Una reconstrucció eficient?

Després de la DANA, tenim una obligació amb nosaltres mateixos i amb el territori: cada intervenció hauria de servir també per protegir-nos millor, reduir vulnerabilitats i crear més valor públic.

Per això hem de prioritzar l’eficiència. No perquè creguem en l’austeritat. No perquè les institucions públiques hagen de comportar-se com empreses. Han de ser eficients perquè els recursos públics són limitats i les necessitats col·lectives són enormes. Cada euro, cada hora de treball i cada metre quadrat haurien de crear el màxim valor públic possible.

Fa uns dies, en un debat sobre eficiència governamental al Creative Bureaucracy Festival de Berlín, la pregunta de partida era provocadora: prioritzar l’eficiència condemna els governs al fracàs, o és precisament no fer-ho el que els condemna? La discussió no és abstracta: té a veure amb com decidim aprofitar cada recurs públic.

Eficiència no és el mateix que optimització. Amb les dades disponibles i amb la intel·ligència artificial podem optimitzar pràcticament qualsevol cosa. Podem reduir temps, ajustar costos, automatitzar processos i perfeccionar models predictius. Però també podem optimitzar l’estupidesa. Podem fer que un sistema equivocat funcione més ràpid. Podem prestar un servei de manera més barata mentre el fem menys accessible. Podem reduir el cost de manteniment d’una plaça eliminant tot allò que fa que la gent vulga anar a passar temps allí.

La primera pregunta, per tant, no és com podem optimitzar els projectes públics. És una altra: què volem aconseguir i per a qui? L’eficiència no consisteix simplement a gastar menys. Consisteix a assolir objectius acordats democràticament sense malbaratar els recursos disponibles. I això exigeix superar els compartiments estancs. Els pressupostos públics s’ordenen en columnes, però la vida no.

Una administració pot tindre un departament responsable de l’aigua, un altre dels parcs i jardins, un altre de la salut, un altre de l’esport i un altre dels serveis socials. Però els problemes reals no respecten els organigrames. La calor extrema, les inundacions, la soledat no desitjada o la pèrdua de vida comunitària no caben dins d’una única regidoria.

Pensem en Benthemplein, una plaça de Rotterdam. Durant la major part de l’any és un espai públic on la gent seu, es troba i practica esport. Però quan arriben les pluges intenses, les seues tres basses poden emmagatzemar aproximadament 1,7 milions de litres d’aigua. Una plaça. Diverses necessitats públiques. La mateixa inversió crea un espai recreatiu, una infraestructura climàtica i un lloc de trobada per al barri. Això és eficiència urbana.

Una plaça no és només una despesa de manteniment. Un banc no és només un banc. Una biblioteca no és només un edifici. Els espais públics i els equipaments col·lectius poden afavorir al mateix temps les cures, l’adaptació climàtica, la connexió social, la salut, el joc i l’activitat econòmica de proximitat.

La reconstrucció posterior a la DANA ens obliga a aplicar esta mirada. No es tracta necessàriament de fer més coses ni de gastar més. Es tracta de pensar millor cada intervenció.

Una escola rehabilitada pot oferir ombra, vegetació i espais oberts al barri. Un poliesportiu pot actuar també com a refugi climàtic. Una plaça renovada pot ajudar a gestionar l’aigua i, alhora, convertir-se en un lloc on trobar-se. Un mercat pot ser una infraestructura econòmica, però també un espai de socialització i una xarxa de suport quotidià.

No es tracta d’afegir funcions de manera artificial ni de pretendre que qualsevol espai ha de servir per a tot. Es tracta d’entendre millor el valor que ja poden generar els equipaments públics quan es dissenyen, es gestionen i es cuiden amb una mirada més àmplia.

Durant els últims anys, treballant amb ciutats europees molt diferents, entre elles Rotterdam, he comprovat una vegada i una altra una conclusió semblant: no n’hi ha prou amb dissenyar bons espais públics. També cal canviar les formes de treballar de les institucions.

Un projecte urbà necessita una dimensió física: arbres, bancs, paviments o sistemes de drenatge. Però necessita també usos, activitats i vida quotidiana. I necessita una organització capaç de gestionar-lo, cuidar-lo i adaptar-lo al llarg del temps. La qualitat de l’espai, la programació i la governança no són capes independents. Formen part d’un mateix sistema.

Esta manera de treballar exigeix una comprensió més humil de l’eficiència. Una comprensió que reconega la complexitat en lloc de fingir que sempre podem eliminar-la. Les ciutats són complexes perquè la vida és complexa.

No hauríem d’anomenar eficient una ciutat que estalvia en ombra, bancs, fonts o manteniment i després paga les conseqüències en forma de calor, soledat, inundacions o desafecció. Tampoc una administració que redueix costos traslladant-los silenciosament a les famílies, als barris o al futur.

Una reconstrucció eficient no és necessàriament la que acaba abans ni la que costa menys. És la que aprofita cada intervenció per reduir vulnerabilitats i multiplicar el valor públic. La pregunta no és només quant costa una plaça. La pregunta és quant de valor públic som capaços de fer cabre dins d’ella.