Els criminals que ens governen

Aquesta setmana han estat set-cents, o nou-cents o mil més els immigrants sepultats en la immensa cuneta en la qual s'ha convertit el mar Mediterrani. Unes aigües que, en boca dels poetes, sonen a pont de cultura, casa oberta o platges de somni però que, en realitat, són una muralla, una presó, una gran fosa comuna.

Em vénen ganes de vomitar quan escolte, de nou, els nostres grans dirigents europeus, un grapat de miserables, assegurant que estan desolats i que això no es pot tornar a repetir. Ho han dit mil colps. Ho van dir solemnement quan en 2013 hi va haver 400 morts camí de Lampedusa. És igual que siga Renzi, Hollande, Rajoy, Merkel o Cameron. Ells, o els seus fills, o els seus pares, són els que haurien d'anar en les barques on moren els pobres immigrants.

El serial institucional es repeteix: convocatòria de reunions, discursos amb cara greu i vestit fosc i poca cosa més. Al final, no són capaços d'altra cosa que endurir les fronteres (és a dir, alçar encara més les tanques de les presons dels pobres), fer concessions a dictadures com les del Marroc o similar a fi que no deixen eixir la gent i, això, sí, anunciar més duresa contra les màfies. No sé quina duresa podem esperar si ells són la màfia més gran. Al fons, sempre hi ha idèntic missatge: no es pot fer res. Clar, si cada dia moren al món, segons Unicef, uns 19.000 xiquets per causes perfectament evitables, en què afecten set-cents cadàvers enmig del Mediterrani?

És mentida. Clar que els nostres governants poden fer molt contra aquestes tragèdies. Ho poden tot. En les seves mans està resoldre, inclús, la mort dels 19.000 xiquets diaris. O, com a mínim, ho podrien intentar seriosament.

La clau es diu paradisos fiscals, allà estan els diners que es necessiten pel gran programa de cooperació mundial que evite tanta i tanta mort.

La màfia que mundialment ens governa ha permés la multiplicació dels paradisos fiscals, llocs on s'amaguen, amb absoluta legalitat, diners procedents de tot tipus de delictes. No és només que no paguen impostos grans corporacions com Microsoft, Google, American Express, Apple o les nostres Iberdrola, Abengoa, Inditex, Repsol o el Santander, és que, a més, la major part és diner tacat de sang.

Fins fa uns anys, hi havia al món una dotzena de paradisos fiscals i ara estem cap al centenar. Els controlen els grans bancs i les grans empreses multinacionals, just els mateixos que mantenen els grans partits governants, els mateixos que col·loquen en nòmina els ex mandataris. Això sí, els nostres governants ploren en televisió pels morts del Mediterrani.

La FAO calcula que fer desaparéixer la fam al planeta costaria 45.000.000 milions anuals, menys del doble del que, només a Espanya, ha costat rescatar Bankia i encara no un 2% del que s'ha invertit per salvar la banca al conjunt dels països rics. Amb la despesa en armes d’un sol any es podria acabar amb la fam al món durant 40.

Tornant als paradisos fiscals, es calcula que hi ha en ells més de 20 bilions d'euros, així que només que tributaren un 1% es disposaria de 200.000 milions per programes de cooperació. Si pagaren, posem, un 15%, que són els impostos normals de la gent del carrer, imaginen...

Lluny d'això, eixos governants tan hipòcritament afectats, legislen per a que cada any siguen més els diners que els rics amaguen, mentre mantenen que no hi ha recursos per ajudar els països pobres. El que no hi ha és voluntat de fer-ho, el que no es vol és ordenar adequadament els impostos en l'àmbit internacional, al que no estan disposats els nostres governants és a obligar aquells que ho tenen tot a pagar el que els correspon; per ells, les fortunes dels rics estan abans que les vides dels pobres... per això són criminals.