Daniel Nebot: l’art de fer parlar les imatges

Daniel Nebot (Barracas,1953) és la prova que quan algú té talent i vocació, més tard o més d’hora, aquesta força acaba brollant i crea una obra. Quan parles amb Nebot, t’assegura que fou un adolescent molt inquiet, un poc trapella, mal estudiant, d’aquells que fugen de l’institut, “m’hi avorria”, diu. M’ho puc creure perquè encara avui, amb setanta anys ja complits, és un esperit nerviós, inquiet, a l’aguait d’idees i moments creatius.

Són les deu en punt d’un matí de dimarts quan toque el timbre del seu estudi –a ell li agrada dir-ne taller– al número 16 del carrer de l’Almodí. És un entorn inspirador, tranquil, bonic, al cor de la València romana, ple d’història, de monuments i restes arqueològiques. Comença l’activitat al carrer, la gent ja esmorza als bars. Nebot m’obri la porta, pregunte per ell (per timidesa o potsr perquè no tinc del tot clar que siga ell qui em rep) i em diu que Daniel Nebot no hi és, que ha eixit un moment, que si havia quedat amb ell. Per uns segons dubte, com que no el conec personalment i només l’he vist en alguna foto per internet, quasi que m’ho crec. Però aviat em desvela la broma. Sembla que teníem hores distintes anotades a l’agenda i m’hi espera des de les nou. Un malentès divertit que ens predisposa a l’humor. És difícil no riure amb Nebot, té un gran sentit de l’humor i és molt bo contant contes. De fet, al llarg de l’entrevista me’n contarà un sobre les imatges i les paraules.

L’estudi al carrer de l’Almodí és un espai fascinant, té forma d’ela, amb una gran taula a l’entrada on l’artista valencià es reuneix amb els clients quan venen a fer-li encàrrecs: “darrerament està tot molt tranquil, no hi ha molta feina, ja em veieu ací, no tinc molta pressa, parlant amb vosaltres” [riu una mica, treient-li foc a la situació]. A les parets hi ha prestatgeries plenes de llibres, formats grans, llibres d’art, catàlegs, revistes i llibres d’antropologia majorment, i al fons està el seu taller, una habitació petita arrebossada d’objectes, però endreçada: “Hi ha dos tipus de persones, els que endrecen abans de treballar i els que endrecen després, jo soc dels d’abans, així sé que quan em pose a treballar ho trobaré a mà”. L’estudi està ple d’objectes artístics, quadres, escultures, miniatures, dibuixos, màscares, tota mena de petites peces d’art, i moltes botelles de vi, tantes! que donarien molt què pensar a algú que no sàpiga que Daniel Nebot ha dissenyat més de cent ampolles de vi: etiquetes, grafisme, fins i tot els noms dels vins. De fet, en l’actualitat, junt amb un gran equip, treballa en el projecte de creació d’una bodega.

Un espai interactiu

L’estudi-taller és un espai obert al carrer amb dues finestrons immensos i descoberts, sense cortines. Tot queda a la vista, des de dins i des de fora: “Fa vint anys, quan em vaig mudar ací em feia por, m’intimidava una mica tot tan exposat de cara al carrer, aleshores venia d’un espai molt diferent al carrer de Lepant, un lloc molt més gran on vam arribar a treballar quasi una vintena de persones, amb un jardí interior amb tarongers i plantes, i de sobte em vaig veure ací, exposat. Se’m feia estrany. En canvi, el que més m’agrada ara és interactuar amb el meu entorn: he vist créixer els xiquets del barri, conec els policies, eixim a parlar amb la gent, em coneixen els veïns i jo a ells”. El ben cert és que des d’ací dins el carrer cobra acció i el matí sembla una pel·lícula. És una sensació molt particular, qui sap si més d’una vegada Nebot no ha trobat inspiració en aquells que hi passen.

Daniel Nebot és un referent en el disseny i el grafisme dins i fora del País Valencià, els seus treballs han recorregut molt de món, sovint en escenaris i cultures tan diferents com ara la japonesa. A casa nostra, els valencians hem anat creixent amb els seus dibuixos: campanyes institucionals, cartells de festa, d’exposicions, ampolles de vins, publicitat de sabates, imatges de certàmens i commemoracions. Nebot és, probablement, el grafista i dissenyador valencià que més i millor ens ha acompanyat des que va començar la seua carrera el 1973.

La seua obra s’ha centrat en la identitat gràfica, la investigació visual i la gràfica corporativa. Ha treballat per a moltíssimes empreses d’arreu del món, creant imatge i identitat. Per tot això, però sobretot pel seu vessant creatiu i màgic, ha rebut reconeixements com ara el Premio Nacional de Diseño el 1995, la Medalla de Bellas Artes de San Carlos el 2008, la Cadena Mestres Fad de 2008 i el Premis de Disseny Generalitat Valenciana el 2018.

Nebot ha passat per etapes i moments ben diferents al llarg de la seua trajectòria artística. Exigent amb ell mateix, no estranya que sovint es faça preguntes i es plantege reptes: “Cada dia nou és el moment per a fer allò que no has fet mai i cada treball és una oportunitat, igual que cada èxit és una experiència i cada fracàs un aprenentatge”. Segurament per això, en un moment donat va fer un gir important i de coordinar un equip de dèsset persones, va passar a treballar pràcticament en solitari: “Un dia vaig veure que no feia el que volia fer i vaig haver de canviar. El que més m’agrada és poder canviar i veure altres opcions, descobrir que les coses són diferents de com pensaves fins aquell moment és com una glopada d’aire fresc. Sovint mirem la mateixa cara de les coses fins que de sobte un dia ho veus d’altra manera”. En tot cas, a Nebot li resulta més fàcil descartar allò que no vol per a ell que allò que sí:  “Sempre he tingut més certeses sobre el que no vull ser i no vull fer que sobre el que sí, per això de jove sabia que jo no anava per a secretari, que allò de la mecanografia no era ‘lo meu’. Només pots saber el que vols fer d’allò que coneixes molt bé i coneixes bé poques coses a la vida”.

Li pregunte per la seua manera de treballar, per com busca o troba les idees: “De vegades hi ha dibuixos i projectes que flueixen ràpidament i et sorprèn, et venen a la ment com un raig i quan acabes te’n sents molt satisfet, altres vegades li pegues voltes i voltes i no hi ha manera, t’hi estanques i no ve”. Ho explica amb honestedat i passió, com si no sabera mai quan pot sorgir la guspira,  el raig, aquest moment de lucidesa i de connexions neuronals que et fa veure allò que no havies vist abans i ja ho tens: brolla el dibuix, la idea, el joc de paraules, la forma, els colors...

Tot, però, no és inspiració. O no només inspiració. Nebot assegura que és molt despistat, els genis ho són sovint, però darrere d’aquesta ment distreta, s’hi ensuma disciplina, rigor i organització.

I allà començà tot...

No debades Daniel Nebot du quasi sis dècades dibuixant i esculpint, des que començà a treballar en la marbraria de Patraix: “Tindria uns 14 anys i com que estava far de l’institut anava sovint a la porta d’una marbraria que hi havia a Gaspar Aguilar i em quedava allà embadalit, mirant les peces de marbre, com les tallaven, em fascinava la pedra, el tall, el color, i un dia l’operari em va dir: ‘o te’n vas o hi entres’, i hi vaig entrar i allà va començar tot, em vaig quedar a treballar amb ells i vaig començar a treballar amb les mans”.

Aquell taller de marbre fou un punt de partença: “Després d’estar un temps treballant el marbre, vaig decidir matricular-me en Belles Arts i, de fet, vaig treure una nota excel·lent en escultura, però em vaig confondre de data el dia que havia de fer l’examen de Cultura General i finalment vaig començar classes nocturnes de dibuix artístic, i allà jo era el xiquet, anava a classe amb gent gran, alguns havien estat joiers o altres professions i aquell mateix any em vaig matricular a l’Escola d’Arts i Oficis del carrer Museu, en l’especialitat de dibuix publicitari. Era l’època de les revistes de moda amb figurins, on hi havia patrons per a tallar i cosir i treballava sobre això. Jo he funcionat des de menut amb imatges, tinc memòria fotogràfica, a més, de sempre m’ha agradat cosir perquè vinc de família de sastres. I com que allò que menys em desagradava era la publicitat, vaig tirar per ací”.

“Després, el 1972, vaig començar a treballar com a grafista en l’agència de publicitat Pivot junt amb Pepe Gimeno, en la cuina d’un apartament de l’edifici LaFarge, al costat de Finca Roja de València. I vaig començar a fer les tanques publicitàries per als hotels de Benidorm, i així és com em vaig fer grafista, perquè aleshores érem grafistes, la paraula dissenyador va vindre després. Encara recorde el dia que em vaig donar d’alta com a autònom, el 13 de gener de 1973.” 

“Sempre he sigut molt antropològic en el meu treball”

Després de tota una vida dedicada al grafisme i al disseny, Nebot es considera més grafista i dibuixant que dissenyador, una paraula que ha anat “mudant de significat”, explica. El ben cert és que aquest artista autodidacta va molt més enllà del que entenem avui per un dissenyador. Treballa formats, materials i elements ben diversos i dibuixa molt, dibuixa sobre el paper, amb llapis, sempre està dibuixant, fins i tot quan fa anotacions: “De vegades dibuixe de manera compulsiva, unes altres pausada, i altres, malament; quasi sempre utilitze el dibuix per a anotar i reflexionar, per a mantenir el missatge”. Quan li pregunte què és el disseny, em parla “d’un procés, un projecte que intenta assegurar l’èxit i minimitzar els fracassos. Però avui el disseny –continua explicant– és una paraula polisèmia que ha perdut el significat d’altres temps”. ¿I com definiria el grafisme?  “Gràfica, grafisme, és un llenguatge, és la paraula a la qual jo m’agafe, és el llenguatge original, primitiu, mundial, inherent als sapients. Un llenguatge per a expressar conceptes complexos que apareix en el moment en què els homínids tenen necessitat de deixar constància de la seua existència”.

Però des de llavors, des d’aquell moment, han canviat moltes coses. “Sí, però la gràfica com a llenguatge no és evolutiu, avui fem el que es feia milers d’anys enrere. És a dir, deixar constància de la sensibilitat, de la forma d’interpretar les coses del moment en què vivim, d’allò que ens és afí, això explica els diferents estils artístics al llarg del temps. En essència som iguals als que ens han precedit, però som diferents en quant allò que generem per a deixar constància de la nostra existència”.

¿Com podem veure tot això amb un exemple? “No és el mateix un cartell per a comunicar la mateixa cosa a principi del segle XX que en el segle XXI. Una taronja és una taronja ara i adés, però la representarem i la presentarem de manera diferent. ¿Com ocorre això, en què i per què canvia la representació? No se sap. El dibuix, el disseny, els pintors, els artistes són les eines que té la humanitat per tal de deixar constància d’allò que defineix el nostre moment històric. Tampoc Picasso pintaria igual avui.”

Fixar un moment vital

“Els dibuixants fem alquímia. Tenim la tasca de fixar un moment vital. És la constància de les imatges, dels objectes i això em du a la idea d’estrats arqueològics. L’autoria no existeix com a tal, tots fem el mateix relat. El temps és qui col·loca cada cosa al seu lloc, esborra, deixa només allò que s’ha d’ordenar per tal que aparega en un moment històric. El temps no jutja, però sí ordena i esborra, i de vegades es carrega alguna cosa bona, però allò que s’hi queda té forma de relat. I quan tu te’n sents coautor, la vida es fa apassionant”.

¿Què és el que més li agrada del dibuix? “El que més em fascina és com el dibuix no arriba mai al teu cervell, al cervell arriben les emocions. El dibuix es desfà en els teus ulls. I per què algun dibuix arriba a la ment i té la capacitat de ser atés, de retenir l’atenció i altres no? No ho sé. Però les emocions són la clau i jo dibuixe per a transmetre emocions, no per a ensenyar dibuixos. Dibuixe per a comunicar-me amb altres persones i sempre soc sincer amb mi mateix sobre allò que val i allò que no i si no em satisfà, ho deixe i torne a començar. No tinc una visió mercantilista del meu treball i un projecte és una oportunitat per a preguntar-me si m’agrada el que faig. La sinceritat és el que defineix el meu treball, no pretenc que les coses siguen el que no són”.

El rostre que no oblidarem de l’any Fuster

L’any Fuster passarà a la història amb el rostre que vostè li va posar: “Quan m’ho van demanar ho vaig veure de seguida, vaig tornar a l’estudi i ràpidament ho vaig dibuixar i, la veritat, estic molt content amb el resultat, amb tot el treball que vaig fer al voltant de Fuster. Dissenye com parle i de vegades quan m’estan demanant un projecte ja isc amb la idea al cap. Però també algunes vegades se’m torcen les idees i em quede entrebancat, bloquejat, i no flueix res. Per això m’agrada dir que els projectes es riuen, es ploren i es disfruten.”

¿Creu que des de fora s’identifica fàcilment el seu treball? No tinc un paradigma gràfic que mantinga una constant, com sí ocorre en el cas Mariscal i altres artistes, però em diuen sovint que m’identifiquen amb certa facilitat. En tot cas, el meu treball és molt lliure i partisc de la idea més adequada depenent del destinatari, a qui m’estic dirigint. Això em permet pensar que sempre es pot fer tot de manera diferent.

Sentir-se satisfet amb un mateix o sentir-se diferent dels altres

La singularitat és sovint un objectiu en el món artístic, ¿com ho viu vostè? “La majoria de dissenyadors treballen per a que quan els altres ho vegen pensen de seguida que són diferents. Jo utilitze els meus dibuixos per a sentir-me satisfet amb mi mateix, no per a que els altres pensen que soc diferent”.  

Li demane que mire cap enrere i faça un breu balanç de les més de cinc dècades que du dibuixant: “Mantinc la inseguretat del primer dia, però mantinc també la serenitat. No tinc recursos establerts per a resoldre les coses, no seguisc cap pauta, Disfrute cada dia, cada encàrrec i he treballat molt gratuïtament, quasi la meitat del que he fet”.

Fixe els ulls en les prestatgeries i hi veig molts llibres d’antropologia. “Treballe molt amb el registre antropològic, un poc de manera inconscient, com em va passar amb els ídols ocultats, que van inspirar alguns dibuixos meus, sense ser-ne conscient en el moment. Ben mirat, no hi ha res que no haja estat representat abans en la història, però això no és desil·lusionant, perquè ho tornem a representar de nou amb una altra sensibilitat artística, la de cada moment històric, que canvia segons l’època, segons els antecedents i el moment en què vivim. Igual que l’alfabet ja existeix i l’escriptor el combina de maneres diferents per crear el seu relat en la literatura, perquè la sensibilitat del moment aporta una sintaxis deferents, els grafistes ho fem combinant imatges”.

Maduresa, de quan la revolució arribà al vi

“El disseny del vi Maduresa, ens diu Nebot, fou una estratègia, volia significar una cosa plural en singular, com el pomell del raïm, i alhora treballar amb la construcció de la poesia, tornar a l’origen del vi, al raïm iniciàtic. Trobe que el resultat té molta potència perquè dins està el concepte i la reflexió, i és alhora funcional”. I continua explicant-nos allò que ocorre durant el procés de creació d’un projecte, com fou el cas del vi Maduresa: “La gràfica és missatge i és paisatge. Si et pertany i ho fas teu, si t’hi sents al·ludit, t’involucra, aleshores és missatge. Quan ja no t’involucra, quan ja l’has usada, passa a ser paisatge, a ser col·lectiva. I aquest paisatge et reafirma, et dona informació de l’entorn en què vius, apel·la a qüestions socials, de grup, d’identificació”.

Per a Daniel la gràfica és alquímia, màgia: “Em sent més alquimista que dissenyador. Imagine amb l’ull. Quan vaig dissenyar l’etiqueta del vi Maduresa ho estava construint perquè arribara al cap del somelier i ell parlara del vi, que l’esmentara en veu alta cada vegada que algú li demanava eixe vi amb l’etiqueta amb forats en forma de raïm. I ell pogués dir amb satisfacció: ‘Maduresa’. És una col·laboració induïda”.

Després d’aquesta història tan fascinant sobre un vi que ens va canviar la manera de mirar cap als nostres vins, li pregunte en què està treballant ara: “Estic dissenyant una bodega, tot, l’edifici, el nom, la marca. He buscat un equip de col·laboradors, li dic equip tàcit, i adapte l’equip a les necessitats que té l’encàrrec. Jo faig el seguiment, la coordinació de la feina, i tota la tasca de dibuix i il·lustració perquè m’agrada molt. Això no ho encarregue a ningú”.

Duem una bona estona voltant per l’estudi, conversant, rient: ens ensenya dibuixos, diferents versions del seu treball sobre Fuster, en una d’elles apareix Fuster amb un bigot amb les quatre barres: “vaig pensar en el bigot groguenc dels fumadors i em va inspirar aquest bigot quatribarrat”, són versions –igual que l’escultura en ferro minimalista on reconeixem Fuster amb els seus trets característics– que no han eixit de l’estudi, tot i la intenció inicial de fer-ne alguna sèrie. Després veiem el vídeo que feu el 2018 per a la commemoració dels 600 Anys de la Generalitat Valenciana. Ens conta algunes anècdotes de Vicent Ventura, de quan el cridava a la seua agència de publicitat per demanar-li opinió. Ens parla de com va ser tot el procés del dibuix per a la commemoració 100 de Fuster. I en un moment donat li dic que, a més de la Jota “J”  de Joan que dibuixà l’orella, i que recorda un paraigua, jo sempre hi he vist també l’efa “F” de Fuster i riem. Riem perquè la ment i l’ull humà són imprevisibles, perquè Nebot diu que no l’ha dibuixada mai, que en principi no hi era, no l’havia vista, “però ara que ho comentes”...

És la màgia del grafisme, que transmet emocions diferents i ens fa veure coses distintes, segons els ulls i el moment. Part d’això és el que més estima Nebot d’aquest ofici de grafista, perquè per a ell “conèixer els secrets de la gràfica, associar-se amb ella en l’aventura meravellosa de compartir vida i emocions amb la resta de la humanitat, és, ara i sempre, el major privilegi que la meua condició d’homínid em permet...”.