Franco i nosaltres

S’ha d’admetre que ja para lluny, sí.. El 20 de novembre d’enguany -el 20 N del 2025- en farà cinquanta de la seua mort, no al llit sinó martiritzat (pels seus) en un hospital... Mig segle. Més lluny que la guerra de Cuba -la inversemblant guerra del 1898 entre Espanya i els Estats Units- per a la generació que va viure la República proclamada amb joia general l’abril del 1931, la generació -per exemple- dels meus pares, que se’n recordaven poc o no gens de Cuba... La guerra civil 1936-1939 i Franco marcaren molt més a fons la societat: la marcaren a foc. Ningú se n’escapà.

Cinquanta anys és ja una distància considerable. Però, ben mirat, en temes històrics tampoc no tant. Com qui diu, un passat encara present: petjada, condicionaments, continuïtats de tota mena: institucionals, socials, en les mentalitats, en l’inconscient col·lectiu... Una veritable síndrome, carregada de perill, perquè a l’Estat espanyol, arran o d’ençà de la famosa transició, no hi ha hagut una catarsi democràtica radical i efectiva. Per això una “liberal” (una liberal fake) com Esperanza Aguirre Gil de Biedma pot arribar a dir amb total impunitat, en un rapte de sinceritat “A la larga la dictadura fue mejor que la II República”.

Això explica moltes coses. Com ara l’espectacle del poder judicial o la deriva destructiva del principal partit de la dreta, teòricament lligat a l’establishment liberal-conservador europeu, i la seua connivència amb una nova extrema dreta que es mou entre el populisme i el feixisme. Una simbiosi que ha examinat de manera tan lúcida Antonio Scurati, al seu recomanable Populisme i feixisme (Afers/Raig Verd, 2025).

Ara bé, per a “síndrome” la que hagueren de patir liberals, demòcrates, republicans, socialistes, comunistes, anarquistes, monàrquics de Don Joan i nacionalistes no espanyolistes (bascos, gallecs, catalans, valencians i balears) durant quaranta anys. Es va fer molt llarg. El general africanista astut, ressentit i calculador, es va fer pagar amb escreix els serveis prestats. Va usurpar durant dècades el poder i la sobirania popular. Era com un rei sense corona ni Constitució, un rei absolut, de l’Antic Règim, com Ferran VII. Un anacronisme, malgrat que havia vingut de la mà de la reacció més “moderna” del seu temps: el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany. Va jugar hàbilment amb totes les variants de la dreta, enfrontant-les i anul·lant-les: els falangistes, els carlins, l’antiga CEDA, els monàrquics, els catòlics, fins i tot els catalanistes de Cambó. Va exasperar tothom, però es mantingué en el poder durant dècades perquè apel·lava a la base social agraïda (terratinents, banquers, vella i nova burgesia, l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana), a l’Exèrcit reestructurat per ell, i potser sobretot perquè comptà amb el suport dels poders internacionals decisius de cada moment: Benito Mussolini, Adolf Hitler, el Vaticà, Anglaterra, els Estats Units. Va torejar-los a tots, els va servir, i se’n va servir.

Cada país té el règim que es mereix, diu que va dir Winston Churchill. És àrdua la sentència... Hi hauria molt a discutir, però una mica de raó sí que té. No “el país” -la gent normal i corrent, els vianants de la història, els qui la sofreixen-, sinó la correlació de forces interna, els suports externs i el poder dels “dolents”, és a dir, dels privilegiats il·legítims. Aquells que no se n’assabentaren de res (cartilles de racionament, presons, fam, misèria, tuberculosi), perquè “habíamos ganado la guerra” -com va escriure Ester Tusquets. El franquisme va recompensar generosament els qui li retien adhesió (havia de ser “inquebrantable”) i sobretot va restablir l’ordre tradicional d’Espanya. Bé que amb algun matís popi del regeneracionisme menys ambiciós, que no alteraven per a res l’estructura dels privilegis ancestrals. L’oligarquia terratinent i financera hi va trobar el seu home. Però a la fi també l’oligarquia es va posar nerviosa. Sí, Franco exasperava tothom. El seu objectiu únic era aguantar, durar, persistir aferrat al poder. I va durar com a poder suprem, com a cabdill vencedor en una guerra civil, entre octubre del 1936 i novembre del 1975. Massa anys.

Cal recordar críticament aquesta història, sí, cal fer memòria d’un passat que encara “pesa”. Però, alto! El perill de les polítiques de “memòria històrica” és deixar el present i el futur en mans de la dreta, extrema o no. La dialèctica passat-present i projectes de futur és endimoniada... El comunisme va fracassar “estrepitosament”, però el perill de la socialdemocràcia és aparèixer com a còmplice o representant d’un present insuficient o directament inacceptable. Un gran dilema que marca les apories del present i deixa espai a propostes de futur terrorífiques.

No abunda entre nosaltres la profunditat filosòfica d’un Jürgen Habermas, però sí que tenim una certa percepció de les coses com són i com foren, com han estat, que determinen el present. El panorama intel·lectual actual té un punt desolador. Molts intel·lectuals o pensadors són percebuts com fora del mapa o d’època, anacrònics. O bé s’han lliurat de ple, en algun cas, a la trahison des clercs. I això també té a veure amb l’estranya sensació d’imminència (de desastre) que amera la vida política. Desastre que, en realitat, ja patim al País Valencià, i de quina manera!

En algun sentit, Franco -que va amargar la vida a tants- perdura. No en la vida real, però si de manera conscient o inconscient en el rerefons de tantes mentalitats. No podia ser d’una altra manera, Franco fou el “cirurgià de ferro” somiat per Joaquim Costa, el dictador eficaç o implacable que no fou Primo de Rivera, el salvador i re-fundador d’Espanya. Calia exterminar mig milió d’espanyols... o més. De fet, entre morts, exiliats exteriors i exiliats interiors, invàlids, ferits o malmesos físics i psíquics, internats en camps de concentració o presons (el Gulag espanyol), i represaliats i depurats, en foren molts més: prou més que la mitja Espanya que Franco va dir que afusellaria si calia -i no li tremolaria el pols. Allò en realitat fou la dictadura dels franquistes, com va dir l’ex franquista avisat Rafael Calvo Serer (La dictadura de los franquistas, Ruedo Ibérico, 1973), però és que Franco es va fer construir un mausoleu tipus Piràmide dels Faraons, a la vall de Cuelgamuros prop d’El Escorial, d’on només fa poc se l’ha tret, i encara amb grans dificultats.

Els llibres sobre Franco són nombrosos. I és lògic: molta gent n’han patit la síndrome, ell guanyà una guerra, acabà amb la democràcia, ocupà un lloc central en el darrer període històric, va navegar amb èxit des del nazi-feixisme inicial a l’arrenglerament amb Estats Units durant la Guerra Freda. Va dominar i controlar. I tot això ho va aconseguir un personatge de carisma dubtós i mentalitat limitada. Com s’ho va fer? Un enigma històric que dona molt de joc.

El clàssic de la historiografia crítica sobre el personatge és per descomptat Franco, “Caudillo de España” (Grijalbo, 1994), de Paul Preston, una biografia exhaustiva de 1000 pàgines. Enguany mateix un historiador molt competent, Julián Casanova, ha publicat una altra biografia completa extremadament útil, sintètica i informada: Franco (Crítica, 2025). Els estudis es renoven amb els canvis de perspectiva i l’accés a documentació o testimonis que abans no estaven a l’abast. Conjugar visió històrica, anàlisi i aproximacions ad personam – desxifrar les claus d’una personalitat gens atractiva- no sempre és fàcil. El 1964 el periodista Luciano Rincón publicà, amb el pseudònim Luis Ramírez, Franco. Historia de un mesianismo (Ruedo Ibérico), que el 1976, revisat, va reeditar també Ruedo Ibérico amb el títol Francisco Franco. La obsesión de ser, la obsesión de poder. Un llibre remarcable. A Luciano Rincón aquell llibre li costà un procés i presó. Una obra de gran entitat -molt penetrant- sobre Franco i les seues màscares és Generalísimo. Las vidas de Francisco Franco, 1892-2020 (Galaxia Gutenberg, 2022), de Javier Rodrigo, historiador de l’Autònoma e Barcelona nascut el 1977. Diversos historiadors espanyols de pes han dedicat estudis o biografies al dictador: de Juan Pablo Fusi (Franco. Autoritarismo y poder personal, El País, 1985) a Javier Tusell (Franco en la guerra civil. Una biografía política, Tusquets, 1992) o Enique Moradiellos, Franco. Anatomía de un dictador (Turner, 2018), que també ha estat editor del volum Franco. Una revisión histórica del caudillo y su régimen (Siglo XXI, 2016), amb aportacions de les noves fornades d’historiadors joves. I tot això és només una mostra, bé que significativa. Diria que els historiadors han fet el seu treball. També diversos escriptors, des d’un altre angle, hi han aportat perspectives. Només n’esmentaré ara Manuel Vázquez Montalbán, que com tants d’altres va patir a fons l’època, i dos dels seus títols més -per dir-ho així- divertits: Los demonios familiares de Franco (Dopesa,1978) i Autobiografía del general Franco (Planeta, 1992). Tot i que anònim, el 1972 havia publicat, a Ruedo Ibérico, un devastador recull de pronunciaments de Franco: El pequeño libro pardo del general. Per a més d’una generació, l’obsessió -com es fàcil d’entendre- fou una constant. Les generacions actuals n’haurien d’estar al cas...