S'emeten últimament uns anuncis televisius en què aquest personatge que ha creat Antonio Resines, un iaio reguinyós suposadament entranyable i desbordant de trellat, ens demostra, utilitzant diversos exemples, que en els productes que consumim habitualment hi ha molts additaments que sobren. L’actor ho fa per a convéncer-nos que contractem els serveis d'un determinat operador de telefonia que, segons diu, ens ven el que necessitem i res més, «sense favades» afegides. Si a algun visitant ocasional d'una galàxia llunyana li mostràrem sols aquest anunci per a ensenyar-li en què consisteix la publicitat, se n'aniria d'ací convençut que aquesta és una eina pedagògica de primer ordre. Per a això, naturalment, caldria amagar-li al turista intergalàctic els anuncis que, per a vendre el mateix que ens vol col·locar Resines, una punyetera connexió a la xarxa, ens volen convéncer que si contractem la seua ens tornarem automàticament més savis que la resta dels humans o obtindrem una velocitat de navegació que supera la de la nau galàctica del marcià. A la publicitat tant se li’n fot blanc com negre, però és evident que l’anunci de Resines llig millor que els altres l'esperit dels temps que corren: estem farts de foteses innecessàries, salta a la vista.
De ser una imposició odiosa que fa uns anys donà lloc a un neologisme acusador —austericidi— l'adopció de l'austeritat per raons morals està de moda, i com tot el que està de moda, ho està per alguna raó. Sospitosament, l'estoïcisme, l'actitud filosòfica en què s'emmarca aquesta sobrietat voluntària, apareix allí on no arriba la nostra butxaca. I això fa pensar que és més una forma de consol que el fruit de sòlides conviccions. Perquè, d’altra banda, no canvia res, tan sols ens permet transmutar la sensació de carència i d’impotència per una de plenitud i d'autocontrol mansament, d’una manera inofensiva. Les ideologies aparentment transformadores molt sovint han esdevingut això: consol, alleujament, resignació. Si més no, en la forma en què són difoses i assimilades per les masses. Ho subratllava fa més de mig segle Umberto Eco en Socialisme i consolació tot agafant com a punt de partida Els misteris de París d'Eugène Sue, una obra que li pareixia idònia per a analitzar «com es connecten i com s'influeixen mútuament indústria cultural, ideologia de consolació i tècnica narrativa de la novel·la de consum». La de Sue és una obra mestra d’un gènere, el del fulletó, que no sols no ha decrescut des de llavors, sinó que s'ha estés a totes les formes possibles d'expressió fins a culminar en els diversos tipus de sèries televisives, un format saciant per naturalesa (s'acaben només quan es tornen indigeribles) que aconsegueix que ens n'anem al llit tal com hi vam eixir el matí anterior, però satisfets, lúcids, venjats, preparats per a afrontar una nova jornada sisífica.
Tot indica que Pepe Mujica s'ha mort en el moment oportú, just quan necessitàvem missatges com els que s'han difós urbi et orbi arran de la seua desaparició. Els mitjans majoritaris, molts líders polítics i no pocs opinadors s'han apuntat gustosos a l'homenatge a aquest home savi, de temperament tranquil i, sobretot, d'una austeritat implacable. Un personatge del qual, segurament sense ser-ne conscient, Resines fa una parodia en els seus anuncis. Però es tracta d’un homenatge a aquest Mujica ancià, no a l'antic dirigent de la guerrilla tupamara, partidari de la lluita armada, «expropiador» de bancs i comerços i segrestador de sàtrapes pistola en mà. Aquests van ser errors de joventut. Obviant que un no podria haver existit sense l'altre, glorifiquen el vell Mujica perquè, com deia un columnista en El País «va morir amb la lliçó ben apresa». I aquesta lliçó, segons destacava el mateix mitjà citant l’antic revolucionari, és que «cuanto más tenés, menos feliz sos». Hi ha poques frases que sonen tan reaccionàries com aquesta segons el context. Conec una anciana, tan vella com va arribar a ser Mujica, que, privada de quasi tota la seua mobilitat, viu reclosa en una casa especialment fosca. Ocupa l'única habitació que dona al carrer, però el sol només entra allí durant uns pocs minuts al dia, li calfa un poc la falda i se'n va. Aquests minuts són per a la dona els més feliços de la jornada, i mentre transcorren no pareix necessitar res més. Seria insensat per a ella aspirar a una altra cosa que no siga conservar la salut que li queda o, com a màxim, que uns amables obrers li engrandeixen un poc la finestra. Em recorda de vegades als personatges d'una pel·lícula espanyola de l'etapa franquista titulada, precisament, La calle sin sol (Rafael Gil, 1948). Allí, uns pàries que habiten en un barri miserable s'apinyen cada dia contra l'única paret del carreró en què, durant uns instants, pega el sol. Com anem veient a mesura que es desenvolupa l'argument, entre ells hi ha algú que està disposat a matar per a poder gaudir d'una mica de luxe, i la pel·lícula pareix que el justifica, ens el mostra amb el filtre de la commiseració. Ni tan sols un cineasta d'aquells temps tan conformistes va ser capaç d'encaixar allí una lloa a la sobrietat.
Tot i que som un transsumpte actual dels obrers, els expresidiaris —Mujica va estar quinze anys pres— i les prostitutes dels Misteris de París o dels desposseïts del La calle sin sol, no ens hi identifiquem. Estem convençuts que aquests clixés són fruit d'unes condicions històriques superades i no ens serveixen com a explicació del nostre malestar. Creiem posseir massa, més del que podem fer servir, i sentim que l'abundància es gira en contra nostre. Ens posem melancòlics, trobem a faltar l'harmonia amb l'entorn i la capacitat que en algun temps se suposa que teníem de dominar-lo, i ens dediquem a cultivar amb ànim expiatori uns raquítics horts urbans que venen a ser els rajos de sol en el carreró fosc. D'ací, també, que comencem a trobar natural viure en habitacles de quinze metres quadrats on no caben les figures de Lladró que va acumular la iaia ni els llibres que et van regalar quan eres xiquet. Però, paradoxalment, tant això com totes les pràctiques que s'emmarquen en la filosofia postconsumista a la qual som induïts o directament espentats —sostenibilitat, reciclatge, consum responsable, economia circular, economia verda, comerç ètic…—, tendeixen a perpetuar el consumisme. Es tracta de consumir millor per a continuar consumint el mateix. O més, almenys per part d'alguns, i qui no puga seguir el ritme que es convertisca en mercaderia i mire de sobreviure. És a dir, que potser sí que estem en ple postconsumisme, però no és el que ens venen. «Cuanto más tenés, menos feliz sos», va dir Mujica, però ell donava o va donar a aquestes paraules, en algun moment de la seua vida, un sentit explícitament anticapitalista. Anava contra l'acumulació per part d'uns pocs en detriment del benestar de la majoria, i el que suggeria era que calia ajustar això, si no per les armes, mitjançant l'adequació de les nostres aspiracions —de la d'alguns, majorment— als límits que imposa la naturalesa d'un costat, i la raó i la compassió humanes d'un altre. Hi ha una facció de necrólegs que pretenen que entenguem una altra cosa.