Una de les característiques de les dictadures sol ser el culte a la personalitat. En el fons, és un mitjà de consolidació i persistència del poder aconseguit per un grup, partit o moviment que s’ha acabat imposant, a través de la lluita política, unes eleccions més o menys manipulades, el colp d’estat, la guerra civil o una revolució violenta. Però va molt més enllà i ens parla de l’atavisme de les societats i de la manca d’escrúpols en la lluita pel poder. Les dictadures i el culte a la personalitat han estat una constant en l’època contemporània. I això és una realitat incòmoda: al llarg del segle XX “centenars de milions de persones han aclamat els seus dictadors, tot i que aquests els duien pel camí de la servitud”.
Certament, les dictadures més grotesques, que arriben a extrems de glorificació del seu cap absolutament delirants, s’adiuen a situacions d’endarreriment, a societats convulses i trencades, a condicions de violència, a la destrucció de les institucions polítiques anteriors. El culte a la personalitat, que arriba a sacralitzar el líder, desprèn un tuf màgic, de religiositat secularitzada, inconfusible. Dic que és una realitat incòmoda perquè la dictadura i el seu extrem del poder personal basat en el culte al líder ha estat i és omnipresent i transversal. Constitueix, en aquesta mesura, un advertiment oportú sobre les febleses de qualsevol idea d’inevitabilitat històrica. La democràcia i les llibertats només estan garantides per la intervenció conscient d’una ciutadania activa. I a hores d’ara, segons els observadors internacionals, la democràcia està en regressió al món. Un indicador podria ser-ne la proliferació de llibres amb títols com ara “L’ocàs de la democràcia” o “El declivi de la llibertat”.
L’obra de Frank Dikötter Dictadores. El culto a la personalidad en el siglo XX (Acantilado, 2023) abunda en aquestes consideracions arran de la història i l’anàlisi concreta dels règims dels dictadors Mussolini, Hitler, Stalin, Mao, Kim Il sung, Duvalier, (papa Doc), Ceaucesu i Mengistu, que dominaren respectivament Itàlia, Alemanya, Rússia, la Xina, Corea del Nord, República Dominicana, Romania i Etiòpia. Una bona tria, que inclou societats capitalistes i comunistes, països d’Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia. El fenomen és universal. L’autor mateix diu que podria haver inclòs també Franco, Tito, Hoxha, Sukarno, Castro, Mobutu, Bokassa, Gadafi, Sadam, Assad (pare i fill), Khomeini i Mugabe. Jo crec que també hi farien bon paper Salazar, Stroessner, Ferdinand Marcos o Pinochet.
Aquestes dictadures es basaven en la mentida i el terror. Els líders, envoltats tothora d’adulació, oscil·laven “entre la supèrbia i la paranoia, i com a resultat prenien decisions importants sense consultar amb ningú, amb efectes devastadors que costaven la vida a milions de persones”.
El mètode de Frank Dikötter -professor a les Universitats de Hong Kong i Londres, especialista en història de la Xina- és molt enraonat: capítols relativament breus de bon llegir on es fa una síntesi del procés polític i social d’establiment de la tirania i una exposició dels mètodes i les peculiaritats del culte a la personalitat del dictador. Explica de manera detallada però sintètica -amb contenció quant a les valoracions- el paper del culte a la personalitat i les formes que pren en cada cas, sovint extravagants i mortificadores. Totes les afirmacions compten amb una sòlida base documental i referències a recerca concreta de caràcter acadèmic.
El fet que molts dels països anomenats comunistes, basats teòricament en el marxisme, derivaren a despotismes d’aquest tipus, començant per la Rússia soviètica i Stalin (sense oblidar el cule a Lenin) dona molt que pensar. “Els dictadors comunistes transformaren el marxisme fins deixar-lo irreconeixible”. El comunisme es va imposar en societats endarrerides, agràries, desarticulades, en transformació accelerada, sovint marcades per la guerra i la violència. La repressió més brutal, les execucions, les depuracions, l’internament en camps de treball, la supressió de qualsevol besllum de llibertat o democràcia, casen molt malament amb les motivacions dels inspiradors del marxisme. No seria tan sols un cas de deformació, que també: quan començaren les primeres simplificacions de la seua teoria, a càrrec de l’entorn francès del seu gendre Paul Lafargue, Marx no es va estar de dir que quant a ell, “je ne suis pas marxiste”. Si això és el marxisme, no en soc. I no seria tan sols deformació perquè un punt cec del marxisme, com han subratllat per molts estudiosos, era l’absència d’una teoria política desenvolupada.
El fet que tot això siga passat (no del tot: encara subsisteixen dictadures “comunistes” a la Xina, Corea del Nord, Cuba i potser alguna altra) no obsta perquè convide a una certa melancolia: de l’URSS a la Xina, de Cuba a Albània, d’Etiòpia a Romania, tot foren dictadures implacables, repressives i sovint basades en un culte a la personalitat espaterrant. Calia, doncs, prendre distàncies. Es pot pensar que la volada dels processos històrics -traure de la misèria i l’endarreriment més abjectes milions de persones a Rússia o la Xina- justificaria o explicaria certes aberracions, atribuïbles també a tradicions arrelades en cultures particulars. Però és un argument que cau aviat en la fal·làcia i l’apologia.
Marx pertanyia a una tradició humanista i il·lustrada que difícilment es pot compaginar amb aquestes concrecions històriques. Vet ací un dels drames del segle XX, però l’advertiment manté una validesa molt actual. Ara ja no es tracta de dictadures “comunistes”, sinó d’un altre tipus, fonamentalistes, integristes, nacionalistes, tradicionalistes, populistes o, el més sovint, sincrètiques. La democràcia és una planta fràgil. I el paper exalçat sense límit dels Gran Líders, siguen Xi Jinping o Recepp Tayyik Erdogan, manté encara una estranya vigència.
Entre els grans temes del segle XXI figura aquest: la defensa de la universalitat de la democràcia, els drets humans (que inclouen els drets de les dones) i les llibertats, més enllà de diferències culturals o de condicions històriques. La insistència en la singularitat i el particularisme per tal de negar o relativitzar aquesta universalitat sol ser una de les excuses preferides de tota mena de dictadures. Quan algú pregunta “de quin coi de valors occidentals em parleu”, caldria respondre: de la llibertat d’expressió de què gaudeixes, per exemple. Que no està assegurada a tot arreu...
Aquest llibre de Frank Dikötter envia senyals que cal atendre. S’hi aprèn, llegint-lo. Singularment pel que fa als casos menys coneguts, com podria ser Mengistu a Etiòpia en la dècada de 1970, que comptà amb l’ajuda soviètica i cubana. O l’estrambòtica dinastia comunista inaugurada per Kil Il sung a Corea del Nord. El conreu del carisma i el culte a la personalitat, la manera de fer dels Grans Líders -l’arrogància, la suspicàcia, el secretisme, les purgues brutals als seus entorns, l’omnipresència de la policia política, la censura, atribuir-se els èxits i culpar dels fracassos als altres, la desmesura, l’auto-divinització- eren molt semblants en tots els casos, malgrat les grans diferències de cultura i civilització. Tenen denominadors comuns, ja s’anomenen Führer, Duce, Vozh, Caudillo, Gran Timoner, Conducator, Líder Estimat, Comandante o el que siga. L’Alemanya de Kant i Hegel, de la Bildung, tingué un Hitler. La Itàlia del Renaixement i del Risorgimento un Mussolini. L’Espanya de l’esperança republicana acabà en mans de Franco. La revolució russa d’octubre de 1917, promesa d’alliberament, derivà a una tirania cruel i persistent. I així successivament. Per descomptat que darrere de tot això hi ha processos polítics complexos, lluites entre classes socials, ambicions nacionalistes, geopolítica. Però el cas és que en moments determinats, grups decidits, elements militars, minories actives, moviments o camarilles al voltant d’un individu megalòman i sense escrúpols, sovint amb ajudes exteriors, es poden fer amb el poder sobre societats senceres, que quedaran reduïdes al silenci i a la servitud.
La visió psicològica de la història té limitacions, certament. Sempre apareix qui reivindicarà la força determinant dels grans processos històrico-socials, de “les estructures”. Però el factor personal, psicològic, no es pot excloure de l’equació. Com ha dit el jurista i escriptor Philippe Sands: “els homes estan bojos, tenen un ego desmesurat, estan fora de control. Són vulnerables, insegurs, narcisistes i necessiten tothora l’aprovació dels altres, són patètics”. Imaginem el que pot passar amb aquesta variable sense frens ni controls. Sense institucions que neutralitzen els perills, el gran risc, de la manca de cheks and balances, sense els procediments reglats de la democràcia formal i l’imperi de la llei. El resultat l’hem tingut a la vista. Remarcaré que en la citació, Sands fa referència als “homes” en un sentit no genèric. I és curiós: no hi ha hagut dones dictadores. Sí dones enèrgiques i autoritàries, però no dictadores. A tot estirar les que feien equip amb el marit i actuaven, d’alguna manera, com a dictadores consorts. Seria el cas d’Imelda Marcos a les Filipines i Elena Ceaucescu a Romania.
La democràcia és una planta fràgil. Viure sota una dictadura és ignominiós. Alguns en guardem memòria, i francament és una cosa molt desagradable, no es pot suportar.
0