La carretera N-340 era —no sé si encara ho és— la més llarga de la península. Seguia el traçat de l’antiga via Augusta, des de Puerto Real, a Cadis, fins a Barcelona, segons el sentit de la numeració quilomètrica, i travessava tots els pobles i ciutats que trobava al seu pas. En realitat, arribava fins a la Jonquera, encara que, segons la nomenclatura viària, el tram que transcorre entre aquesta ciutat i Barcelona pertanyia a l'N-II, que era la que unia Madrid amb França passant per la capital catalana, on xocava amb la 340. Si comptem aquest tram escamotejat a major glòria de l'Espanya radial, són més de mil quatre-cents quilòmetres. La més llarga i també la més cosmopolita. Era la porta d'Europa i la ruta per la qual, en la postguerra, va començar a penetrar la modernitat sobre les pàl·lides esquenes dels turistes que venien a la costa mediterrània a la cerca de sol, bous i sangria. El progrés va arribar lloms d'aquelles temibles criatures i d'un trànsit voraç que acabà berenant-se el territori. Bona part d'aquella carretera d'origen mil·lenari s'ha desintegrat en trams urbans més o menys tranquils o ha desaparegut sota el traçat d'una autopista. Però encara hi ha trossos en què, entre rotonda i rotonda, es poden veure les empremtes d'aquella època. Junt amb alguna caseta de peó caminer abandonada hi ha, ací i allà, algun puticlub encara en actiu que ha guanyat en discreció perquè ja no està en una via principal, i també queden alguns hotels i restaurants que mostren en les parets inscripcions destenyides que indiquen que allí es parla alemany o francés. Fora veritat o no, aquest era un reclam obligat en aquelles dècades. D’aleshores són també els càmpings senyalitzats amb cartells cridaners i les inefables botigues de souvenirs i nans de jardí. I també les desviacions a platges que ja no es veuen perquè les tapen les modernes urbanitzacions, o els camins que porten a zones comercials i polígons industrials que, encara que restaurats, deixen veure la pressa amb què es van bastir enmig d’un paisatge agrícola degradat. En aquell moment, els admirats «taurons» francesos (els Citroën DS originals) avançaven els Pegaso, els Ebro o els Barreiros, les Guzzi Hispania, alguna Villof i altres camions i motos de fabricació nacional. I, naturalment, hi havia molts tallers mecànics a banda i banda de la calçada. El més gran i bonic que vaig veure mai, que vaig descobrir i em va enlluernar quan encara era un xiquet, estava —encara està— al sud de Sagunt, al costat mateix del que queda de l'antiga N-340.
No puc jurar que el vaig veure per primera vegada de nit, però durant molt de temps el recordava així, com un conjunt d'edificis plens de tubs de neó i de cartells lluminosos, com lluminoses eren les seues dependències profusament envidrades. I no sé quina funció podia tindre l’esvelta torre que hi havia en el centre, quasi tota ella translúcida, però em pareixia sorgida d'alguna pel·lícula d'anticipació. Potser coste de creure des de la perspectiva actual, però aleshores el contrast amb les edificacions a l'ús, tan escassament imaginatives i de forçosa austeritat, era espectacular. Des que vaig veure per primera vegada aquell taller, que no s'assemblava a cap altre, es va convertir per a mi en una obsessió, i més des que, molts anys més tard, vaig veure que l'havien tancat. No sé ben bé quan va ocórrer això. Segurament en els vuitanta, quan la infausta reconversió va convertir la zona de Sagunt en un enorme jaciment de fòssils industrials. I des d'aquell moment vaig voler fotografiar el que quedava d'aquelles instal·lacions. Ja havia vist massa vegades desaparéixer de la nit al dia elements del paisatge que pareixien inamovibles, als que només llavors descobries que vivia amarrada la teua memòria, i una de les poques armes que tenim per a pal·liar aquesta sensació de buit és la fotografia. Aquelles edificacions estaven encaixades com una falca entre la carretera i el ferrocarril, i a més d’això, estava creixent al seu voltant un nuc d'accessos viaris que les acabarien convertint en un lloc de difícil accés. No molt amic d’anar botant tanques, el 2004 em vaig conformar a fer unes fotos des d'un pas elevat, quan la torre encara conservava el seu pinacle i encara hi havia el rètol que indicava que allí es reparaven motors dièsel. Tot i això, el meu neguit revifava cada vegada que passava per allí i veia com aquell temple racionalista s'anava desintegrant. De manera que el passat set de març, quan per casualitat vaig descobrir la manera d'accedir a un illot enjardinat que hi ha al davant per a dividir el trànsit, no m'ho vaig pensar molt i m’hi vaig ficar càmera en mà.
Hi ha fotos que fem a consciència, no per la inèrcia a què ens sotmet l'ús del mòbil, per a donar fe d'alguna celebració rutinària o perquè el clixé visual ve a tu, sinó perquè ens entestem a fer-les, com si alguna cosa decisiva depenguera d'elles. Volem fixar per sempre el moment, el motiu o ambdues coses, com si creguérem que, una vegada tenim la seua imatge, les coses perduraran encara que s'esvaïsquen, encara que les facen desaparéixer, i que el seu valor, siga personal o col·lectiu, també sobreviurà. És un acte preventiu davant de l'amenaça de l'oblit. Guardem imatges com qui guarda substàncies al·lucinògenes, per a posteriorment, a voluntat, mirar-les i evocar o invocar mons que ja no existeixen. No és només una pulsió personal, és una cosa que està en la base d’activitats en voga com ara l'arqueologia industrial, que no centra la seua atenció en objectes i llocs que remeten a civilitzacions exòtiques i llunyanes, sinó en unes despulles que ens interpel·len, que ens remeten a unes formes de vida amb què ens sentim directament vinculats, biogràficament fins i tot. Des de l’interés acadèmic a la curiositat diletant, totes les activitats que pertanyen a aquest àmbit contribueixen a l'autoconeixement i actuen com a antídot davant de l'acceleració del canvi, l'obsolescència i la fugacitat del present. Un poc de tot això m'esperonava mentre buscava angles des dels quals fotografiar aquell taller evitant que isqueren en la imatge els cotxes que transitaven per la carretera. Volia que es veiés la seua tràgica condició d'arquitectura ferida, adolorida i abandonada. Res no podia fer-me sospitar que, més enllà d'aqueixa jeremiada estètica (i literària), allí niava un malson.
Aproximadament un mes més tard, mentre estava bolcant les fotos a l'ordinador, decidisc entrar en Internet per a veure què trobe sobre els orígens d'aquelles instal·lacions i el seu futur incert. I el que em trobe capgira de colp i volta el sentit de les imatges. Molt pocs dies abans, el dos d'abril, havien trobat en un dels edificis el cadàver de Djinn Maury, un rodamon vocacional i músic de carrer que vivia allí des de feia uns quants anys i a qui, segons la crònica, un parell de mesos arrere algú havia assassinat fotent-li diverses ganivetades. Les fotografies que il·lustraven la notícia pareixien estar fetes en un escorxador. La sang esguitava profusament escalons i parets. Pel que sembla, Maury s'havia dessagnat mentre fugia del seu agressor escales amunt, i el seu cos estava dins d'un d'aquells edificis el dia en què jo havia estat fent fotos a pocs metres de distància. Sense saber-ho, estava fotografiant l'escenari d'un crim on encara hi havia un mort esperant que el trobaren. Despulles dins de despulles, el taller romantitzat convertit en un joc de sinistres caixes xineses. Tot i que no es veu, ara que sé que és el que hi havia darrere la porta metàl·lica de l'àtic de la torre sud que apareix en les imatges, jo ho veig. I en certa manera em sent vist per això que no es veu, mentre tinc la sensació d’estar encara dret, amb la càmera en la mà, en aquell illot enmig del trànsit que ha esdevingut una illa enmig de la realitat. Fins i tot em sembla sentir el violí de Maury eixint d'aquelles ruïnes des que el vaig veure tocar en YouTube. Respecte a les dades que aní a buscar a Internet, poc vaig poder esbrinar i poc d’interés sentia en aquells moments. Si de cas, em va cridar l'atenció el fet que aquell taller, en un altre temps tan lluminós, havia estat construït el mateix any que jo vaig nàixer. La casualitat, que, com va advertir el poeta, sempre està a l'aguait.