Sempre hola, Anna

Per mi, l’escenari és un lloc de màxima vulnerabilitat, del més alt repte, d’afany immens d’entrega en lluita i diàleg amb els límits.

Vaig treballar 6 mesos amb l’Anna Lizaran al Teatre Romea. Morir de Sergi Belbel. Aquest Morir de l’Anna m’ha fet pensar en la salvació que va exercir al bell mig de l’escena quan una nit de funció em vaig quedar en blanc, un blanc nuclear. La impotència d’un mur infranquejable em va paralitzar, un mur impossible com aquest al qual ens enfrontem tots en aquests moments d’estafa. Però, de sobte l’Anna, generosa, poderosa com ningú a l’escena catalana i universal, va córrer la cortina de pedra, em va agafar de la mà i va reconduir l’obra, canviant el diàleg, cap a l’horitzó de cel blau.

L’Anna era especial. Un dia et saludava amb coets i un altre no contestava. Mai sabies que tocava, la seva resposta o no, era cosa seva. Una nit vaig arribar al teatre, tenia mala lluna, però vaig saludar, els nostres camerinos estaven de costat: “Holaaa…, …, …” No va contestar. De sobte em va pujar la sang al coll com un volcà i vaig cridar un “hola” com no l’havia fet mai: HOLAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!

Es va fer un silenci d’una densitat impossible, i en qüestió d’un minut, l’Anna va obrir la meva porta de puntetes i va dir molt fluixet: hola… … hola estimada…hola… hola… hola Lídia… hola…hola…; jo vaig murmurar… hola… Llavors vaig alçar el cap i pel mirall ens vam mirar. Va oferir els seus braços i va esperar que m’hi volgués ficar…

Quan la nit següent vaig arribar al teatre, damunt del meu tocador hi havia un llibre de la Virginia Wolf,Orlando, amb una targeta amb majúscules: “Holaaaaaa Lídia, Holaaaaa estimada, Sempre Holaaaaaaaa…”

Per sempre Anna, per sempre Holaaaaa.