A la colònia Desenvolupament Urbà Quetzalcóatl, un dels barris més pobres i conflictius de la Ciutat de Mèxic, han decidit construir un parc. Així ho relata la magnífica crònica de Jan Martínez a El País (“Un parc a l'infern”). El barri bat rècords en homicidis, en taxa d'atur, en abandonament escolar, en consum de drogues, en embaràs adolescent, en violència. Els sistemes punitius, el control policial, les penes de presó amb prou feines poden contenir, que no solucionar, els múltiples problemes. Sobretot quan el seu origen és social, és la misèria, la manca d'espais de convivència, la més extrema vulnerabilitat social. Així, la creació del parc Cuauhtémoc no va ser decisió del departament de parcs i jardins de l'ajuntament, o com sigui que es pogués anomenar tal dependència administrativa, sinó que ha format part del Programa Nacional per a la Prevenció Social de la Violència i la Delinqüència. Recuperar els espais públics per reconstruir el teixit social o bé podríem dir-ne també recuperar teixit social per reconstruir els espais públics, l'ordre dels factors no altera el producte. Llegeixo al Excelsior que el parc compta amb “palapas per convivència, multi-jocs, gronxadors, puja i baixa, passamans, pistes de futbol ràpid, banys i vigilància”, aquesta última imagino que per garantir el gaudi de tot l'anterior.
El parc sol no obrarà miracles però donem un gran pas quan entenem que els llocs no només alberguen les relacions humanes sinó que ofereixen possibilitats o perpetuen condemnes. En l'últim congrés de la Xarxa Espanyola de Política Social “Desigualtat i democràcia: polítiques públiques i innovació social” celebrat a Barcelona el passat 5 i 6 de Febrer escoltavem nombroses narracions on “el social” i “l'urbà” s'entrellaçaven com la cara i el revers d'un mateix fenomen, tot i les rígides fronteres disciplinàries que sovint només serveixen per fragmentar el coneixement acadèmic. La segregació urbana reflecteix i produeix exclusió social. Com ens explicava Oriol Nel·lo, les expectatives d'esperança de vida a Barcelona recorren amb sorprenent precisió les línies de metro de la ciutat. Rendes cada vegada més desiguals en espais cada vegada més segregats, on els rics semblen tenir un major interès en auto-recloure's en barris concrets de la ciutat. Si la crisi social és en bona mesura també urbana, les respostes forçosament haurien d'integrar les dues dimensions. La capacitat de resposta, de protesta, de proposició d'alternatives des de l'acció col·lectiva té expressió fonamentalment urbana. De la mateixa manera, el component “habitacional” (d'hàbitat) hauria d'estar present en les polítiques socials. No deixa de sorprendre que haguem tingut tanta cura en crear espectaculars (i costoses) infraestructures públiques que no suposen més que un trànsit (i només per a alguns) i no obstant això mantinguem intacte el mobiliari verd, les llums de neó i els patis compartimentats dels llocs on transcorren els anys més importants de les nostres vides. En altres latituds (vegeu l'article de Judit Carrera L'escola com a espai públic), l'arquitectura és social, té un projecte col·lectiu, es converteix en eix de la qualitat democràtica i comença pels nens. Si la inauguració d'un parc públic en un barri perifèric de Ciutat de Mèxic aconsegueix obrir la secció internacional d'un diari de gran tirada, potser algun dia aconseguim que col·legis, biblioteques, places i hospitals mereixin la portada.
Pista urbana quiere ser un espacio destinado a recoger debates, propuestas y análisis vinculados a los temas urbanos en un sentido muy amplio, aquí y en todo el mundo. En las ciudades los cambios y las transformaciones se hacen muy evidentes, y por lo tanto son lugares especialmente sensibles para seguir las nuevas dinámicas sociales.
Aunque la coordinación del blog corresponde al IGOP, las opiniones que en él aparecen sólo expresan el punto de vista del autor/a o autores/as que firman cada post.
Llegir Pista Urbana en català aquí.
