Eva Romero: la diva rural del jazz valencià

A Eva Romero li agrada cantar amb un punt salvatge, de fet, quan puja a l’escenari esdevé una fera. “M’agrada bramar-li al públic”, comenta mentre somriu i ens desvela la passió i l’emoció que li provoca el jazz i que ella vol provocar en el públic. Eva Romero dialoga, “brega” amb els instruments de vent de les big bands que sovint l’acompanyen. És una mestra de l’scat, capaç d’explorar textures i timbres amb la seua veu, com feren els més grans, Louis Amstrong i Ella Fitzgerald, i ha fet del jazz el seu llenguatge i recer: “l’scat ajuda a improvisar, de fet en el jazz la cançó és una excusa per a improvisar i en eixos moments les cantants de jazz deixem de ser cantants i passem a ser ”pitos“, com una trompeta. Cert que no totes les cantants ho fan, però almenys has de tindre la capacitat de fer-ho”.

Ha cantat en molts formats i contextos, però on millor se sent és amb les big bands: “els concerts que més m’agraden són amb big band. Vaig començar en una banda de música i soc d’ella, allà vaig créixer en valors, en educació musical, i vaig fer de tot en la banda, tocar, donar classes, dirigir, per això escoltar els instruments de vent darrere meu és el que he fet tota la vida i és una sensació grandiosa amb la qual sempre encaixaré, faça el que faça”. Per això no dubta gens ni mica quan diu: “amb la big band descarregue, en quartets és més íntim, són qualitats diferents i es produeix més interacció entre els músics, però jo on em creix és amb la big band, perquè el que més m’agrada és cantar envoltada de molts músics. Crec que soc una de les cantants de jazz que més ha cantat amb big bands”

Saxofonista de formació clàssica i vocalista, en un principi, autodidacta, Eva Romero ha cantat amb Ramon Cardo Trio, amb qui va crear el 2016 projecte All of Cole Porter, i amb l’acompanyament de la guitarra de Manuel Hamerlinck crearen Ella & Pass Revisited. L’any 2020 gravà el primer projecte propi amb Hamerlinck: Victor Young Tribute, nominat com a Millor Disc de Jazz als Premis Carles Santos que atorga l’Institut Valencià de Cultura.

Durant els darrers anys ha cantat amb figures del jazz com Perico Sambeat, el malaguanyat Toni Belenguer o acompanyada de Pedro Iturralde, Fabio Miano, Joan Soler, Ricardo Belda, Alberto Palau, entre altres, i, sobretot, envoltada de moltes big bands, entre elles, Enjazzats, la Ciutat Big Band d’Alcoi, la ValeÌ€ncia Big Band; la San Francisco de Gandia, la Intokables Big Band d’Ontinyent o la seua big band per excel·lència, la Lírica Big Band, dirigida per Kako Rubio, de la qual forma part i amb qui ha gravat els discos Figa de Ferro i Sapomorfo. A més, ha participat en diverses ocasions en el Festival de Jazz de València, una delles, acompanyada per un Ensemble de Sedajazz i per l’Orquestra de València, sota la direcció de Jesús Santandreu, cantant arranjaments d’aquest últim sobre temes de George Gershwin.

Eva Romero atresora molts concerts i discos gravats, però en la vida de música no tot són flors i violes, i mai millor dit. Sovint toca fer una mica de tot al voltant de l’ofici. De fet, entre 1989 i 1994 Romero va cantar en orquestres de revetlla, entre elles, la popular Tremendo Relicario, primer com a saxofonista i després com a cantant: “quan descobriren que m’agradava cantar m’esperonaren a fer-ho” i així fou com vaig començar. Després vingueren uns anys de “pausa”, la maternitat, la criança dels seus fills i altres cabòries“.

Fou en 2012 que va reprendre la seua activitat com a cantat amb el treball col·lectiu Xàtiva interpreta Raimon. Des de llavors, i com un cometa llançat a l’espai, Eva Romero no ha deixat de cantar i ensenyar a cantar, de formar-se com a cantant de Jazz, primer pel seu compte “sempre he sigut molt autodidacta, des de ben menuda” i després al Conservatori Superior de Navarra. “Han estat molts anys d’escoltar jazz, les millors veus, estudiar-les, nodrir-me d’elles. Veus com les de Billie Holiday o Ella Fitzgerald, la meua ídola, l’he escoltada i estudiat molt . És deliri el que sent per ella. Al principi, abans d’eixir a cantar tenia por i per a superar-ho em posava en la veu i la pell d’Ella Fitzgerald i eixia a escena com si fos ella, com una còpia, amagant-me una mica darrere d’ella per tal de superar la meua timidesa, perquè no em podia permetre la vergonya, tocava eixir i cantar”.

Li comente què i qui li va donar la força per poder creure en ella, eixa espenta que de vegades necessitem per donar el pas: “Fou Ramon Cardo qui em va dir, ‘sí, ho pots fer’, i em va donar confiança per pensar que podia dedicar-me al jazz perquè jo creia que ho feia pitjor del que realment era”. De fet, la seua carrera en el jazz vocal agafà impuls en 2015 amb l’Homenatge a Billie Holiday amb Ramon Cardo Trio, junts van recórrer durant uns anys grans sales de música en directe i auditoris arreu de l’estat. Per aquell temps començà també la seua col·laboració amb la Cotijazz Big Band, també dirigida per Ramon Cardo.

Vaig escoltar Eva Romero en directe per primera vegada aquest estiu en una nit de bona lluna i enmig de l’horta. Els instruments de vent de La Lírica Big Band i la veu d’Eva omplien els camps de jazz, de swing i d’unes notes de blues. Els concerts a l’aire lliure en nits d’estiu tenen un atractiu especial, però per als músics i, sobretot per als vocalistes, cantar en places obertes no sempre és fàcil: “depén del lloc i del que vulga gastar-se l’organització del concert. El que ocorre és que de vegades et fan responsable a tu si les coses no han eixit bé, quan la nostra obligació com a músics és arribar a hora, tocar el repertori i quedar bé amb el públic, però ens fan responsables de tot”.

No obstant això, hi ha nits màgiques, i la de Meliana en fou una, li comente. “És el que té la big band –afegeix Eva– que li has d’infondre energia i si un dia en particular no estàs molt enèrgica i no tires d’ella, la banda cau. Però si tot va bé, energia i condicions, davant d’ella em creix i done el millor de mi, i viceversa, aquesta és la grandiositat de les big bands”. 

L’escolte sovint des d’aquella nit. Quan descobreixes la veu d’Eva Romero, no te la traus fàcilment del cap, et fa sentir la passió que ella sent: “em dedique al jazz perquè m’agrada, però necessite condicions mínimes per a actuar, de vegades fa massa fred, de vegades massa calor, a voltes plou i toca cancel·lar, o no tens un lloc on canviar-te de roba amb intimitat, d’altres hi ha problemes tècnics amb el so o la llum i, segons com, pot ser un suplici, i clar, quan estàs treballant necessites un benestar mínim”. Romero es queixa que no hi ha massa respecte per artistes del seu nivell, “en canvi, si són artistes que demanen molts diners per actuar no hi ha problemes”. Són paradoxes del món de la música.

En principi Eva Romero anava a per a saxofonista, però la vida la va dur per un altre viarany: “No pensava ser cantant, cantar era per a mi més lúdic que professional perquè a casa meua sempre havíem cantat molt a diferents veus. Jo volia ser saxofonista clàssica, havia fet el grau superior, i en aquell moment el jazz ni el coneixia bé ni l’entenia, era molt diferent al que jo havia fet sempre, però el 2012 em van convidar a cantar estàndards i vaig descobrir que aquella manera de cantar em donava llibertat i ho gaudia més. Aleshores vaig començar a treballar amb Ramon Cardo i fou la primera vegada que vaig sentir que tenia un camí per on tirar i al qual dedicar-me, i vaig deixar de veure’m com una música sense instrument perquè feia temps que no practicava molt el saxo”.

Assegura Eva Romera que a partir d’ací fou un abans i un després: “Vaig haver de treballar i estudiar molt i atrevir-me a fer coses diferents, perquè encara que no ho semble, soc tímida i em costa mostrar en públic les meues emocions i les coses en les que crec, perquè al final el jazz és una creació i durant un temps no m’hi atrevia perquè pensava que la gent es burlaria dels meus sentiments. Ara tinc molta seguretat professional i em veig capaç de molt.”

Li dic que, al capdavall, en la seua trajectòria musical ha pogut triar i començar de nou i això no sempre és fàcil: “He apostat per fer el que vull fer, sempre he lluitat per tindre llibertat i poder triar. M’equivoque o no, no m’agrada que trien per mi, ni tan sols en un menú [i riu]. I ho he encertat perquè amb el saxo no vaig aconseguir mai arribar al nivell d’emoció i intensitat al qual arribe amb la veu. La veu està dins meu i sé què he de fer per expressar amb ella el que vull”.

Per això ha acabat sent cantant...“De fet, jo no vaig dir mai ‘ara soc cantant’. Ho va dir el meu fill quan omplint uns papers li preguntaren la professió de la mare i va escriure ‘cantant’. A partir de 2012 ho vaig veure molt clar, a pesar de tindre millor formació com a saxofonista, cantar per a mi era molt natural i era el que volia fer”.

Donar-se segones oportunitats forma part de la vida, ¿no creu? “Vaig poder tornar a dedicar-me a la musica a partir dels quaranta anys, quan els meus fills ja estaven criats i trobava temps per a crear i cantar. Durant uns anys només feia classes de solfeig i vaig aprofitar també per a estudiar Biblioteconomia i Documentació, sempre pensant en tindre un pla B”.

Parlem de les dificultats de l’ofici i de tot el que s’ha de treballar per obrir-se camí en la música: “La majoria de músics, de no ser una estrella, hem de fer moltes i diverses coses per sobreviure. He donat, i en done encara, moltes hores de classe en la meua vida i has de treballar per mantenir l’alumnat. Enguany, des de juny fins ara, he tingut molts bolos, però no sempre és així. I de tant en tant cante en algunes bodes, i m’agrada, és més relaxat i distés, cantar per cantar, i parles amb la gent, passeges, a voltes menges amb ells, sense pressió. Amb tot, donar classes, tot i ser cansat, sempre m’ha agradat”.

Tot i que no sempre ha estat fàcil, Eva Romera assegura que ara està en un bon moment: “Ara treballe amb més seguretat, faig concerts, faig classes un parell de dies a la setmana amb Sedajazz i toque i grave de vegades amb ells”.

Li pregunte quan va començar a formar part de Sedajazz: “Fou l’any 2020 i va significar una espenta gran i satisfactòria, la de veure’m reconeguda. Estar amb ells em dona visibilitat i confiança en mi mateixa, a més s’hi treballa com a la meua banda quan era menuda i és molt bonic. Els xiquets a Sedajazz viuen la música des de menuts, però no en un pla estricte d’exàmens i eixes coses, és un altre ambient. A més, allà faig classes a les alqueries, envoltada de músics, parles amb ells, vius la música, i és un lloc on pots eixir a caminar i prendre l’aire i el sol, on els xiquets passen de jugar al futbol a tocar un instrument, no són els passadissos tancats d’un conservatori. És una atmosfera molt bona i aquestes bones vibracions s’encomanen”.

Al llarg de la conversa Romero insisteix diverses vegades en què una de les majors dificultats amb què es troben els músics de jazz és l’absència d’un grau professional als conservatoris: “Aquest és un tema clau. Passem del grau elemental al superior, i el grau professional és la franja més àmplia i la que dona més treball als músics docents, almenys en la clàssica. En canvi, en el jazz hi ha un buit doble, d’una banda per als músics que volen preparar-se i formar-se de cara a un grau superior i dedicar-se al jazz, i d’altra banda, per als que ja som professionals i necessitem guanyar-nos la vida. De fet, Sedajazz omple, en part, aquest buit, perquè ací venen els músics de conservatoris a formar-se per als exàmens superiors”.

Igual que hi ha un abans i un després del 2012 en la trajectòria musical d’Eva Romero, el 2017 és també una data important, la seua arribada a la Lírica Big Band: “Estic allà des dels seus inicis i forme part d’ells, fins al punt que la meitat del seu repertori el faig jo com a vocal i paguen arranjaments perquè jo els puga cantar. Es nota que volen que jo lluisca i ho passe molt bé. I això no sempre és així, segons amb qui cantes, però Kako Rubio, el director de la Lírica, té una qualitat especial a l’hora d’escoltar les necessitats dels cantants”.

Quan parlem dels seus referents en música clàssica, em diu Bach i Satie: “Els escoltaria en bucle perquè el que més m’agrada en música és la sorpresa, i per això m’agrada tant Bach i menys Mozart, trobe que el Barroc sempre et sorprèn i el Classicisme es repeteix un poc”. Quan parlem dels històrics en el jazz, no cal dir: Ella Fitzgerald ha estat la seua inspiració, però també Billie Holiday, Cole Porter, Mel Tormé, Chet Baker, i entre els contemporanis, li agraden molt la nord-americana Jazzmeia Horn i la francesa Cécile Mclorin Salvant: “totes dues es mengen el micro i l’escenari a l’hora de cantar, són molt viscerals, i a mi m’agrada això, la força. La tècnica està molt bé, però cal també passió”.

Li pregunte i em diu que no és molt fan d’Amy Winehouse ni de Daina Krall, “la primera cançó bé, però a la segona o tercera ja t’ho saps, no donen moltes sorpreses i sonen sovint igual, Krall s’ho du tot cap a la bossa nova i jo no soc molt fan de la bossa nova, trobe que li falta eixa visceralitat que deia adés”. En canvi, quan torne a Billie Holiday m’esborrone: “ningú com ella ha cantat Love for sale. Era única, en feia una versió amb pena, tan distinta de la d’Aitana Odell que quasi la feia semblar una Latin samba. Holiday sabia el que cantava, ho havia viscut en la seua pròpia vida, que fou duríssima, però sempre eixia endavant, amb una força descomunal”.

Envoltada de referents internacionals, però també de les grans figures del jazz valencià, Eva Romero està molt arrelada a la seua terra i als músics d’ací, tant a les big bands com a les bandes simfòniques. Ha treballat amb molt bons músics valencians i ha gravat el projecte Autòcton en la nostra llengua, de fet, el segon disc d’Autòcton, Sons de Rapsoda, on també recita poemes de grans poetes en llengua catalana, fou nominat als Premis Carles Santos a Millor Disc de Jazz.

Arribem al final de la nostra conversa i parlem d’algunes veus femenines del jazz valencià que coneix bé i admira, com ara Arantxa Domínguez o Ester Andújar, amb qui precisament va posar en marxa en 2019 Duets, un remake del disc de Carmen McRae i Betty Carter. Són totes tres veus emblemàtiques del jazz fet i produït a casa nostra. Per això, i com a prova del sentit de l’humor que Eva Romero guarda entre nota i nota, bromeja i em diu :“Fixa’t, Andújar, Domínguez i Romero, on anem amb eixos noms dins del jazz, si semblen noms de cupletistes!!!” [diu rient].