Un model sanitari que canviarem

Els inconvenients que estiu rere estiu i dia rere dia troben les persones usuàries de la sanitat pública, i no en parlem de les que no són considerades com a tals, són la demostració palpable que el pacient no és el centre del nostre sistema sanitari com ens pretenen fer creure el conseller i el conjunt dels defensors del model sanitari català. Ens parlen d'eficiència però, més enllà de les dades estadístiques expressament seleccionades per amagar l'empitjorament de l'estat de salut de la població, constatarem que es tracta d'una eficiència on la part del lleó se l’emporta l'estalvi econòmic, a costa del personal i dels serveis oferts, i la privatització. Sí, la privatització, per molt que Boi Ruiz s’escarrassi a negar-la.

Com pot tenir el conseller la cara tan dura de negar la incorporació de noves entitats privades a la gestió de la sanitat coincidint amb la privatització del servei d'al·lèrgies que fins aquell moment gestionaven els hospitals públics de Girona? I, si no hagués estat per la rebel·lió dels pobles que reben assistència primària a l'ABS de l'Escala, tindrien una multinacional, que pretén entrar ara al negoci de la salut, gestionant-la. El que s'ha denunciat aquests dies enrere a Sabadell a Catalunya Plural, la reducció de pressupost del Parc Taulí, i conseqüentment dels seus llits, i dels seus treballadors públics, per molt que no se'ls consideri com a tals, i el simultani augment del pressupost contractat amb els centres hospitalaris de Capio, que ha anat canviant de nom a IDC Salud i ara Quirónsalud, a mesura que ha anat creixent, és una privatització més que fa totalment adient l’eslògan 'Retallen per privatitzar, privatitzen per enriquir-se' encunyat per la CUP. El nostre company Andreu Sánchez, de la Marea Blanca de Sabadell, ha recordat que #ElsNúmerosNoQuadren, que la quantitat contractada pel CatSalut a la Clínica del Vallès no són els trenta i escaig milions que Boi Ruiz va declarar en resposta parlamentària, sinó els més de dos-cents que consten al Registre de Convenis i Contractes.

Aquest home ha dit tantes i tantes mentides que només segueix ocupant el seu càrrec pels evidents dèficits democràtics del nostre sistema polític i social, el mateix que protegeix la corrupció a totes les espanyes. Perquè en transparència, poquíssims avenços. Al marge de projectes de privatització a gran escala que no es poden amagar, com el de les nostres dades sanitàries amb el VISC+, sempre ens queda la sensació de no poder posar el dit a la nafra. Que molts canvis ens passen desapercebuts perquè porten molts anys, 34, abans, durant i després de la sociovergència sanitària, treballant amb el més absolut secretisme, mirant que els canvis que fan no causin efectes escandalosos immediats, i han anat conformant un 'model' cada cop més dominat per interessos privats, inclosos els dels gestors.

Això de negar la privatització davant de la galeria i defensar-la en els fòrums de gestors ve de lluny, però han comès massa lapsus. El seguidisme del model tatcherià queda perfectament reflectit en un titular de premsa de l'any 93, 'La Generalitat no controlarà els serveis sanitaris, sinó que els contractarà, afirma Trias' que ens porta a situacions com la que descrivia perfectament Ken Loach en 'La Cuadrilla'. Sense arribar a extrems britànics d'immediatesa del procés privatitzador, la Generalitat va deixar de controlar, com demostra, a més del maquillatge de dades assistencials apuntat en el primer paràgraf, l'absència de dades sobre plantilles del conjunt del sistema sanitari i les respostes parlamentàries en què el conseller de torn s'ha declarat desconeixedor de determinades pràctiques de les entitats privades o semipúbliques incloses en la xarxa pública.

No per sort, sinó per la indignació que provoquen les evidents mentides i corrupcions, i per la resposta decidida de tanta gent que hi ha plantat cara, tot això està a punt de canviar. Les patètiques prevencions davant el darrer debat parlamentari sobre la sanitat, el fet que les patronals sanitàries fessin lobby, la paralització preelectoral, que no serà provisional sinó definitiva, del consorci de Lleida, la més recent paralització del trasllat sociosanitari a Mataró… demostren que el model sanitari català té els dies comptats, que els defensors del model estan acorralats. I el debat sobre la independència, i el debat electoral en general, no aigualeix les possibilitats de canvi.

És cert que no totes les alternatives garanteixen el canvi amb la mateixa intensitat, però ni tan sols un govern de 'Junts pel sí' asseguraria la continuïtat d'un model que, per força, ha de ser canviat per l'esperat procés constituent des de la base. La Marea Blanca catalana planteja un programa que atribueix totes les funcions, inclosa la gestió directa dels serveis, al servei nacional de la salut que volem, però conté un afegitó que no agrada a la CUP. Es refereix a una suposada fase provisional en què totes les entitats proveïdores serien majoritàriament de la Generalitat, una provisionalitat que es preveu massa còmoda per a ICV, entitat predominant a 'Catalunya sí que es pot', i pels sindicats CCOO i UGT, que tant han conviscut amb l'essència del model. No és estrany que, en el darrer debat parlamentari, hagi quedat la CUP, i no ICV, com 'l’únic grup que ha qüestionat el model mixt actual'. Però un canvi radical del model ja està en marxa. L'Ajuntament de Lleida, obeint la línia marcada pels lleidatans i lleidatanes, ja s'ha definit per la unificació dels serveis en el sí l'ICS, i no en consorcis. Després muntarem el servei nacional de salut que assumeixi totes les responsabilitats sanitàries i pacti amb el seu personal unes mateixes condicions laborals com bé diu el lema majoritàriament acceptat 'Una sanitat, un conveni'.