Francesc Bayarri: “Ser periodista és també una actitud. Com en la literatura, no depèn de titulacions acadèmiques”

Francesc Bayarri (Almàssera l961), és periodista, escriptor i cofundador de l’editorial Companyia Austrohongaresa de Vapors. Ell, però, no es considera una altra cosa que periodista: “per ser escriptor cal sacrificar molt i dedicar-hi la vida i jo no ho he fet”. Recentment ha publicat Cròniques austrohongareses, un dietari molt proper a l’assaig on exposa pensaments, records i cavil·lacions de tota mena, també al voltant de l’ofici de periodista: “Ser periodista no té major misteri que ser rellotger. S’han d’aprendre unes tècniques, com en qualsevol ofici, però sobretot s’ha de mirar el món des d’una òptica determinada. Ni èticament superior, ni més important”.

Transitant entre el periodisme i la literatura, de vegades més en una vora que en l’altra, Bayarri ha escrit L’avió del migdia, (2004); Cita a Sarajevo (2007); València sic trànsit (2016) i Matar Joan Fuster (i altres històries) (2018). Ha participat també en obres col·lectives com ara Nosaltres, exvalencians i País Valencià, segle XXI. Gran part de la vida i de les energies les ha posades en el periodisme, i sempre que podia, en el periodisme d’investigació. Va començar en els vuitanta en les redaccions de Noticias al Día i Levante, poc després entrà en la plantilla d’El País a València, on estigué quasi una dècada durant uns anys que foren molt fructífers per al periodisme valencià. En aquell temps feu un breu parèntesi com a cap d’informatius de Ràdio 9, però com ell diu: “soc periodista de premsa impresa”.

Els darrers anys, més de vint, ha treballat al gabinet de premsa de la Universitat de València. Una combinació que li ha donat perspectiva i visió àmplia i de l’ofici, des de diferents àmbits. De tot això parla en Cròniques austrohongareses i en parlem ací.

Escriptor, editor, o un periodista que escriu en diferents registres, com ara la ficció.. Com es presenta vostè?

No em considere una altra cosa que periodista, perquè no sé fer un altre ofici. En canvi, no vaig estudiar periodisme, vaig fer Dret. Així que no soc jurista, encara que tinga el títol, i soc periodista sense títol. Com a escriptor, em considere un aprenent. He escrit llibres de ficció i de no ficció, i quan he escrit llibres he fet periodisme de forma evident, així que quan em centrava en la ficció crec que la influència periodista era enorme, i no ho dic com un aspecte positiu, perquè veig que a casa nostra els periodistes que fem ficció no hem sabut desfer-nos de la nostra condició de periodistes i part de les novel·les no passen de ser reportatges llargs. I aquesta no és la ficció que m’agrada llegir. Quan algú em diu: “això és ficció”, vull que siga fluid de la seua imaginació. Els periodistes pequen sovint de voler fer un reportatge llarg quan escriuen ficció. I sovint les millors pàgines les escriuen quan s’obliden del periodisme.

Aprenent d’escriptor, diu. Què significaria ser escriptor?

Ser escriptor hauria significat sacrificar moltes coses, amistats, temps, família. Ara estic llegint la biografia de Josep Pla, i Xavier Pla ho conta molt bé. Josep Pla va posar tota la seua energia, la seua vida en la seua obra. Com dic al llibre, Chirbes expressa l’elecció dolorosa de la soledat en cada pàgina del seu dietari. Thomas Mann deia que escriure és sinònim de ‘molt de dolor, humiliació, angoixa’ i jo em demanava en el dietari: “Quants de nosaltres hem volgut collir una fulleta de llorer, sols una, sense pagar per això amb tota la vida? Burgesos que escrivim versos, diria Mann”.

I Josep Pla deia que la literatura catalana estava plena d’escriptors de diumenge a la tarda.

Doncs això mateix.

Amb quin periodisme s’ha identificat i s’identifica?

Em considere un periodista de premsa escrit, la meua incursió radiofònica fou ben breu. I quan estava al gabinet de la Universitat pensava que tornaria a El País, però la meua eixida de la redacció va coincidir amb la digitalització i la gran crisi que tant afectà el sector, per tant, no hi havia condicions mínimes per tornar a fer periodisme d’investigació, on de vegades inverties setmanes en un reportatge que podia eixir o no finalment, depenent del que trobaves.

I si ja no podia fer periodisme d’investigació...

A partir de un moment no hi havia diners per a això, i des de la universitat tenia una posició tranquil·la. Veia com els companys anaven perdent la feina, les retallades diverses, així que estava clar que no hi tornaria. Cert que allò era un canvi fort que costava d’assumir, però tenia feina i no em podia queixar, així que vaig dur la investigació als llibres que escrivia i això em va salvar la vida durant els més de vint anys que vaig estar al Gabinet de Premsa de la Universitat de València.

Vaig començar a investigar pel meu compte, i algunes varen eixir i altres no. No sempre que comences tens èxit i arribes a un final. A Sarajevo vaig localitzar un home amb un passat criminal que la Interpol no havia trobat. Volia haver fet el mateix amb el cas dels atemptats a Joan Fuster, però no ho vaig aconseguir i vaig publicar el que havia trobat fins a aquell moment. És contradictori i irònic que poguera localitzar i trobar un assassí a Sarajevo i no poguera entrevistar a casa nostra els autors de l’atemptat contra Fuster perquè la informació i els documents que haurien ajudat a esclarir el tema estaven custodiats i protegits per la policia. Ací l’administració no va facilitar mai l’accés als documents que elaborava en el seu moment per poder parlar amb els terroristes. Tota una paradoxa.

Fer libres des d’un poble de l’Horta amb el segell ‘made in Almàssera’ és tota una aventura. Com va nàixer i com ha renascut Companyia Austrohongaresa de Vapor. Quines són les dificultats i les satisfaccions de publicar llibres?

L’editora és ma filla Anna. El 2016 vaig decidir muntar aquesta editorial familiar on jo era soci, autor, traductor, perquè com a funcionari no podia dur-la endavant. Però el projecte no es va consolidar com una empresa capaç de proporcionar un lloc de treball, per això vam parar entre 2023 i 2024, que són els anys en què he escrit Cròniques austrohongareses. La meua filla ara treballa com a professora i jo he avançat una mica la meua jubilació, així que hem pogut tornar-la a activar perquè no l’havíem desmantellada, fou una suspensió temporal.

Com donen forma al seu catàleg?

Fem entre 4 i 5 llibres a l’any, alguns anys més llibres que altres. De vegades ens arriben propostes perquè hi ha molta gent que escriu i també que escriu bé, i si s’adapta als nostres criteris, endavant. Per ara duem vint-i-cinc títols publicats.

Fins ara havia escritnovel·la i assaig, ara és el seu primer dietari. On se sent més còmode?

Mai havia escrit un dietari ni prendre notes de lectures. No era un hàbit per a mi. Però era molt actiu en les xarxes socials, parlava de llibres, de pel·lícules, i el 2023 vaig decidir deixar les xarxes, de manera que vaig passar a escriure tot això en un dietari, en principi per a mi, sense cap pretensió de publicar-ho i per això em sentia molt més lliure i en dos anys tenia un llibre fet. Em va resultar fàcil escriure’l perquè no sentia cap pressió. Després vingué allò que jo anomene “filtre de convivència”, és a dir, una bona polida perquè tot té un límit, i som animals socials que hem de viure amb els altres, en societat, i per això em vaig posar a buscar el millor sinònim, matisar adjectius, trobar els més elegants, eliminar frases, paràgrafs, entrades senceres que eren infiltrables perquè com marca la legislació, no pots calumniar ni difamar ningú. Com diu aquell acudit: “Què t’impedeix fer realitat els teus somnis? El codi penal” [riem].

Ara que conta l’acudit, el sentit de l’humor i una punxa elegant és un dels ingredients del seu dietari.

Ho he heretat de mon pare. Quan era menut em duia pel poble i em presentava la gent que veia i em deia: Aquests és tal o es diu tal... Jo no sabia molt bé per què ho feia i un dia em diu: “Així quan moren sabràs qui són”.

És una mica un humor de l’horta nord, que sovint sorprèn. Parlem ara dels referents en el periodisme?

Oriana Fallaci és la meua inspiració, el meu somni de periodista. La seua personalitat, decisió i força. Vam publicar dos llibres d’ella, Res i així sia i Un home. Però fent broma sobre l’acudit, sé quins són els límits als dels meus somnis perquè conec el Codi Penal.

Hi ha molts Bayarris en l’índex onomàstic del llibre.

Cert, som una família llarga i volia fer un homenatge a la meua família i per això apareixen ací i allà, lligats al meu passat i a molts esdeveniments.

Tornem al dietari,li agrada del gènere? En llegeix molts?

No especialment, m’agraden més les biografies que els dietaris. No és el meu gènere predilecte, però sí podria dir-te que he gaudit molt llegint els diaris de Chirbes, que m’han agradat molt, una autèntica meravella que ja no necessitava passar el “filtre de convivència” que deia fa una estona. També  he llegit dietaris de molts autors valencians, entre ells, Vicent Alonso, Toni Mollà, Gustau Muñoz, que parla tant de llibres, i he llegit dietaris europeus com ara  Confesiones de un burgés, de Sándor Márai. Però no tinc una dèria particular pel gènere.

Sovint en el dietari ix la veu d’un home compromés cívicament amb el seu país, una veu crítica. Parlem ara del seu vessant com a activista polític dins de Valencians pel Canvi. Queda ja molt lluny?

Valencians pel Canvi era un projecte amb molt de sentit en aquell moment, quan el PP tenia majoria absoluta. Ramon Lapiedra ens va convidar a uns quants i a ell no li podia dir que no, per dos sentits, pel que significava la idea i la urgència del moment i per la seua personalitat persuasiva. Érem una minoria, vam fer el nostre treball i quan vingué el canvi se n’anàrem, pensant que mai més caldria...

De veres?

Sí, ho pensàvem perquè la dreta estava contra les cordes i no els véiem una generació de recanvi. Ara tot s’ha girat i hauríem de tornar a pensar en plataformes socials i polítiques i posar èmfasi en les diferents sensibilitats i vida civil, perquè per molt que la ultra dreta estiga també al govern, la societat valenciana no ha mort. El malestar el veus al carrer, però està bé poder donar-li unes bases, uns documents fets per persones que saben d’economia, de dret, uns ciments intel·lectuals, sense intenció que això sone pedant, més aviat com un guiatge o referent.

Tal com fou Valencians pel Canvi en el seu moment?

Sí, nosaltres organitzàvem un dinar on venien tots els partits, alguns no es coneixen entre ells, no es parlaven o no s’havien assegut mai junts a taula i com que nosaltres érem una plataforma neutral, aconseguíem ajuntar-los. Això és el que hauria de passar ara, però ho ha de fer gent jove, una altra generació.

Estem parlant d’un relleu. El recanvi que vostè deia que no veien possible en la dreta, és precisament el que necessita l’esquerra.

Sí, un recanvi mínimament organitzat, perquè el malestar l’ensumem: manifestacions per un habitatge digne, petició de la dimissió del govern en massa als carrers després de la dana, solidaritat amb Palestina, tot això són mobilitzacions i hi ha un teixit social i cívic que s’hauria d’organitzar.

En Cròniques austrohongareses parla de la Universitat de València, dels seus millors i pitjors moments. Quin seria el paper de la Universitat davant d’aquest revifament que estem vivint de la pitjor dreta, de les bajanades sobre i contra la llengua?

La Universitat juga un paper important perquè crec que és un termòmetre de la societat i quan una societat té problemes es traslladen a la universitat. Però la universitat està subjecta a moltes pressions, avui la mercantilització de l’educació i el sorgiment de les universitats privades, les pressions polítiques des de sempre, i cada volta estudiants menys preparats. S’ha perdut un percentatge de qualitat respecte a la universitat de fa unes dècades. Però la degradació mental que estem vivint en la societat i la política és tan greu que la universitat és l’únic lloc on es manté la dignitat cultural i intel·lectual. Si desapareix un dia eixe contrapès seriós o prestigiós que és la universitat davant de la classe política, ho haurem perdut tot. Per això hem de tindre una mirada crítica, però sabent que els estudiants no hi arriben sempre ben preparats i que el finançament que rep la universitat pública per estudiant és baix. Hem de cuidar la universitat també perquè pot ser el darrer contrapès. Aprendre i titular-se no sempre van junts i la universitat està fent el seu paper, però no sempre té eficàcia.

Quines són els millors moments o experiències que recorda com a periodista?

En tinc molts, però sobretot quan me n’anava a algun lloc a investigar durant dies a la recerca d’un reportatge. En l’època en què treballava en El País hi havia molts mitjans i podies dedicar-li dies i fins i tot setmanes a un tema i fins i tot pernoctaves i menjaves en llocs molt dignes. Abans d’El País venia d’un món on t’enviaven a fer un reportatge durant unes hores i el volien per aquella mateixa nit, i clar, allò no donava per fer un periodisme de fons. Aquella altra època daurada, no obstant, s’acabà un dia i ara costa molt trobar mitjans de comunicació que puguen apostar pel periodisme d’investigació i fer front a la despesa.

En el seu dietari el periodisme va a examen? passat, crisi i present. Avui tot val en el periodisme?

A veure, estic en contra dels que diuen que el periodisme ha mort. El periodisme no s’ha acabat, no ha mort, sí que hi ha futur per al periodisme. En una societat democràtica sempre hi haurà persones que voldran investigar i descobrir, la base del periodisme no és una altra cosa. I si una societat no té necessitat d’eixe ofici, no hi ha futur per a eixa societat. Una societat realment democràtica estarà disposada a pagar perquè es faça eixe treball professional, igual que paga un neurocirurgià.

D’on li ve l’atracció intel·lectual per tot allò austrohongarès?

Durant molts anys només llegia literatura relacionada amb aquell temps i espai cultural, l’Imperi austrohongarés, i em sentia fins i tot mal perquè no eixia d’ahí. Com a expressió política, aquell imperi fou un desastre, però com a espai cultural fou molt interessant, va oferir molt a la història i a la literatura i quan ho coneixes bé, o així creus, comences a sentir més les coses que vas llegint. D’alguna manera Companyia Austrohongaresa de Vapors va lligada a la meua admiració pel que va aportar l’Imperi austrohongarés en els seus breus cinquanta anys d’existència, aquell conglomerat de països, pobles, llengües… va oferir una llista d’aportacions en literatura, filosofia, música, arts plàstiques… que el fan molt atractiu.