Joc ras i coça al cap

En el debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya s’imposa massa sovint el joc ras i coça al cap. Plantejat com un partit de futbol on allò que interessa és guanyar, la bonica frase que destaca que la importància està en participar queda marginada. Tot s’hi val per aconseguir l’objectiu fixat: la independència o fer la guitza als que la defensen. El tiki-taka deixa pas al mourinhisme més trist.

De res no serveix tenir la raó si no ens aporta vots o simpatitzants per la nostra causa. Quan un postulat del nostre bàndol es demostra erroni, mal fonamentat o trampós (llegeixi’s la continuïtat sense problemes de Catalunya a la Unió Europea, cas de proclamar-se independent), la defensa immediata és tirar pel cap als adversaris algun dels seus errors. La vella pràctica del i tu més! triomfa.

Això exaspera els que aspiren a un debat sensat, tranquil i eficaç. Perquè, també cal dir-ho, hi ha personal immers en aquesta discussió que necessita eternitzar-la, que no li convé gens trobar sortides ràpides. Els partits polítics que treuen rèdits electorals de la confrontació estan encantats que es perpetuï. I, malauradament, té tota la pinta que durarà molt.

Entrem al 2014, amb una part de la societat catalana mirant 300 anys enrere. Un país, una comunitat que anticipa el futur invertint esforços i diners en reflotar allò que va passar el segle XVIII, mentre la majoria de la resta del món s’esforça en trobar solucions mirant anys més enllà, té tots els números per quedar-se a la cua.

Els mateixos que criticaven el Fòrum de les Cultures del 2004, un esforç per posar de relleu els valors de la cultura, el diàleg, la pau, la solidaritat i la convivència entre comunitats diferents, ara s’entusiasmen posant-se samarretes amb al·lusions a una guerra entre dinasties diverses que pensaven, clar, en els seus interessos i no en els de la ciutadania.

Diuen que la història és necessària per conèixer els errors que no s’han de tornar a repetir. N’hi ha que la regiren per trobar arguments que justifiquin el seu entestament a viure en l’error i la insolidaritat. I és especialment empipador quan ho fan amb els diners de molts ciutadans que preferirien mirar endavant en comptes de ser engolits pel túnel del temps.

En el debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya s’imposa massa sovint el joc ras i coça al cap. Plantejat com un partit de futbol on allò que interessa és guanyar, la bonica frase que destaca que la importància està en participar queda marginada. Tot s’hi val per aconseguir l’objectiu fixat: la independència o fer la guitza als que la defensen. El tiki-taka deixa pas al mourinhisme més trist.

De res no serveix tenir la raó si no ens aporta vots o simpatitzants per la nostra causa. Quan un postulat del nostre bàndol es demostra erroni, mal fonamentat o trampós (llegeixi’s la continuïtat sense problemes de Catalunya a la Unió Europea, cas de proclamar-se independent), la defensa immediata és tirar pel cap als adversaris algun dels seus errors. La vella pràctica del i tu més! triomfa.