-Miguelito, dime una palabra que empiece por la letra P –le dice la maestra.
Mientras Miguelito se toma su tiempo para responder, Mafalda piensa, preocupada: “Este es capaz de decir esa maldita palabra…”
-Política.
-¡Y la dijo!
“Avui millor parlem de teatre. Les planes de política i d’economia ja s’estan menjant prou les de cultura als diaris com per a que, a sobre, en la presentació d’una obra de teatre, els donem peixet”. Era el 10 d’octubre i, més o menys amb aquestes paraules, i amb un somrís un mica desesperat, però amb somrís, Lluís Pasqual, director del Teatre Lliure, introduia amb bon humor la roda de premsa de Pàtria, l’obra escrita per Jordi Casanovas i que es va estrenar dos dies després, el de la Hispanidad, en el Temporada Alta. El text del dramaturg de Vilafranca era una ficció política que ens traslladava a unes eleccions de les quals sortiria una Catalunya independent. Els esdeveniments previs arran de la manifestació de l’11 de setembre, van fer que alguns convertissin l’obra en una mena de símbol independentista. Era normal. La coincidència cronològica i argumental entre la representació i la realitat donava a Pàtria una dosi extra molt forta d’actualitat.
Aquest dilluns, Lluís Pasqual no debia somriure quan va sortir a l’arena arran d’una polèmica obertament política. Un tuit incendiari, tal com el va cualificar ell, de Toni Albà recomanava no anar a veure Juicio a una zorra (al Lliure de Gràcia fins el 16 de desembre i amb Carmen Machi a l’escenari) per raons polítiques: “Carmen Machi va firmar amb els ‘intel.lectuals’ espanyols contra el dret a l’autodeterminació de Catalunya. No hi anem!” Per respecte a Lluís Pasqual, no crec que valgui la pena entrar a discutir les idees polítiques de l’un o de l’altra. Ni a analitzar si ser federalista vol dir negar el dret a decidir. La qüestió és que la política, en la seva vessant més antipàtica, ha entrat en joc.
Machi es va defensar. Albà es va reafirmar. Machi va dir que aquest senyor no representa Catalunya; aquest senyor, que el manifest té molta mala llet. I es va disculpar per no haver parlat a títol personal. I tothom va opinar. Ja sabem com circulen aquests dolços a la xarxa social.
Tothom té dret a fer i a dir el que ha fet i ha dit Albà. I seria comprensible i just, si es vol, que un digués que no va a veure una obra perquè l’actriu ho fa malament. Però que ho digui per allò que pensa l’actriu...
El Lliure, és clar, també ha intervingut: “El nostre teatre sempre ha intentat estar a l’alçada del seu nom: ‘lliure’”, es llegeix en el comunicat emés ahir [dimarts] i firmat pel director, Lluís Pasqual. I afegeix, entre altres coses: “En un moment d’extrema feblesa de la nostra societat i de la cultura ens semblen altament irresponsables les actituds que intenten confondre o dividir una col.lectivitat tan profundament democràtica i lliure com és el públic, aquesta assemblea d’espectadors tan diversos que es forma cada dia en tants teatres, tan diferents”.
És possible que, després d’aquest temptatiu de confusió, l’efecte creat per l’incendi d’Albà sigui tot el contrari del què pretenia i que el Lliure s’ompli en totes les representacions. Però Justicia para una zorra no és Pàtria. Per això seria lamentable que algú hi anés només com a acte de militància política i no per gaudir d’un espectacle realment emocionant. No sé si els voldria, aquests espectadors. (Tampoc no tindrien lloc, perquè el teatre s’està omplint tots els dies...)
Tot el febrer, la Machi tornarà a estar al Lliure en una obra en català, Dispara / Agafa el tresor / Repeteix, un al.legat contra la guerra del britànic Mark Ravenhill. Hi ha qui considera que la participació d’actors de fora de Catalunya és un suport inestimable i normalísim a la a la cultura catalana... Altres seguiran pensant que la Machi és una fatxa. El millor és desdramatitzar (encara que no en el sentit teatral!), per això en quedo amb un dels innumerables tuits que s’han llegit arreu, el de Cristian Segura: “Personalment jo seria més partidari de fer boicot a Carmen Machi pels seus anuncis de iogurts que no pas per signar manifestos democràtics”.