Lectura dispersa i un dietari excepcional

Cadascú té la seua manera de llegir. Hi ha qui llegeix un llibre rere l’altre, i no abandona el que té entre mans fins que l’acaba i el tanca. També hi ha gent que té la biblioteca tan ben organitzada que et deixa parat. Per exemple, el poeta i dietarista Francesc Parcerisas, que segons afirma té els llibres ordenats per ordre alfabètic d’autors i de cada autor segons data de publicació. Ostres! Això sí que és posar ordre i concert en una biblioteca! Potser una mica excessiu i tot.

Amb la lectura passa igual, una dialèctica estranya d’ordre i desordre. Perquè igual que hi ha qui fa com apuntava adés, i llegeix un llibre rere l’altre, hi ha qui té vint llibres oberts alhora. O més. Només diria, amb reserves, que de l’ordre no sempre n’acaba eixint la llum. Ara bé, del desordre tampoc. Potser menys encara: qui sap, és difícil dir-ho!

El cas és que jo soc dels darrers. Tinc vint llibres oberts alhora. M’agrada llegir de manera dispersa, què hi farem! Fins que arriba el moment del retorn a l’ordre i la concentració, normalment en relació amb una tasca urgent, o un interès excepcionalment concret. Llegir és una feina inacabable. Com els treballs de Sísif. I és ben bé igual. Mai no ho llegirem tot, i no cal. Mai ho sabrem “tot”, cosa impossible i absurda... Només que arribem a  saber -pam dalt pam baix- per on van els trets de la cultura i el pensament, qui ha fet què, quins son els arguments i els temes fonamentals, i què se n’ha dit al llarg del temps, ja estaria bé. Feu-me cas. La resta és presumpció.

Ara bé, hi ha lectures que s’imposen. I interrompen la resta. Després, de vegades, ens considerarem més aviat rescabalats. És el que m’ha passat amb Ofici de moralista (Afers), de Ferran Archilés. Tenen raó alguns observadors experts -o qualificats- de la literatura catalana de Barcelona quan diuen que la millor prosa d’assaig, actualment, s’escriu al País Valencià. En el camp del dietarisme és una observació versemblant. I l’editorial Afers -l’editor Vicent Olmos, en concret- hi ha aportat molt.

Dietaris tan bons com els de Josep Igual, de Joan Garí (Ser persona, Afers, 2022) o de Vicent Alonso (Camins que el temps no esborra, Afers, 2022), aquest d’un gruix d’idees i de sensibilitat brutal, o El tercer toc, de Toni Mollà (Vincle, 2022). O el de Lourdes Toledo La inquietud (Pagès, 2021), apunten en aquest sentit. I ara el de Ferran Archilés -que no és ben bé un dietari a l’ús: res de dates o quotidianitat explícita, més aviat un recull de reflexions incisives. Archiles ja havia donat testimoni del seu mestratge amb Dues o tres pintes més tard (Bullent, 2019), i ara fa un. pas més. Què es pot dir? Idees, experiències, observacions, una prosa magnífica. Lectures, reflexions, un batec vital extraordinari.... La història, la cultura -una cultura sans rivages-, la nostra història i la nostra cultura, sí, però molt més enllà, el lligam entre allò particular i propi i allò universal, de la mà d’un historiador i un teòric, un analista, un home de cultura, que també ha fet poesia, i que no abdica mai de la reflexió personal sense dogmes ni lligams. Archilés -que s’acaba d’incorporar a L’Espill-  va del passat al present, de la nostra condició a la realitat cultural i política universal, del concret a l’abstracte, dels autors contemporanis als clàssics, sense obviar situacions personals... Un goig de lectura intel·ligent, un pòsit de cultura literària i teòrica com pocs en trobareu. I això, des de València. Al segle XXI, i en la nostra llengua. Un vertader miracle... Però que entra en una nova normalitat d’una cultura valenciana ambiciosa i de qualitat.

Sí, m’ha seduït i he deixat de banda altres lectures com ara Víctima de la Piedad. Araceli Zambrano (Pre-Textos), de Pedro Chacón una immersió d’alt voltatge -interessantíssima- en el món de Maria Zambrano i la seua germana Araceli, dramàtic i alhora lluminós. O Psicodélica (Contrabando), de Juan Lagardera, una crònica al·lucinada -subjectiva i esbojarrada- dels anys setanta a València on la realitat i la ficció mantenen relacions tèrboles. O Un dietari sentimental (Medusa), de Júlia Bacardit, que té el mèrit de despullar-se sense contemplacions. O el tan instructiu Miguel Primo de Rivera. Dictadura, populismo y nación (Crítica), que ens recorda un precedent determinant i sovint oblidat del franquisme. O també Ells no saben res, a nom de Mercè Rodoreda (Club Editor), que té sobretot l’interès que posa el focus en el paper de Joan Prat (Armand Obiols) sota l’ocupació alemanya, en la zona grisa com a hipotètic col·laboracionista en relació amb l’Organització Todt. Un tema molt i molt complicat. Ell era eixerit, i sempre el primer, allò on es posés ¿També al servei dels alemanys a través del seu amic Otto, que hi mantenia bones relacions? Ambigüitat pura, perquè calia sobreviure, però a quin preu?

 Finalment, un llibre -adquirit de vell- de Vicente Llorens, un valencià de Xalans (la Vall de Cofrents-Aiora, comarca castellanoparlant), on fan la magnífica melmelada La Jalancina,  que s’exilià després de la victòria del Franco. Famós pel seu gran llibre Liberales y Románticos, fou professor en una universitat del Canadà. Home civilitzat, historiador de la literatura, amic dels valencianistes dels anys trenta, aquest llibre evoca l’exili a la República Dominicana només acabada la guerra civil. Interessant la radiografia d’una dictadura caribenya bestial, amb Trujillo al capdavant (vegeu les novel·les La fiesta del chivo, de Vargas Llosa o sobretot Galíndez, de Manuel Vázquez Montalbán). Aquest llibre, Memoria de una emigración, Santo Domingo 1939-1945, val molt la pena. El va editar Ariel el 1975. Llàstima que el to generalment benèvol del llibre, tot i que molt crític i realista envers la dictadura de Trujillo, només es mostra malcarat -pel seu nacionalisme no espanyolista- en dos casos: amb Jesús de Galíndez (nacionalista basc) i amb Vicenç Riera Llorca (nacionalista català). Sort que era col·lega i amic de la generació valencianista dels anys 30, la gent d’Acció Cultural Valenciana! En un altre cas... I és que el nacionalisme valencianista -en aquell temps- encara no havia madurat. No s’havia “descarat”...

Cadascú té la seua manera de llegir. Hi ha qui llegeix un llibre rere l’altre, i no abandona el que té entre mans fins que l’acaba i el tanca. També hi ha gent que té la biblioteca tan ben organitzada que et deixa parat. Per exemple, el poeta i dietarista Francesc Parcerisas, que segons afirma té els llibres ordenats per ordre alfabètic d’autors i de cada autor segons data de publicació. Ostres! Això sí que és posar ordre i concert en una biblioteca! Potser una mica excessiu i tot.

Amb la lectura passa igual, una dialèctica estranya d’ordre i desordre. Perquè igual que hi ha qui fa com apuntava adés, i llegeix un llibre rere l’altre, hi ha qui té vint llibres oberts alhora. O més. Només diria, amb reserves, que de l’ordre no sempre n’acaba eixint la llum. Ara bé, del desordre tampoc. Potser menys encara: qui sap, és difícil dir-ho!