant viure pràcticament en el mateix espai (el Teatre Grec), el que passava a les barraques de Montjuïc amb aquella primera immigració que sospirava per un lloc a la Seat. Representa el passat (o present?) moltes famílies que, com predeia Oller, ara, 50 més tard, estan plenament integrades a Catalunya, són catalanes i xarnegues, com qualsevol fill de veí. Molts dels qui podrien haver visitat (o treballat) en el tablao del Lacio, estaven a la graderia del Grec veient l’espectacle, potser recordant-lo.

Els defectes de so de l’estrena (cal suposar que ja superats) despisten una mica: de vegades no se sap on és el que canta, per no parlar de les interferències en alguns micros (Morente fill les va patir en la primera part, però se’n va venjar en una segona memorable).

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
26 de julio de 2014 - 19:38 h

Descubre nuestras apps

stats