De vegades la vida té casualitats que esborronen, coincidències “catastròfiques”, entre mig màgiques, nefastes i increïbles. Una d’elles la vaig viure el passat dimecres 30 de juliol mentre conduïa entre València i Barcelona. No sé per quina raó —potser forma part del misteri indomable de les connexions neuronals que s’escapa encara fins i tot als científics — vaig passar una part del viatge pensant en Xuan Bello (Paniceiros, Tinéu, 1965-2025) i Sonia Fidalgo, la seua dona.
Mentre conduïa de sobte em van venir al pensament, sense previ avís, així com funciona la ment: desordenada, capriciosa, caòtica, irreverent, de vegades brillant i poderosa. Pensava en ells, en les dues vegades que ens hem trobat, la primera a València, en la tardor de 2022 i la segona a Catarroja, en la primavera de 2024, acompanyats pel poeta valencià Ramon Guillem, en pau descanse també, on Ramon feia d’amfitrió del cicle literari “Dos poetes com nosaltres”. Era una trobada bonica i encertada que des de 2016 aplegava durant alguns dimarts de l’any poetes destacats de la literatura catalana i d’altres literatures. Xuan Bello fou el convidat aquell maig de 2024.
Recorde com si fos ara la màgia que va generar entre els assistents la veu de Xuan en la sala petita de la darrera planta de la Casa de la Cultura de Catarroja. Ramon l’havia presentat amb afecte i sentit de l’humor, com sempre feia ell, i Xuan, a qui la ironia i la humanitat li eren pròpies i naturals, va continuar amb la bellesa i la naturalitat que envoltaven la seua mirada literària sobre el món i, en particular, sobre la seua terra i la seua llengua: Panicerios, el llogaret real i fabulós asturià on conflueixen la vida, la literatura i el record, i sobre Astúries i l’asturlleonés.
Aquella vesprada-nit Xuan ens llegia fragments de diversos llibres: de vegades poemes, poemes senzills i savis, d’aquells que dibuixen un somriure al rostre de qui els escolta i una fiblada al cor, i ens llegia, tant en asturià com en traducció al castellà o al català, records d’infantesa, memòries d’un temps que, com ell deia, ens travessa: “El temps que passa és el personatge principal dels meus llibres, el temps que passa per nosaltres, per la gent que estime”.
I així és. Els seus llibres estan plens d’afecte, de persones conegudes i estimades, de vivències d’infantesa i joventut i, sobretot, de paisatge, el paisatge no com a estampa i moment místic, sinó com a llar, com a sentit de la vida, com a identitat i també com a descoberta, en parlar de viatges: el paisatge travessant cada porus de la pell, el paisatge a la pupil·la dels ulls, el paisatge ensumat. Aquella nit a Catarroja, mesos abans que Ramon ens deixara, i mesos abans que l’aigua i el fang devastés el poble, els paisatges, els versos i les proses plenes de poesia de Xuan Bello ens van acompanyar per una estona que avui és tresor de memòria: també ell fou i és el temps que passa per nosaltres, els seus lectors.
Aquest home de camp —que des de feia quasi vint anys vivia en una quintana, una casa tradicional asturiana, a Caces, als afores d’Oviedo—, començà a escriure i publicar poesia el 198, tenia setze anys, amb el poemari Nel cuartu mariellu. Des de llavors va dedicar bona part de la seua vida a llegir, escriure i conversar amb amics i amb altres escriptors. De fet, conduïa el programa d’entrevistes Clave de fondo de la RTPA. Amant de la peça breu, del text precís i de la intensitat en la literatura: “allò que es pot contar en un full i mig, és una bajanada contar-ho en quatre-centres pàgines”, deia, Bello va publicar nombrosos articles en premsa i fou director durant nou anys del setmanari Les Notícies.
Xuan Bello escrivia una literatura difícilment classificable, de les que no encaixaria en cap etiqueta genèrica, la qual cosa sempre m’atreu molt. Això i altres aspectes, com ara el ritme, la senzillesa, la musicalitat, els pensaments, la bellesa i la força poètica dels seus textos, siguen proses, assaigs o poemes, em van captivar des de la primera lectura. Tot això torna la seua literatura singular, potent, honesta i alhora universal. Per a Xuan Bello els gèneres literaris eren porosos, i per això, llibres com ara Incerta història de la veritat és un híbrid de memòries, dietari, assaig poesia, prosa…
Vaig arribar a la literatura de Xuan Bello gràcies a Vicent Berenguer, poeta i amic de Xuan. Vicent me’l va descobrir, subtilment, com sol fer ell, deixant un article sobre Bello dins d’un llibre que em prestava. Vaig sentir des del primer moment una gran curiositat per descobrir qui era aquell home que escrivia sobre viatges, infantesa, sobre l’amistat, la literatura, la naturalesa, el paisatge, aquell escriptor que raonava amb senzillesa i profunditat, el binomi més apreciat i difícil d’assolir en literatura. Vaig sentir desig de llegir-lo i, en llegir-lo, agraïment i fascinació per haver-lo llegit. Després el vaig conèixer personalment, a ell i a Sonia, un diumenge de tardor encara calorós a València, encara més calorós per a ells, que venien de la frescor asturiana. Aquell diumenge vam dinar junts, el sol cremava una mica massa. Xuan estava esgotat aquell dia, després de mitja nit viatjant d’Astúries a València i, a pesar del cansament, tinguérem una conversa interessant, bonica i amable que vam publicar en aquest mateix diari en gener del 2023.
Des d’aquella trobada de diumenge, no sé com ni per què, es va crear un vincle i una estima entre nosaltres. Una fraternitat que es va confirmar en tornar-los a veure a Catarroja en un retrobament celebrat en què, després de deixar-nos amb la bellesa al cor, vam anar a beure una cervesa amb Ramon Guillem, Mercè Claramunt i més gent i, poc després, vam sopar Berenguer, Xuan, Sonia i jo en una terrassa d’un restaurant de Catarroja. Ells estaven encantats perquè les nits de maig són molt càlides a casa nostra, en comparació amb Astúries.
Aquests dos moments són els que atresore en la memòria, la resta, llegir-lo i deixar-me acompanyar per la seua manera de mirar, de sentir i de contar. Tot això, que configura la seua veu, és el que es va guanyar aviat en la nostra llengua i literatura l’estima i el reconeixement de molts lectors i de la crítica, entre ells Vicenç Pagès, Ignasi Aragay, Gràcia Jiménez, Jaume Subirana i Jordi Llavina, qui també el va traduir. Però tot això no hauria estat possible sense l’estima i reconeixement previs dels d’editors que li van ser també traductors i, sobretot, amics, com ara Jordi Raventós i Iolanda Batallé.
Raventós va publicar en Adesiara Editorial Història Universal de Paniceiros el 2008, al qual van seguir La neu i altres complements circumstancials i Unes quantes coses boniques el 2015. Tres anys després, per iniciativa de Batallé, va veure la llum la traducció catalana d’Incerta història de la veritat en Edicions Rata (:Rata_ 2019), un llibre a cavall entre l'assaig i el relat, amb traducció de Jordi Llavina, amic i admirador de Xuan Bello.
Referint-se al catàleg d’Adesiara, una editorial que tant admirava Xuan, solia fer-ne broma dient que, en aquell moment, ell era “l’únic autor viu al seu catàleg”. A Xuan no li faltava sentit de l’humor. La pregunta seria, o la curiositat és ¿per què Raventós va triar un autor com Bello? ¿Com el va descobrir i per què va apostar per ell?
El mateix editor m’ho explicava fa uns anys en una conversa: “El vaig descobrir per atzar a la llibreria La Central de Barcelona. Vaig agafar un llibre en una petita secció que tenien sobre autors d’Astúries, i era d’ell. El vaig comprar en asturià, i el vaig llegir de seguida, al tren, com tants altres. I aquell llibret, que era la Història universal de Paniceiros, em va agradar per la senzillesa, per la manera que té, tan suggeridora, de convertir en literatura d’altíssima qualitat un poble de vint cases i trenta habitants perdut a les muntanyes asturianes, i de fer-ho en una llengua minoritzada i atacada per totes bandes. A partir d’aquí vaig posar-me en contacte amb ell i li vaig proposar traduir-lo al català. En Xuan va estar-ne molt content. Va ser un goig treballar junts, i continua sent un escriptor que valoro molt”.
Una de les alegries per a Jordi Raventós al llarg de molts anys com a editor ha estat haver publicat tres llibres de Xuan Bello, i veure amb satisfacció com el seu darrer llibre a Adesiara. Unes quantes coses boniques, assolia la segona edició.
Tal com evocava Raventós, Xuan Bello fou des del primer moment un escriptor molt ben rebut pels lectors catalans i que tenia un prestigi a Catalunya que no tenien altres escriptors de la Península. Una admiració que mútua, perquè a ell també li agradava molt la cultura catalana i coneixia d’allò més bé la nostra llengua i la nostra literatura.
Torne de nou a la carretera el matí del passat dimecres 30 de matí, mentre conduïa sense tenir notícia de la mort de Xuan Bello. I continue sense explicar-me per quina estranya raó pensava en ells, en Xuan, en Sonia, en Panicerios, en la quintana de Caces, en algun fragment dels seus llibres. Anava guanyant quilòmetres, la meua filla dormia, i en el silenci d’un habitacle que demana concentració absoluta, evocava la invitació sincera, generosa i reiterada de Xuan i de Sonia per anar a visitar-los a la quintana de Caces, a “asturianer un poco”, com li agrada dir a Sonia. I, sense saber encara res de res, vaig pensar que sí, que en setembre o octubre aniria a visitar-los, que no ho allargaria més. Rellegiria els llibres de Xuan, tindríem una altra conversa, una entrevista més assossegada i tranquil·la, sense calor ni ressaca de viatges, immersos en el seu paisatge, i que segurament la incorporaria a un llibre que duc entre mans des de fa temps.
Temps, temps és el que ens ha faltat. El temps que ha passat per tu i per a tu, Xuan, i pels que t’havíem conegut i ens havies enamorat amb la teua manera de mirar i contar.
Ahir parlava amb Iolanda Batallé, editora de Xuan, amiga de l’ànima de Xuan i de Sonia des de fa anys. Ella, que tant se’ls estima, sap, com d’alguna manera també intuïm els lectors, tant si el vam conèixer personalment com si no, que la pèrdua de Xuan Bello és gran i dolorosa: un trau al cor, però que el seu llegat és immens i ens dibuixa un somriure generós d’agraïment per haver-nos deixat la seua manera bonic de veure les coses i per haver fet de l’escriptura un ofici magistral, capaç de dur al paper i a la veu el seu univers vital i convertir-lo en literatura.