La veritat està en la ficció

La novel·la negra s'ha convertit (si és que no ho ha estat sempre) en un reflex de la realitat. Les pàgines dels grans novel·listes del gènere, des de Chandler fins a Vázquez Montalbán passant pels mestres Sjöwall i Wahlöö, Markaris o Camilleri, han estat l'aparador de la societat americana de mitjans del segle XX, de l'espanyola sorgida de la Transició, de l'exemplar escandinava, de la caòtica grega o de la decadent siciliana. Dissabte passat, la llibreria Negra i Criminal, de Barcelona, va acollir una doble presentació de novel·les negres: No es lo que parece, segona aventura de l'inspector Julián Ortega i de la periodista Leire Castelló, de José Sanclemente, i El gran engaño, primera incursió en el gènere de l'inspector d'hisenda Agustín Bernaldo Palatchi, els dos llibres editats aquest estiu per Roca Editorial. De la xerrada entre els dos escriptors traiem una primera conclusió: la veritat està en la ficció. El que llegim als diaris tradicionals és... una altra cosa.

La llibreria es va omplir de còmplices per investigar què hi ha de realitat en la ficció, què hi ha de ficció en la premsa, què es pot explicar i què no, quins interessos mouen tot aquest engranatge. D'una banda, Bernaldo reconeix obertament que a l'Agència Tributària s'adonen que “hi ha desajustaments que, vistos des de dins [és a dir, des de la mateixa Agència] ens produeixen una gran indignació”. Així els reflecteix en la seva novel·la, en la qual un inspector d'Hisenda investiga els negocis d'un magnat que s'ha suïcidat. Es trobarà amb fraus d'IVA i de Seguretat Social, amb tràfic de droga, amb explotació d'immigrants, amb paradisos fiscals, amb blanqueig de diners... “Podem parlar perfectament d'un tractat econòmic enmig d'un thriller”, apunta de El gran engaño Sanclemente. Aquest, economista i expert en mitjans de comunicació, també “peca d'escriure sobre la realitat”. En el seu llibre, una periodista ha de lluitar contra els propis mitjans de comunicació per explicar el que realment passa. Són novel·les, és ficció, però d'aquí a que es pugui dir allò de que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència hi ha un tros.

Bernaldo ha viscut pràcticament tots els casos fraudulents que cita a la novel·la; Sanclemente ha sabut de mil injustícies relatives als mitjans de comunicació o a les xarxes socials. Ni l'un ni l'altre les poden explicar per què es tracta de trames molt ben ordides, estudiades i, sobretot, protegides. Per recórrer a una expressió del gènere: per falta de proves. Les coartades són perfectes. D'aquí que tots dos escriptors triïn la ficció per explicar la realitat.

Qüestió de credibilitat

Sanclemente recorda una frase d’Andreu Martín, un clàssic de la novel·la negra a Espanya, per dignificar el gènere, d'alguna manera: “Estic fins als collons de que a la realitat calgui demanar-li una mica de versemblança”. El mateix diu el periodista mexicà Jorge Zepeda Patterson, amic de Sanclemente: “Sovint la realitat és menys creïble”, ens va comentar l'autor de Los corruptores (Planeta). Ells, periodistes, observadors de la realitat, investigadors de rastres burocràtics, han viscut la realitat de moltes situacions conegudes i coincideixen: no se les creuria ningú. I, paradoxalment, se'ls exigeix donar credibilitat a aquests fets reals en escriure (presumptament) una ficció.

Les dues novel·les respiren una Barcelona actual, actualíssima, la que vivim dia a dia. Els bars, les botigues, els personatges... i, per sobre de tot, l'actualitat ens condueixen al carreró sense sortida de la corrupció econòmica i política, a una podridura que coneixem de sobres però de la qual sabem ben poc: “La premsa ens explica com funciona aquesta realitat, les novel·les ens la fa conèixer”, comenta Sanclemente.

A Bernaldo l'assalta un dubte: “El periodisme, tan subvencionat pels diferents poders, pot treure a la llum la veritat que sí que podem llegir en la ficció? ”La resposta de Sanclemente és absoluta: “No Tot i que hi ha molt bons periodistes”. Per aquest motiu la protagonista de No es lo que parece i, també, de l'anterior novel·la de Sanclemente, Tienes que n¡contarlo, Leire, una periodista de raça, en paraules del seu creador, sigui considerada poc menys que una heroïna... “per fer el que haurien de fer tots els periodistes: contrastar i explicar la veritat”, es queixa l'autor. Però Leire, tot i que vagi de copes al Milano i a ballar al Luz de Gas, tot i que sigui una mileurista explotada, malgrat que hagi de compartir pis amb una amiga, tot i ser, en resum, una dona jove com qualsevol, és un personatge de novel·la. O... no?