Què quedarà de l’any Fuster?

El mateix Fuster ho va dir, fent servir una frase en llatí (“un latinajo”) que en aquell temps -no sé si ara- quedava molt bé: “Verba volent, scripta manent”... És a dir, que l’escrit és el que en resta o mana i perdura. Fuster, un gran adepte a la paraula escrita, impresa -perquè la vèrbola, l’oralitat, es descontrola i té la seua pròpia lògica. 

Bé que ho va patir, ell. Es va deixar anar en alguna entrevista -fruit d’una conversa amb dinar copiós inclòs- que després, amb un imperdonable abús de confiança, algú va voler fer passar per entrevista “periodística”. La confiança té límits.

Tot això és passat. El tema avui és un altre. Bàsicament: Què quedarà de l’Any Fuster? És una bona pregunta, perquè el temps passa i les cites i avinenteses més encara... Doncs, en restaran moltes coses: la crida a interessar-se per l’autor, l’aproximació de la seua obra a nous públics, a gent molt jove que no l’havien llegit, la relectura de Fuster per part de molts que de sempre l’havien freqüentat. És a dir, la relectura o l’actualització d’un gran autor...

Perquè la veritat -i aquest és el punt- és que no tothora llegim els  grans autors de referència  de la mateixa manera. Depèn del temps, de l’època,  del context, de les giragonses de la història. La meua hipòtesi és que Joan Fuster és més actual que mai, en el present crepuscle de creences. 

I no tan sols en l’espai cultural valencià i català sinó europeu... Fuster és un autor allunyat de dogmes, ortodòxies i sistemes. Alhora, tenia confiança en la raó i en la ciència. Ironitzava profundament pel que fa a les utopies de salvació. Era suspicaç. No es creu res, tret d’unes quantes coses bàsiques, que podem subscriure amb confiança. I que son, ben mirat, les que cal respectar: la raó, la ciència, el país, la cultura, la tolerància, la convivència, el substrat cultural europeu. Quan la història ha fet tants revolts, per arribar on hem arribat, la perspectiva fusteriana, té més utilitat i capacitat de suggestió que mai! Almenys així m’ho sembla. I us convide a comprovar-ho, més enllà de la dèria provinciana d’enderrocar els ídols de la tribu, que és un esport molt gratificant (per alguns).

Tota pedra fa paret. Totes les iniciatives de l’Any Fuster son benvingudes. Actes, edicions, recitals, exposicions, monogràfics de revista, el que siga. En general, assistim a una celebració molt descentralitzada en la qual les associacions, els grups locals, casals, les entitats i centres de tota mena d’arreu de les terres de parla catalana s’han sentit interpel·lades i hi han acudit: de la Safor a Reus, de Mallorca a Barcelona. Ara les instàncies oficials de l’Any Fuster al País Valencià han anunciat exposicions (al CCC del Carme de València), taules rodones (IVAM) o  projeccions (la Filmoteca). Molt bé. Res a dir.

Com més actes i activitats, millor. A la fi es tracta de projectar la imatge i la personalitat de Joan Fuster, un personatge amb un carisma brutal i algunes claus fonamentals: era insubornable en el seu compromís amb el País Valencià i els Països Catalans; era sensat i realista quan convenia; fou l’autor d’una obra impressionant, fruit d’una intel·ligència superlativa i d’una capacitat de treball sense parió. Milers de pàgines que encara podem llegir amb la ment desperta i el somriure a la boca.Però em sembla que el que quedarà de l’Any Fuster no serà la vèrbola -scripta manent. Ni les exposicions -que mai superaran les que ja es varen fer sobre els Arxius Fuster a la UV-,  ni les taules redones...

En aquest cas, les múltiples edicions de les seues obres fan un paper fonamental. Per exemple, De viva veu, un volum fonamental de l’editorial Afers que recull totes les entrevistes amb Joan Fuster. Un gran assoliment! I més enllà d’aquest monument a l’oralitat fusteriana -sempre provisional i mai no definitiva, d’acord amb el mateix protagonista que es malfiava del gènere- els dos nous grans volums de l’Obra Completa. Això sí que quedarà. Son dos grans volums que s’afegeixen als anteriors d’una gran edició de l’Obra Completa de Joan Fuster (Edicions 62) a cura de Josep Palàcios i Antoni Furió.

¿Què es pot dir davant aquest dos volums sobre Llengua i literatura, I. Dels orígens a la Renaixença (1375 pàgines) i Llengua i Literatura, II (Època Contemporània) (810 pàgines)? Doncs, d’entrada, que són un monument (Monumenta Historiaie Cataloniae) de la cultura catalana-valenciana. Joan Fuster, encara, és un repte, un desafiament, que trenca esquemes. Que ens posa davant l’espill...

Des de Sueca, algú va contemplar -va mirar aquesta terra- des del prisma de la cultura, dels clàssics, de la poesia al llarg del temps, d’Ausiàs March, Sant Vicent Ferrer, Roís de Corella,  Isabel de Villena i la resta. I després va contemplar tota la història de la Decadència i de la represa, la Renaixença, el Noucentisme i tot plegat... Fins arribar a la literatura contemporània. Amb un volum de síntesi que és encara impressionant però que no va ser ben rebut pels cenacles acadèmics. Una constant.

Només hi afegiria, a tall de vivència subjectiva o personal, amb coneixement de causa. i a més de recomanar vivament els volums esmentats, que si Joan Fuster fos un autor en castellà, a hores d’ara el trobaríem editat, referenciat, i esmentat tothora. Només que era de Sueca i valencià / català.. Per això el menystenen i el volen reduir a no-res. Però el geni sempre s’imposa.