El futur ja era incert —per a uns més, per a altres menys—, però aparentava una certa solidesa. De sobte ha perdut consistència fins a convertir-se en una pura hipòtesi. També creies que el món dansava fermament al teu voltant amb una lògica newtoniana, i de sobte s'ha tornat incert, impredictible. Fins ahir cada un es forjava el seu propi destí: «Voler és poder», «Qui matina, fa farina», «La teua voluntat és el teu destí», «La fe mou muntanyes»… Mentre obríem bé la boca per a repetir aquestes bajanades, un virus estudiava la manera de botar a l'interior de les nostres goles i per fi ho ha fet.
Abans passaves tancat uns quants dies a casa i no passava res, perquè sabies que allí fora el món seguia a la teua disposició, creies que tenia vida pròpia, que es movia en virtut d'algun mecanisme totpoderós i autònom. I de sobte t’adones que es movia perquè l'agitaven individus tan desorientats com tu, que la humanitat és com una manada de porcs tofoners rastrejant l'olor de promeses que mai no es compleixen, i si es compleixen mai no satisfan plenament les expectatives que estimulen la nostra pituïtària. Promeses que amaguen altres promeses darrere de les quals tirem el lleu fins que topem de morros amb la solució final de l'endevinalla.
Històries que ahir ens resultaven pròximes, aquelles amb què es feien les pel·lícules, amb les que s'entreteixien les novel·les, o de les que s'ocupaven els assajos, de sobte pareixen pertànyer a una realitat molt llunyana, com si el temps haguera fet un salt i haguérem passat a una altra era o a un altre planeta. El més desconcertant és que un no sent nostàlgia, sinó una torbadora sensació d'estranyament. Les imatges de la televisió semblen més falses que mai, són només espectres en la paret de la cuina. Sabem que tot el que ens ensenyen per a entretindre'ns està enllaunat, que aquell món, si més no de moment, ha desaparegut. Mentre no es demostre el contrari, és pur passat i no estem segurs que torne. Almenys, que torne tal com era.
Tots els matins et despertes enfundat en la teua vella identitat, la que has anat nuant tota la teua vida. Creus sentir els habituals sons quotidians, com aquella remor del carrer que fins ahir era constant, perquè en un rampell de bogeria la teua ment se'ls ha inventat per a omplir el buit. Transcorreguts uns segons t’adones que et rodeja el silenci i que t'has transformat en una cosa irreconeixible, com el pobre Gregor Samsa, que es va despertar metamorfosat en un insecte. Ets un insecte que defén a pèl l'animalitat sobre la qual, fins fa poc, et dreçaves desdenyós. L'àngel de la guarda s'ha transfigurat en el sistema immunitari, cada un té el que li ha tocat en sort i sap que depén d'ell.
Veient el món paralitzat, la seua intrínseca quietud, penses en els esforços que solem fer per a aparençar que és més divers i canviant del que és en realitat, en com ens esforcem per a camuflar la seua monotonia essencial amb la nostra activitat desbaratada, intranscendent, banal. Quan tot això desapareix, l'individu s'esvaeix, cada un es queda sol enfront de si mateix, no veiem aquell altre davant el qual ens definim habitualment, hem d'imaginar-lo com a una rèplica nostra, inespecífica, sense identitat, aguaitant darrere de cada finestra, buscant, com nosaltres, un espill en què poder veure's.
El temps perd la seua textura. Conceptes com «demà al matí» o «el diumenge que ve» perden el seu sentit. Construïm els dies a còpia de voluntat, realitzant tasques autoimposades. Afaitar-se, fer exercici, llegir, com a obligació, com a teràpia, no per gust. Davant d'aquesta existència minimalista, minimitzada, es produeixen estranys moviments dins del nostre crani. Assumptes que ocupaven molt de lloc s'han enxiquit i han anat a parar a un racó. Altres, que a penes gaudien de consideració, han ampliat el seu espai. Però l'equilibri s'ha trencat. Ací i allà apareixen buits inquietants que un no sap com omplir.
Com el relleu geogràfic que apareix quan baixa el nivell de l'aigua, afloren les necessitats biològiques que pauten la nostra vida quotidiana. A penes les podem camuflar, no les podem socialitzar, com abans, en els límits estrets del confinament. Menjar no passa com a acte gastronòmic, ha tornat a ser la primitiva funció d'alimentar-se. Enfitats com estem de descans, al fet de dormir ja no el podem anomenar repòs. La còpula, privada del seu ritual, ja no és fer l'amor, sinó un dels molts mecanismes autònoms de l'existència. La deposició en la tassa del vàter adquireix una presència poderosa, esdevé una espècie de fe de vida. I allí fora, els únics centres d'activitat del planeta configuren el mapa somàtic de la civilització. En els hospitals, el cor; en les botigues de comestibles, l'estómac… L'epidèmia és l'espill impassible en què una humanitat inerme contempla la seua animalitat substancial.
Ho mires tot amb sospita. Açò val el mateix que valia? Valia el que costava? Vas sospesant el nivell d'importància de cada cosa. Tractes de veure com encaixarà cada una en el nou escenari. Tractes de saber quin serà exactament el nou escenari. Aquest qüestionament es desplaça cap al que cada un fa, és i creu ser. T’adones que estàs confinat a casa perquè no ets «essencial», ets prescindible. El que fas és prescindible. Una immensa majoria som prescindibles. Tot i que, pel que es veu, no tant com els que ja han estirat la pota. I els que són imprescindibles treballen perquè sobrevisquem els que no ho som. Allò que és necessari treballa perquè sobrevisca allò que és contingent, una torbadora paradoxa que hauria de deixar la nostra vanitat ferida de mort.
Però no. Incapaços de callar i de parlar d’una altra cosa que no siga d’ells mateixos, alguns dels que s'han vist insospitadament prescindibles fins i tot tenen la impudícia d’escriure articles gemegosos evocant i invocant la seua benanança anterior. En general, els prescindibles ens limitem ara a remugar amb el cagalló al cos, però tot indica que començarem a donar pel sac tot just ens deixen eixir de les nostres gàbies, potser abans. A mesura que ens passe l'esglai —alguna vegada succeirà— tornarem a exercir d'estrelles en la nostra epopeia particular i prescindible, i els més prescindibles de tots prendran injusta revenja, recuperaran el protagonisme i tornaran a agafar les regnes. Els herois s'eclipsaran. I les vedets tornaran a acaparar l’atenció de la gent amb els seus encants efímers, mentre els canalles recuperaran el control.
Se'ns diu que tot el que està passant és circumstancial, quan tot ve a indicar que el que era circumstancial era més aviat això que hem deixat en suspens sense que el món deixara de girar. Però, qui ens ha dit que estem fets per a una altra cosa que no siga la pura contingència? Sents un veí fer escales amb el trombó, veus a un altre greixar la moto, o a l'eminència d’enfront fent el DJ al seu balcó, sents les campanes de les esglésies i les palmes de la societat laica sonar a l’uníson, i saps que tot seguirà igual. El vell mecanisme superflu es tornarà a posar en marxa, no cal preocupar-se’n. Desajustat, amb algun engranatge desdentat i arquejat, faltat d'oli per ací (encara que molt ben greixat per allà), amb els eixos torçuts, grinyolant i a trompades, però tornarà a anar com abans. I molt probablement en la mateixa direcció, aquest és el problema.
0