Catalunya Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
España afronta la paradoja de tener el récord europeo de vacunación y el de contagios
El sector ultra que quiere reactivar el recurso contra el aborto en el Constitucional
Análisis - El trabalenguas de Casado, por Neus Tomàs

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Sis dilemes d'una Catalunya que segueix al divan

Les eleccions que havien de ser el 'vot de la nostra vida' han deixat a Catalunya estirada al divan. Amb molts més dilemes que abans. Amb més incerteses i dubtes de les que ja estaven a l'horitzó abans de celebrar-se les eleccions. Un mes després, Catalunya se sent atrapada en un parèntesi. En un instant immòbil entre l'omnipresent 'Procés' dels últims quatre anys i el relat que s'escriurà a partir de les pròximes eleccions generals, quan Catalunya mostrarà com ha paït el 27-S, quines lliçons ha après i quines no. Quan tindrà davant un nou escenari polític i pugui, o no, trobar vies de diàleg amb les noves majories que es formin al Congrés.

Una majoria insuficient. El projecte independentista ha descobert els seus punts febles. Per emprendre un objectiu tan transcendent i ambiciós com és la independència es necessita una majoria social indiscutible. El 27-S va demostrar que gairebé la meitat dels catalans reclama la independència, però que hi ha una altra meitat que encara no està disposada a fer el pas. O que està absolutament en contra. Les urnes van certificar una majoria independentista clara, però no suficient. El resultat de 62 escons per Junts pel Sí és contundent, serveix per governar, però resulta endimoniat. Perquè necessita els vots de la CUP per aconseguir la peça clau, angular, que ha portat a Convergència a sumar-se a la independència: la investidura del seu principal valor, Artur Mas. L'únic home que pot pilotar la refundació del partit amb garanties. I la CUP, no cedeix.

El pes de la corrupció. L'altre punt feble està en què, per desafiar a l'Estat, calen lideratges lliures de tota sospita de corrupció, que estiguin fora de perill de la guerra bruta. Els contundents indicis de corrupció que pengen sobre CDC són un llast cada vegada més pesat per al projecte independentista. ERC pateix de forma dramàtica aquest dilema. Sap que sense el món de Convergència resulta impossible el somni de la independència. Però sap també que les ombres de corrupció dels seus socis representen un alt cost polític. Abans de dues setmanes, els republicans han de decidir si el 20-D van a les urnes amb Convergència, si certifiquen, o no, una nova renúncia, pel bé del 'Procés'. O pel bé de CDC? De moment, Esquerra no revela la seva decisió, però proposa a Joan Tardà per "una llista transversal, de perfil cívic i progressista, amb voluntat de regeneració democràtica i candidats renovats". És una forma de marcar territori i prendre la iniciativa abans de tancar un possible acord amb CDC. Potser en algun moment les CUP van compartir aquest mateix dilema i van patir pressions semblants. Però avui saben que seria un suïcidi.

Plebiscit o argúcia. I mentre, afloren les contradiccions. Artur Mas recorda que va acceptar el "sacrifici" d'anar quart a la llista unitària, però ara posa com a condició imprescindible la seva investidura. Si no, avisa, hi haurà noves eleccions. És a dir, el "sacrifici" en bé del ‘Procés' va ser temporal. O millor dit, va ser només ocultació i una estratègia per conservar el poder. Si les eleccions eren plebiscitàries no té cap sentit repetir-les perquè el Parlament té ja majoria d'escons independentistes. A no ser que, ja de forma descarada, Junts pel Sí digui clarament que el plebiscit era només una argúcia per salvar Artur Mas i a Convergència. Evidentment, la cúpula d'Esquerra Republicana de Catalunya tindria serioses dificultats davant les seves bases a l'hora de defensar aquesta tesi.

Torna el 'dret a decidir'. Junts pel Sí va proclamar que tots els vots que no anessin a la seva candidatura, o a les CUP, serien comptats en "el bàndol del no", en el "bàndol d'Aznar". Però no van arribar al 50% i a partir de la nit del 27-S, es van afanyar a salvar Catalunya si és Pot del 'bloc unionista'. En només unes hores, la mateixa maquinària de propaganda que tant havia criminalitzat a la coalició d'esquerres va començar a lloar la seva aposta pel 'dret a decidir'. De la nit al dia, els líders i els votants de Catalunya Sí que és Pot van ser redimits, van deixar de ser 'mals catalans'. I els seus vots, juntament amb els d'Unió, permetien confeccionar tot tipus de comptes per demostrar que el 'unionisme' havia estat clarament derrotat. Cosa que, d'altra banda, és cert perquè a Catalunya hi ha una contundent majoria social a favor de canviar l'estatus quo actual en relació a Espanya. El retorn al 'dret a decidir' pot ser, precisament, una de les poques claus que obrin el forrellat que tanca ara a Catalunya.

El 'factor Colau'. L'alcaldessa de Barcelona aprofita el desconcert temporal dels integrants de Junts pel Sí per prendre la iniciativa política. Ada Colau multiplica els seus gestos simbòlics. En només una setmana va protagonitzar els homenatges a Francesc Ferrer i Guàrdia (el pedagog afusellat el 1909, acusat d'inspirar la Setmana Tràgica), de Salvador Allende (president de Xile, víctima del cop d'Estat de Pinochet) i de Lluís Companys, com mai s'havia fet des de l'Ajuntament de Barcelona. Colau va presidir al Born, santuari del nacionalisme, un homenatge al President afusellat pel franquisme, hores després de llegir el manifest en solidaritat amb Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, imputats pel 9-N. Amb aquests gestos, l'alcaldessa intenta tornar a situar el dret a decidir al centre del tauler polític, alhora que ‘posa al seu lloc' a Pablo Iglesias, encara commocionat pel seu fracàs electoral a Catalunya. Colau reconstrueix un 'discurs d'esquerres' (Ferrer i Guàrdia, Allende) que es pot entendre amb el sobiranisme (Companys). Amb ERC vinculada a Convergència i la CUP sense intencions d'acudir a les eleccions espanyoles, el 'factor Colau' pot resultar molt significatiu en les eleccions generals.

20-D i la Catalunya dual. Les eleccions del 20 de desembre tornaran a constatar que gairebé la meitat dels catalans volen trencar amb l'Estat espanyol. Però també estan en joc altres qüestions rellevants. El 27-S sí que va tenir efectes plebiscitaris. La dinàmica del Si i el No a la independència es va imposar de forma clara i va convertir a Ciutadans en la força més votada en feus del PSC o d'ICV. És a dir, on tradicionalment guanyaven partits que apostaven per la cohesió social i de tradició catalanista, aquesta vegada s'imposava un partit de reacció, de resposta, al nacionalisme i conservador al camp ideològic. El PSC, amb Carme Chacón al capdavant, pot intentar disputar les eleccions en aquest terreny de joc, en el de la fractura entre la independència o la unió. I més quan el PSOE no ha aconseguit una oferta federal creïble per a una majoria social a Catalunya. Igual que Unió, amb Josep Antoni Duran Lleida al capdavant, que tampoc troba socis perquè el seu projecte confederal tingui alguna possibilitat. La reforma de la Constitució, segur, serà un tema estrella de la campanya, però sense concrecions, sense un reconeixement efectiu de Catalunya com a nació, no servirà per superar aquesta Catalunya dual, de comarques aclaparadorament independentistes i àrees metropolitanes molt més plurals.

Quatre setmanes després de les eleccions, Catalunya continua al divan i tot fa pensar que hi seguirà fins al 20 de desembre, quan torni a les urnes.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
25 de octubre de 2015 - 06:00 h

Descubre nuestras apps