Hispanistes i valencianòfils

Els “valencianòfils” -segons com es mire, subespècie dels “hispanistes”- podrien ser un bon objecte d’estudi. Crec que no se n’ha establert la nòmina completa, ni s’ha insistit prou en la seua significació, encara que alguns han estat objecte d’atenció, d’entrevistes, i se’ls ha dedicat alguna aproximació biogràfica o, arribat el cas, atorgat un doctorat honoris causa. Però la seua tasca no ha transcendit enllà dels cercles més especialitzats. El cert és que durant molt de temps la procedència llunyana -en un país, en el fons, conscient del seu endarreriment cultural i científic- els atorgava a priori aureola i prestigi: un prestigi merescut, com s’ha comprovat a bastament en molts casos. Darrerament -per diverses raons- la cosa ha anat canviant, la nòmina no creix. Em sembla que no s’hi ha parat esment, però és una dada que no deixa de ser significativa.

En general, es tractava -i es tracta- d’estudiosos o investigadors d’universitats d’arreu que en un moment donat, pels atzars de la vida o per interessos acadèmics, se n’adonaren que al País Valencià, al vell Regne de València, hi havia un “tema” interessant per elucidar, investigar o tractar. Que la història, la cultura i la societat nostrades podien ser apassionants (i de pas ells podrien fer currículum). La llengua catalana i les variants valencianes, la història de la Corona d’Aragó, la conquesta i la pugna amb els musulmans, el jou imposat als jueus, l’expulsió d’uns i altres, el feudalisme mediterrani, les transformacions agràries i el sistema de reg, el destí d’un petit regne d’història agitada que passà de l’esplendor a la marginalitat, els grans autors medievals com Ausiàs March o Martorell, o dels més moderns com Estellés, tot plegat va atraure l’atenció d’aquests estudiosos.

En destacaria uns quants noms: Robert I. Burns, Joseph Gulsoy, Robert Archer, Thomas F. Glick, Dominic Keown, Marie Claire Zimmerman, els historiadors James Casey, Pierre Guichard i Mark Meyerson, Costanzo Di Girolamo... Segurament n’hi haurà més, i caldria incloure-hi també els benemèrits traductors del Tirant a l’anglès i a l’alemany, David H. Rosenthal i Fritz Vogelsang. Però els qui he esmentat, als quals podríem afegir potser -estirant un poc el fil- Pierre Vilar, ja compondrien una mostra molt representativa. Cadascú a partir del seu camp d’estudi específic i amb els seus resultats, vivència i contacte amb els autòctons. Amb una implicació més o menys intensa en la vida valenciana, fins al punt que n’hi ha que hi ha parat casa o s’hi ha maridat... Cada cas és un cas, certament, però presos en conjunt ofereixen claus que no manquen -ni de bon tros- d’interès. 

Com ens han vist, com ens veuen, des de fora? ¿Com ens han vist observadors distants de l’interès i els prejudicis derogatoris dels savis i els acadèmics carpetovetònics, que redueixen sovint la història valenciana a afer menor, secundari?

En general, la visió externa sol ser fecunda, perquè guanya en perspectiva. Situa la història i “les coses” d’una col·lectivitat concreta -la nostra, en aquest cas- en el quadre més ampli de les dinàmiques que la determinen com a teló de fons. Permet una profitosa consideració comparativa. Les tendències demogràfiques, els cicles econòmics, la translació dels grans eixos del poder o de l’economia, les inflexions ideològiques i culturals, els corrents d’idees, a Europa, la Mediterrània o el món ens expliquen. No del tot, evidentment, però sí en bona part.

Per això especialment, i pel rendiment concret d’alguns estudis i recerques, per l’aportació d’enfocaments i metodologies, han estat històricament tan importants els valencianòfils. I els hispanistes en general, que probablement son a hores d’ara espècie en perill d’extinció. Paul Preston, autor d’un llibre tan instructiu, i de molta actualitat, com Un poble traït. Espanya des del 1876 fins als nostres dies: corrupció, incompetència política i divisió social (Base) n’és un dels darrers grans representants. I també cal esmentar Henry Kamen, que acaba de publicar La invención de España (Espasa). Tot son invencions, a hores d’ara...

Els catedràtics espanyols que aterraven a València, abans de la guerra civil, i encara després, no s’interessaven en general per la història i la cultura del País, ni ganes. Imposaren una visió castellanocèntrica de la literatura i una forta tirada “americanista”, ves per on. Emili G. Nadal hagué de fer la tesi en aquesta clau. L’auge de l’americanisme i de la Hispanitat als anys vint i trenta, component compensatori d’un nacionalisme espanyol castís, donaria per a molt. I arribaria al paroxisme, fins avorrir, durant el franquisme. Vet ací continuïtats que caldria investigar.

En aquestes condicions, la història valenciana -fins els anys seixanta (amb algunes excepcions de la generació universitària de la República)- quedava en mans d’erudits locals, cronistes, aficionats i patriotes voluntaristes, autodidactes, majoritàriament benintencionats, que s’atrevien a fer excavacions i a elucubrar sobre orígens ibers o edetans, o sobre la llengua, a partir d’impressions. Tota la història de la “talassocràcia iberosicana”, dels “alarbs” o dels “mossàrabs” va per aquest cantó. La tònica, d’altra banda, era la commemoració, la celebració de centenaris, l’exaltació de les velles glòries valencianes, amb insistència especial en Jaume I, el Magnànim o Sant Vicent Ferrer. També en Joan Lluís Vives, de qui no se n’explicava l’origen jueu i el drama de la seua família, cremada per la Inquisició. De tota manera, això, més la veneració dels Furs i l’atenció a les Germanies o al Consolat de Mar, per molt que fos innocu, que ho era, no deixava de definir una problemàtica “autòctona” susceptible de recerca i d’aprofundiment en termes històrics i crítics actualitzats. Definia una història pròpia a desgrat de les pulsions de cancel·lació emanades dels centres de poder.

El rigor i la renovació metodològica, relacionats amb els canvis socials i institucionals, es farien esperar. Les bases institucionals de la cultura al País Valencià han estat, de sempre, precàries i insuficients. L’aportació forana fou important i s’inserí amb naturalitat en el procés de reviscolament cultural que s’encetà amb força a partir dels anys seixanta.

 Ara bé, enmig d’aquest panorama hem d’observar que també hi ha hagut algun “valencianòfil” -anterior als esmentats- que convindria analitzar amb una mica de deteniment. Ens en duríem sorpreses.

Seria el cas, per exemple, de Max Thede, autor de L’Albufera de València. Una descripció etnogràfica (PUV, 2009). Qui era aquest Max Thede? El text original -en alemany- del llibre sobre l’Albufera, en realitat un article llarg, es publicà el 1933, fruit d’una recerca de camp -la típica Volkskunde alemanya: l’hàbitat, la casa, els estris, la parla, és a dir, etnografia; mentre que de la geografia com a tal en deien Erdkunde- que l’autor va fer devers l’any 1930 als pobles de la Ribera Baixa que volten l’Albufera. Seguint els cànons i els criteris de la ciència etnogràfica alemanya a l’alçada de 1933, any de la presa del poder pels nazis a Alemanya. Glups...

De fet, el filòleg Manuel Sanchis Guarner -tancat a la presó de Mont-olivet durant la primera postguerra perquè havia estat oficial de l’Exèrcit Popular de la República- traduí el text de Thede al castellà i ressenyà l’obra a la Revista de Filología Española el 1941. Considerava Sanchis Guarner que aquest article era el millor estudi d’etnografia valenciana publicat fins aleshores, com reporta Santi Cortés en la seua excel·lent biografia de Sanchis, d’on prové aquesta informació (Santi Cortés, Manuel Sanchis Guarner,1911-1981. Una vida per al diàleg, 2002). Molts anys després de l’article i la ressenya, un deixeble de don Manuel promouria la traducció al català d’aquest estudi, que va publicar la Universitat de València, a cura de l’editora Maite Simon. Però, i Max Thede? Qui era, en realitat? 

Doncs, com ha explicat Santi Cortés, es va alegrar molt de la valoració positiva de Sanchis i li va respondre des del front de l’Est, és a dir, des de les terres envaïdes pels alemanys a sang i foc a l’URSS (“estic com la resta dels meus camarades a l’Est”) en aquests termes: “Com a soldat em manca temps per entrar amb més detall en els valuosos consells del vostre comentari. Tampoc no tinc el material ni la documentació al meu abast per repassar-ne la redacció -des de la meua posició a Rússia-, però espere que quan assolirem la victòria final podré fer referència a les dites observacions.... Espere poder tornar a visitar després de la desfeta del nostre enemic comú, el bolxevisme, aquells pobles on vaig treballar i fer tants amics”. 

Això li escrivia a un Sanchis Guarner reclòs a les presons de Franco... Caram, el Dr. Thede! Diria que era un nazi convençut... I tanmateix, encara el 1973 a l’Editorial L’Estel s’anunciava com “de pròxima aparició” un llibre de Max Thede, El cultiu tradicional de l’arròs, que jo no he arribat a veure mai, i em sembla que finalment no es va publicar. Max Thede fou un etnògraf alemany, deixeble del lingüista Fritz Krüger, de la Universitat de Hamburg, fundador de l’escola anomenada “Wörter und Sachen” (Paraules i coses). Fritz Krüger fou un nazi que després de la Segona Guerra Mundial es va refugiar a l’Argentina. Ja es pot imaginar per què...

Un altre estudiós que caldria tindre en compte fou Adolf Schulten, arqueòleg prestigiós i presumpte descobridor de Numància, obsessionat amb Tartessos. Catedràtic a Erlangen, influí en Pere Bosch Gimpera i en tota una generació de prehistoriadors espanyols. Aquest personatge, tingué gran predicament abans de la guerra civil, en què donà suport a Franco (pensava que era més adequat al temperament dels ibers, que seguien cabdills), el qual li regracià acollint-lo després de la Segona Guerra Mundial, tot i que no consta que fos simpatitzant del nazisme -per bé que això caldria comprovar-ho. 

Conservador i expeditiu, convençut de la superioritat alemanya, això sí. M’ha fet evocar la figura i aquesta mena d’actituds tan prepotents i antipàtiques -d’un cert tipus d’alemany- la carta que adreçà a l’erudit valencià Francesc Martínez i Martínez a primers de febrer del 1927 (reproduïda al llibre de Carmelina Sánchez-Cutillas sobre el seu avi) on anunciava un viatge a Alacant el setembre d’aquell any, després de passar l’agost en altres zones de la Península, i li demanava suport logístic i de tota mena, perquè volia visitar -i fer-hi excavacions-llampec, pel que sembla- el nostre litoral des d’Alacant cap amunt : “Le agradeceré si V. el 9 nos lleva a Santa Pola y Alcudia... El 10 deberíamos seguir para Villajoyosa y Altea. Desearía cavar un poco en Calpe para sacar cacharros y V. procurará permiso del dueño. Deberíamos quedar en Calpe 2 días... Quisiera pasar unos días en Altea con V.” Així tota una retafila de peticions que semblen ordres, demanant-li que els dugués en el seu cotxe, a ell, el seu col·laborador Dr. Jessen i senyora. Aquell catedràtic alemany havia fet moltes campanyes arqueològiques a Espanya, podia escriure en castellà però no controlava la diferència entre ‘cavar’ i ‘excavar’...  L’editorial de la Revista de Occidente li publicà el seu llibre sobre Tartessos, però acabà malament amb uns i altres, per la seua egolatria i actitud atrabiliària, massa “creguda”. Especialment s’enemistà amb els sorians, que no veien amb bons ulls que “un estranger” excavés un possible lloc de la memòria com Numància, teòric centre de l’heroica resistència dels ibers enfront dels romans. L’arqueologia també és política. O és sobretot això...