El Crosta torna a casa després que el món exterior no li hagi donat l’oportunitat somiada. Torna derrotat però no enfonsat. No passa res, sembla voler dir, jo sóc el “puto amo”. En efecte, el Crosta destaca entre un munt de veïns que, durant la seva absència, han seguit fidels al guió de la vida del barri i, per tant, no han fet gran cosa.
Com a mínim, aquest antiheroi creat per l’israelià Hanoch Levin té una certa dignitat: “No m’agrada que dipositin esperances en mi”, diu. I és conscient que viu empresonat entre murs d’avorriment.
El Crosta torna a un món patètic i miserable reflectit en uns personatges (és clar) patètics i miserables. Ell és una barreja de xulo i líder al qual no li importa que la seva anterior parella tingui ara un nuvi, monument al friquisme més acomplexat. Tenim també un hipocondríac, amb una obsessió malaltissa per la seva salut, que es diu Afligit; tres xonis de cuidado; una mare sempre alerta; un matrimoni vingut a menys (se suposa, encara que difícilment en algun moment de les seves vides hauran tingut el nivell que ambicionen); un tipus silenciós que es diu Silenciós (i que gairebé no parla); un italià que s’ha empassat tots el tòpics imaginables sobre els seus connacionals... Definitivament, el Crosta és “el puto amo”.
En aquest ambient trist, tristíssim, on les poques il·lusions són massa llunyanes, destaca però l’alegria d’aquesta gent per les seves petitíssimes coses. Un casament, un funeral, un ligoteo discotequer, desplegat tot en l’escenari amb divertides i (per exigències del guió, diria) horteres coreografies que accentuen la condició de cadascú. Tot té un aire despreocupat i surrealista. El Crosta ho veu tot, pràcticament no abandona l’escenari en cap moment, està al mig de les vivències dels altres. No resulta estrany que busqui escapatòria en el cinema, “dues hores d’autèntica vida dins la mentida de les nostres vides”. Acabada la sessió, ell sap el què toca: “Au! La pel·li s’ha acabat, torneu a avergonyir-vos de les vostres vides”. Cal veure si algú altre entre els veïns té la dignitat d’avergonyir-se’n.
A l’obra li sobren uns quants minuts però fa riure, que és del què es tracta, i possiblement fa també pensar. Aquest món que representa... és gaire lluny del nostre da a dia? Tendim a veure’l com un microcosmos exòtic, un reducte d’altres temps, fins i tot, però ens és proper. Tots reconeixem els personatges, els tenim etiquetats perquè els tenim ben a prop en la nostra realitat.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
