Quan Aznar va enviar el 1997 l’alcalde de Paterna i centenars de reclutes de l’Exèrcit a controlar la tanca de Ceuta

La fotografia feia anys que estava guardada en un calaix fins que l’actualitat la va rescatar. Hi apareix un jove Juan Antonio Sagredo, hui alcalde de Paterna, uniformat al costat d’un Land Rover de l’Exèrcit de Terra durant el servei militar a Ceuta. Corria l’any 1997 quan el Govern de José María Aznar va ordenar desplegar centenars de soldats de reemplaçament per a donar suport a la Guàrdia Civil en el control de la frontera ceutina davant l’augment dels fluxos migratoris.

L’alcalde socialista de Paterna va recuperar la instantània per a contextualitzar la crisi fronterera entre Espanya i el Marroc en el camp de batalla en què s’han convertit les xarxes socials. Segons explica en una conversa amb elDiario.es, la va difondre per a recordar que l’assumpte que ocupa els titulars i les tertúlies televisives des de divendres passat no és un fenomen inèdit. Fa quasi trenta anys, ell mateix, amb només 20 anys i mentre complia el servei militar, va ser enviat amb altres reclutes a custodiar una de les fronteres més sensibles de la Unió Europea. “Aquest problema fa quasi tres dècades que està enquistat, si no més. Ceuta i Melilla no són només un problema de fluxos migratoris; és una qüestió geopolítica molt més complexa del que es pot explicar en un vídeo de 20 o 30 segons”, resumeix.

Les cròniques periodístiques de l’època reflecteixen que la situació a la frontera de Ceuta —i també a Melilla— va ser especialment complicada per al Govern de José María Aznar. Aleshores, la Delegació del Govern a Ceuta estava reforçant la tanca que separa el Marroc d’Espanya, cosa que havia provocat altercats i, sobretot, un increment del nombre de persones migrants al campament de Calamocarro, majoritàriament algerianes. Davant la insistència dels mitjans de comunicació, l’Executiu va haver de justificar per què enviava reclutes a una missió tan delicada. Aquests homes, assegurava el Ministeri de Defensa, “mai intervenen de manera directa sobre els possibles immigrants il·legals” i es limiten a avisar els agents de la Guàrdia Civil “en els casos en què es produïsca qualsevol conducta anòmala”.

El 1997, Sagredo formava part del tercer reemplaçament de l’any i estava destinat al Regiment d’Artilleria de Campanya número 30 (RACA 30), integrat en la Comandància General de Ceuta. La seua faena habitual poc tenia a veure amb la vigilància fronterera. Era caporal instructor i ensenyava a conduir camions militars als nous reclutes per a les maniobres d’artilleria.

Fins que va arribar l’ordre del Ministeri de Defensa.

“De sobte ens diuen que hem d’anar a la frontera per a controlar tot el tema de la immigració i donar suport a la Guàrdia Civil”, recorda. Els diferents regiments de la comandància van ser desplegats al llarg del perímetre fronterer. “Cada certs metres estàvem per parelles, dins dels Land Rover que apareixen en la fotografia”.

L’escena, vista amb la perspectiva de quasi tres dècades, el continua impressionant. “Érem uns xavals de 20 anys amb un fusell cetme vigilant la frontera”, diu. Sagredo havia demanat una pròrroga del servei militar per a acabar els estudis i després va sol·licitar anar voluntari a Ceuta. Ho va fer atret per l’experiència militar, però mai es va imaginar que hauria de vigilar la frontera. “Una cosa és voler conéixer com és l’Exèrcit i una altra de molt diferent és que et posen en una frontera amb un cetme”, afirma.

L’arma formava part de l’equip amb què patrullaven, encara que el protocol era estricte. “La portàvem descarregada, però amb la munició al Land Rover. Si haguera sigut necessari utilitzar-la, hi havia un procediment molt clar”. Tot i això, reconeix que aquella va ser l’única etapa de la seua vida en què va tindre una arma i que mai ha deixat de preguntar-se com hauria reaccionat en una situació límit. “No sé com hauria respost si haguera hagut d’usar-la”, admet.

Malgrat això, guarda un bon record d’aquella etapa. “No tinc un mal record ni de la mili ni d’aquella missió. La convivència va ser bona i la situació es va anar estabilitzant amb el pas de les setmanes”. Perquè, segons explica, la crisi d’aleshores va seguir un patró semblant a l’actual. El moment de més tensió es va concentrar en els primers dies i després el flux migratori va anar descendint. “Al principi hi va haver molt d’escàndol i després la situació es va rebaixar prou. Ara sembla que tot és més gran perquè existeixen les xarxes socials i hi ha moltíssima més atenció mediàtica que fa trenta anys”, assenyala.

Precisament aquesta amplificació del debat públic va ser el que el va portar a compartir la fotografia en les seues xarxes socials. Considera que les xarxes socials i una part del debat polític presenten la situació com si fora un fenomen inèdit quan, des de la seua experiència, respon a una dinàmica que es repeteix des de fa dècades. “Quan jo vaig estar a la frontera hi havia un tal José María Aznar, que no era precisament un president socialcomunista”, ironitza. “Aquestes coses han passat sempre”.

Per a l’alcalde, reduir la situació a un debat exclusivament migratori suposa ignorar el rerefons diplomàtic que històricament ha acompanyat Ceuta i Melilla. “Aquest és un problema geopolític que altres estats utilitzen en determinats moments. Ceuta no és només una frontera espanyola, també és una frontera de la Unió Europea”, sosté. Per això, rebutja les anàlisis simplistes que proliferen cada vegada que augmenta la pressió sobre la frontera. “La sobirania espanyola no és una qüestió ideològica”, afirma. I afig que els qui opinen des de la distància haurien de tindre present la complexitat del que ocorre sobre el terreny.