Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Frontera Sud, territori sense llei

En el costat marroquí, tanca de 3 metres d'altura amb concertines seguida d'una rasa de diversos metres de profunditat. Tanca espanyola de 6 metres, inclinada i dotada amb almenys dues files de concertines i malla. Cables d'acer i segona tanca inclinada de 3 metres. Finalment, l'última tanca, recta, és de 6 metres d'altura

El passat mes d'abril vam viatjar a la Frontera Sud (Nador, Melilla, Tànger, Ceuta) per conèixer de primera mà la situació de racisme a la frontera. Vam visitar associacions que treballen pels drets humans als dos costats de la frontera, ens vam entrevistar amb periodistes i advocades, vam aconseguir testimonis de persones que viuen bloquejades a la frontera. I la conclusió a què vam arribar és que, per molt que Ceuta i Melilla pertanyin a la UE, com a territoris espanyols que són, per molt que el Marroc sigui un país “amic” amb el qual l’Estat espanyol i la UE tenen tracte preferent, totes les actuacions que tenen a veure amb els fluxos migratoris que circulen constantment per aquells territoris, estan regides per la llei de la força i l’arbitrarietat.

La ciutat de Nador, a tocar de la frontera de Melilla, té una legislació d’excepció que permet actuar amb la màxima impunitat a les forces de l’ordre. Les anomenades “forces auxiliars” de la policia del Marroc actuen de forma repressiva contra les persones desplaçades, sense cap tipus de control. Hi ha testimonis que ens expliquen agressions a persones retornades «en calent» per tal que no tornin a intentar saltar la tanca, incendis i desmantellaments dels assentaments del Gurugú per tal d’obligar els qui hi vivien a allunyar-se. Les persones negres no poden sortir dels seus refugis per por de ser apallissades per bandes armades que actuen impunement, davant dels ulls de la mateixa policia.

Segons l’AMDH (Associació Marroquina dels Drets Humans), Nador és una ciutat militaritzada i els subsaharians saben que si els detenen, els tancaran en un centre d’internament per expulsar-los en autobusos o avió a altres països africans o a les portes del desert. I estem parlant d’entre 3.000 i 4.000 persones, entre homes, dones i criatures, moltes de les quals tindrien dret a acollir-se a la protecció internacional si es complissin les lleis, sigui perquè fugen de territoris en conflicte, sigui per motiu de persecució política, per orientació sexual, per violència de gènere, en definitiva, per causes que la Convenció de Ginebra contempla com a susceptibles de demanda d’asil*.

Per la frontera de Beni Nzar, que separa Nador de Melilla, també hi han passat uns 5000 sirians, segons ens informa el portaveu de l’AMDH. Es tracta de persones que fugen d’un país en guerra i, per tant, s’haurien de poder acollir a la protecció internacional subsidiària, tal com marca la llei; però si han aconseguit creuar aquest pas, és perquè la majoria ha hagut de pagar milers d'euros a traficants, marroquins i espanyols. La quantitat de diners que es mouen al voltant de la frontera (construcció de les tanques, control de la frontera, comerç “atípic” –que és com anomenen el petit contraban- activitats mafioses, suborns als vigilants de frontera, etc.) és tan gran, que te n'adones de les raons per les que ningú posa remei a la situació: el negoci és el negoci i que la mercaderia siguin éssers humans és totalment secundari.

És per això que moltes de les associacions basades al Marroc amb activistes sovint d'origen estranger han de treballar de forma gairebé clandestina, si no volen ser clausurades o expulsades de territori marroquí. Els activistes marroquins tenen dificultats per treballar atès que són molt controlats pel règim. Ni tan sols organismes internacionals, com l’ACNUR, poden fer gran cosa: la seva funció és ben limitada i la seva efectivitat, més que dubtosa, depèn exclusivament de la voluntat de les persones que hi treballen.

Tant a Ceuta com a Melilla, les oficines per poder demanar asil i demanar informació, són ja en territori espanyol, és a dir, que només hi poden accedir aquelles persones a qui ja s’ha permès prèviament de creuar la frontera. No cal dir que aquestes oficines són buides en tot moment. I les que demanen asil a Melilla obtenen una “targeta vermella” valida només per l'espai territorial d'aquella ciutat: una altra irregularitat administrativa que contravé la legislació vigent.

Però la situació de les dones i els menors no acompanyats (MENAS) van ser les realitats que ens van colpir més. El relat d'alguns membres d'organitzacions civils, que ens demanen no donar el seu nom per por a represàlies, ens explicaven que si una dona vol arribar a Europa, ho haurà de pagar amb el seu cos d'una manera o altra. Violacions, prostitució, maternitats interrompudes o forçades -perquè passar la frontera embarassada o amb un nadó pot ser garantia d'acolliment- eren, segons explicaven, les situacions a les quals s'enfronten.

Els menors no acompanyats tampoc es salven d’aquesta vulneració constant dels drets humans. Molts es troben pel carrer, vestits amb parracs, demanant menjar... tant al Marroc com a Ceuta. Segons ens van explicar, en aquesta ciutat no hi ha cap alberg per a persones sense recursos i moltes criatures no estan escolaritzades perquè a la majoria de persones procedents del Marroc se'ls nega el padró, amb tots els drets vinculats com la sanitat, amb el pretext de l'administració d'evitar un suposat «efecte crida» i atenent a la pressió de sectors socials de «netejar Ceuta».

Però també vam trobar gestos de solidaritat, no només de les associacions, que sovint s’hi juguen la pell, sinó també de la població. Com als voltants de Nador, que proporciona aigua, menjar i electricitat (imprescindible per poder recarregar els telèfons mòbils), a les persones dels assentaments, on no està coberta cap d’aquestes necessitats bàsiques.

Per sort, si persones com José Palazón ens van ajudar en el seu moment a obrir els ulls sobre el que està passant a l’última frontera europea, cada vegada són més les associacions que, com la nostra, hem decidit anar a comprovar-ho per poder denunciar amb coneixement de causa. Nosaltres tenim encara la veu que es nega a les persones desplaçades; i tenim el deure de no callar si no volem ser còmplices de tanta ignomínia.

*Tot i que la Convenció de Ginebra (1951) no parla de forma explícita d’orientació sexual o de violència de gènere, s’han informat positivament moltes sol·licituds per aquestes causes entenent que es tracta de “pertinença a un grup social particular”.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
13 de mayo de 2017 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats