Cui prodest o cui bono, es preguntaven els clàssics llatins per a orientar-se, particularment per a intentar descobrir l’autoria d’un acte criminal. Sèneca, en Medea, fa afirmar a la protagonista de l’obra de teatre que aquell a qui aprofita el crim és qui l’ha comés. Preguntar-se qui se’n beneficiava es considera un principi del dret romà, de fet. Quin és el mòbil, la motivació d’una acció? Els romans, com és sabut, no eren idiotes.
No negaré que haberlos haylos, però, en general, els valencians tampoc ho som, d’idiotes. Malgrat això, alguns encara s’entesten en tractar-nos com si ho fórem, tots plegats. Al capdavall, continuen fent servir la confusió, interessada, entre valencià i català per a intentar amagar l’aposta per la substitució del valencià pel castellà. Però ja no cola. O, millor dit, tot i la insistència als mitjans de comunicació i les xarxes, i la col·laboració d’alguns beneits, cada vegada cola menys.
Actualment, assistim a un atac, fortíssim, organitzat i insistent, contra l’ús de la llengua de Vicent Andrés Estellés per banda del govern del PP i Vox. No és casual, doncs, l’intent d’arraconar-la a l’ensenyament per mitjà d’un plebiscit trampós a les famílies, la desaparició del requisit lingüístic que implantà el govern del Botànic, massa tardà (ai, PSPV-PSOE!), la reducció de subvencions per a la llengua minoritzada i, en concret, per a l’AVL i un llarg etcètera.
El govern valencià de Carlos Mazón és el més valencianòfob des de la recuperació de l’autogovern, sense dubte. María José Català intenta copiar el President indigne en aquest i en altres afers. No debades és l’alcaldessa del tercer municipi amb més morts per la barrancada del 29 d’octubre i també pretén fer com si no en tinguera cap responsabilitat. Els veïns de La Torre i de les pedanies del sud saben que sí que en té. I en política lingüística, també com el Consell, pretén esborrar el valencià de l’esfera pública.
Així, amb el suport novament de Vox, decidí retornar a la denominació bilingüe València-Valencia només accedir a l’alcaldia. Per què? Perquè no podien suportar que el nom de la capital del País Valencià estiguera només en valencià. València era un topònim que s’estava assentant. El govern municipal de València, encapçalat per Joan Ribó, prengué el 2016 una decisió del tot normal: deixar la denominació de la ciutat en l’idioma de Manuel Sanchis Guarner. Un ple de l’AVL n’informà a favor. Més enllà d’alguns grupuscles radicals, l’oposició a València ha sigut residual... fins ara.
Català, però, no s’acontenta amb el bilingüisme. Vol impugnar fins i tot el mateix topònim en valencià. Legalment, ho té complicat. Segons l’Estatut d’Autonomia, que la dreta valenciana gosa afirmar, hipòcrites, que tant respecta, l’AVL té per funció determinar la normativa lingüística del valencià. I l’AVL s’ha manifestat: el nom és València.
Com ha tractat burlar una llei orgànica de l’estat la primera alcaldessa que ha participat en l’Ofrena vestida de lagarterana, perdó, de valenciana? Doncs ha encarregat un informe per a justificar el topònim Valéncia a un acadèmic prèviament ben predisposat. En lloc de sol·licitar, com correspondria, un informe a la mateixa AVL, que l’hauria fet de manera gratuïta, pagarà a un professor jubilat fa sis anys perquè faça la feina bruta.
Ja sé que en la parla valenciana pronunciem València amb la vocal accentuada tancada, també que Dénia s’escriu amb accent tancat i que, com en la majoria de disciplines humanístiques, n’hi ha opinions divergents. Tanmateix, amb independència de consideracions pròpies de lingüistes, qui veritablement creu que el govern municipal de València encarrega un informe, en aquesta conjuntura, per a triar el topònim més idoni? Qui s’empassa que la forma en valencià, siga la que siga, serà el principal topònim del cap i casal amb aquesta gent? Qui considere que, en aquesta conjuntura, assistim a un debat fonamentalment filològic, com repetia ma iaia, que Santa Llúcia li conserve la vista.
Estem, doncs, en un nou episodi del conflicte lingüístic valencià. I, com ja he escrit anteriorment, aquesta pugna es produeix entre els qui aspiren a restringir el valencià merament a la cultura popular i a l’esfera privada enfront dels que exigeixen fer del català també una llengua d’alta cultura i d’ús habitual. I els blavers, o els particularistes extrems, acostumen a ubicar-se, conscientment (sovint) o inconscient, entre els primers. Contràriament, gairebé ningú, tampoc ells, qüestiona la unitat de llengües molt diverses, com el castellà, l’anglés o l’alemany. El secessionisme lingüístic és només una ferramenta per a acabar amb el valencià.
Per tot plegat, qui se’n beneficia de carregar-se la denominació oficial de València? Aquesta és la pregunta que cal fer-se. Amb el debat del doble topònim València-Valéncia es pretén conflictivititzar el valencià, amb l’objectiu de sempre: que s’use només, o fonamentalment, el castellà. Como que estos no se aclaran, en español nos entendemos todos. Valéncia, doncs, és el camí de Valencia. I de la Valencia del Cid perquè no gosen... encara, ja que el franquisme els sura pels porus.
La baralla en defensa o en contra d’un acadèmic que defensa una tesi minoritària entre la filologia catalana, també entre la del País Valencià, doncs, és estèril i interessat. Jo en tinc, d’opinió. Però no hi contribuiré perquè el tema és aquest: a qui beneficia trencar, o impugnar directament o indirecta, la unitat de la llengua que encara parlem centenars de milers de valencians? I a qui beneficia la polèmica sobre el topònim de València? Veig a més d’un despistat. Vinga, va, que no és tan difícil. Cui bono. De València a Valéncia per arribar aValencia. O no?