Kubra Khademi: “¿Què pot ser més expressiu per a una dona a l'Afganistan que el propi cos?”

L'artista, segons Kubra Khademi, ha de donar curs a les seves necessitats expressives. Sense pensar en res més. Una concepció de l'art que l'ha portat a ella, una dona de 27 anys, a caminar durant vuit minuts per un dels carrers més transitats de Kabul, capital de l'Afganistan, enfundada en una armadura de ferro que li exagerava silueta.

Khademi és la protagonista del 8 minute walk, una performance que ha donat la volta al món i li ha valgut a aquesta artista afganesa amenaces de mort diàries i, en conseqüència, l'exili forçat del seu país. “Però no me'n penedeixo, perquè vaig completar la feina tal com volia”, relata. Encara que no va ser fàcil. Va haver d'accelerar el pas i saltar ràpidament dins el cotxe d'un amic, perquè el seu passeig desafiador va anar encenent als transeünts, una autèntica torba que la va insultar, amenaçar i fins i tot colpejar, fins al punt de saltar sobre del cotxe per evitar -sense èxit- que marxés d'allà.

“El company que gravava el vídeo em va dir que havia escoltat com un nen li deia a la mare: 'mira, aquesta dona no vol que la toquin'”, relata Khademi. Aquell marrec va captar el missatge de Khademi. “I tots els altres també, ¿si no per què es van enfadar tant? Perquè els havia posat davant les seves cares el mirall de l'assetjament sexual que patim les dones cada dia”, sentencia. I és que després de la caiguda dels talibans, les dones afganeses hauran guanyat en drets sobre el paper, però en la pràctica, segons les Nacions Unides, vuit de cada deu dones han estat assetjades psicològica, física o sexualment en algun moment.

Khademi es troba ara a Les Escaules, una petita localitat empordanesa en què s'organitza anualment la Muga Caula, trobada internacional de performance i poesia d'acció. Fins ara estava allotjada a París, ciutat a la qual va arribar, amb l'ajuda de l'ambaixador francès, fugint d'un Afganistan que havia esclatat davant la seva provocació. Aclarit el cel empordanès per la tramuntana, la llum entra d'una glopada a l'habitació que li cedeixen els organitzadors de la Muga Caula en aquesta petita localitat. Khademi, després de quatre mesos de periple en què ha temut per la seva vida -va arribar a amagar-se a casa d'una australiana a l'Afganistan- reflexiona amb sorprenent serenitat sobre el que ha passat.

En aquesta entrevista, Khademi parla sobre la seva condició d'artista a l'Afganistan, i repassa l'impacte de la seva performance. Per què l'armadura? “Quan tenia quatre o cinc anys la meva mare em va enviar a comprar, i recordo com un home em va tocar el cul. Em vaig quedar gelada, mentalment morta”, recorda, “i al cap d'un temps vaig pensar: tant de bo portés roba interior de ferro”. La idea va tornar al seu cap quan el 2008, en viatjar a l'Agfanistán després de completar els seus estudis a Lahore (Pakistan), tan bon punt va trepitjar el carrer algú la va assetjar. “Em vaig posar a cridar, és clar. I tot seguit tothom s'estava ficant amb mi: 'puta', em deien, '¿t'ha agradat? Vols la nostra atenció?' em cridaven”, relata. Va ser en aquell mateix carrer, i no en qualsevol altre, quan a mitjans de març d'aquest any Khademi sortir decidida a caminar davant els ulls Kabul amb la seva armadura de ferro. “Havia de ser aquell carrer, sí, encara que fos molt més insegur, perquè l'artista ha de lidiar amb la realitat”, conclou.

Era Ai Wei Wei, una de les principals influències de Khademi -juntament amb Marina Abramovic-, qui afirmava que “si el meu art no està relacionat amb el sofriment i el dolor de la gent, ¿quin sentit té?”. Aquesta màxima s'aplica Khademi, convençuda a més de que, sigui quina sigui la seva conseqüència, “si l'artista vol dir una cosa ho ha de fer, perquè si no, el seu sofriment serà pitjor”. Així es va llançar ella al carrer, “per treure fora el meu patiment i mostrar com pateixen les dones al meu país”, detalla, i prossegueix: “Quan la idea em ve, l'he de portar a terme tal com és, ningú pot aturar-me . En aquest sentit sóc molt valenta i completament lliure. Fins i tot de vegades he pensat que si algú em parés els peus, això seguiria formant part de la meva acció artística”, opina Khademi fent una suposició que podria haver tinguit lloc aquell dia.

Afganistan, paradís per a l'artista; infern per a la dona

Afganistan, paradís per a l'artista; infern per a la donaKhademi podria haver desenvolupat el seu art arreu, però va decidir l'Afganistan. Nascuda a l'Iran, de família afganesa refugiada, va estudiar a la universitat de Lahore al Pakistan, però va voler assentar-se a la seva terra. “Com a artista crec que és crucial bregar amb la realitat, i després d'escoltar com era el meu país per boca de la meva mare o dels mitjans de comunicació, vaig sentir la necessitat d'experimentar-lo, sentir-lo, tocar-lo”, explica. Així, després d'aquesta particular benvinguda en forma d'assetjament tan bon punt va trepitjar els carrers de Kabul l'any 2008, es va acabar instal·lant a la ciutat. “Després de tot el que ha passat, segueixo pensant que estic enamorada del meu país, perquè m'ha fet artista”, valora, en la seva idea que l'Afganistan li ha mostrat “la realitat més salvatge”. No obstant això, contraposa aquest paradís l'“infern que pot arribar a ser el país per a una dona que vol viure amb normalitat”.

Va ser també aquesta opressió la que la va conduir a potenciar l'ús del seu propi cos com a forma de plasmació de l'art, una cosa que ja venia realitzant amb fotos i vídeo després del seu pas per la facultat. “Les dones tenim moltes dificultats per dir coses, no ens està permès, així que quan trobes un llenguatge que t'ho permet vols treure-ho tot de cop, ¿i què pot ser més expressiu que el propi cos?”, es pregunta Khademi. Una feina a la qual es va entregar sense pensar en les conseqüències que, per molt menys, han portat a l'assassinat de dones al seu país, com el cas de Farkhunda, assassinada setmanes després de la performance de Khademi, i l'enterrament de la qual va acudir la jove artista. “Aquells dies es van intensificar les amenaces de mort contra mi, molts deien que hauria d'haver estat jo la morta”, recorda.

L'artista contra la “puta americana”

Mirant enrere, Khademi es mostra satisfeta pel resultat de l'acció. A més, li ha obert les portes d'Europa. “Però m'ha tancat la porta principal, que és la del meu país”, comenta. Ella espera poder tornar-hi algun dia, però és conscient que no podrà ser abans de diversos anys. “M'acusen d'haver faltat al respecte al meu país davant els ulls del món”, explica, i lamenta que des de llavors li hagin dit de tot menys artista. “Puta, puta americana, espia americana... però mai artista”... Fins i tot alguns membres de la seva família li han girat l'esquena. “Potser penso de manera molt simple, però és que senzillament com a artista ho dono tot i no m'importa res més. I a diferència dels polítics, l'artista si ha de destrossar a algú és a si mateix, mai als altres”