La proximitat de les eleccions ha reobert el conflicte de l’aigua al sud del País Valencià i altres territoris de la conca del Segura per les aigües del Tajo. Pressions dels usuaris, negligència de les administracions i, sobre tot, l’absència d’una estratègia valenciana coherent de gestió de l’aigua han adobat el terreny per a l’aprofitament electoral de l’assumpte per part de polítics oportunistes de tota mena i procedència.
És inqüestionable el deteriorament generalitzat de les masses d’aigua (rius, llacs, aqüífers...). Així ho palesen les dades publicades per les administracions hidrogràfiques, tant al Xúquer com al Segura i el Tajo (fins a l’Atlàntic). Encara més: segons els informes de seguiment dels plans hidrològics, les mesures proposades no han aconseguit aturar la destrossa i millorar l’estat de les aigües. Les expectatives d’una intervenció eficaç en aquest sentit, amb les quals es va iniciar el tercer cicle de planificació, s’han frustrat per les cessions continuades de l’administració als interessos privatius (regants i hidroelèctriques, principalment) i a exigències polítiques espúries.
El deteriorament de les aigües és conseqüència directa del model de gestió desenvolupat a la segona meitat del segle XX, amb la finalitat de proveir aigua a determinades activitats productives mitjançant obres d’emmagatzematge i distribució de l’aigua, sense considerar les conseqüències ecològiques i socials. En contra del que s’afirma en ocasions, la circulació de l’aigua, en la fase terrestre del cicle hidrològic, no es pot gestionar com la xarxa de distribució elèctrica, mitjançant un sistema artificial de nodes i connexions, perquè compleix un vast conjunt de funcions ecosistèmiques irrenunciables i no substituïbles per artefactes.
La presa de consciència del deteriorament de la qualitat de l’aigua i dels ecosistemes aquàtics a tota Europa, va provocar a finals del segle passat un canvi en els objectius i instruments de la política de l’aigua. Donant pas a l’aprovació en 2000 de la directiva marc de l’aigua, l’instrument legal que avui regula la gestió de l’aigua al nostre país.
Aquesta regulació parteix del reconeixement que la disponibilitat futura d’aigua de qualitat depén de la recuperació i manteniment en bon estat de les aigües superficials i subterrànies. L’aigua dolça és un element limitat, insubstituïble i escassament susceptible de ser produït artificialment. I, en tal cas, amb un cost molt elevat. Rius, llacs i aiguamolls aporten nombrosos beneficis a la societat més enllà de l’abastiment d’aigua per a usos productius. El focus de la política es posa, per tant, en la protecció dels ecosistemes, la recuperació de la qualitat de les aigües i l’adaptació dels usos per garantir la seua sostenibilitat.
Tots els territoris europeus tenen uns deures equivalents que acomplir: recuperar el bon estat dels ecosistemes i promoure la sostenibilitat dels usos. L’esforç de cada qual dependrà del punt de partida, es a dir del grau de deteriorament al qual han estat sotmesos els ecosistemes aquàtics. En una situació de sobreexplotació continuada i de pèrdua de qualitat de les aigües, això passa per reservar aigua als rius i aqüífers abans de procedir al repartiment per a usos humans.
Des del punt de vista de la gestió, es tracta d’establir d’un règim de cabals ecològics adequats a la finalitat de mantenir en bon estat els rius i llacs i la connexió amb les aigües subterrànies. Un cabal suficient, al menys, per mantenir els hàbitats i permetre la vida piscícola, que reproduïsca les variacions temporals naturals (p.ex., estiatges) sense excedir volums que pogueren ser perillosos per a la fauna i evitant canvi bruscos. A més, cal establir cabals de crescuda, per facilitar el transport de sediments –que ara trobem a faltar a les platges- i altres funcions fluvials. L’establiment del règim de cabals ecològics és una tasca de caràcter científic-tècnic que competeix als organismes de conca.
El règim de cabals necessari per a mantenir la vida fluvial, constitueix una restricció prèvia a qualsevol repartiment. Per tant, el problema al qual s’enfronta la gestió actual de l’aigua és el de com adaptar els usos a una disponibilitat que s’ha sobrepassat amb escreix i que, segons estimen els diversos estudis, ja està minvant per efecte de l’alteració del clima.
El canvi climàtic afecta de manera prou homogènia al conjunt de la península ibèrica, modificant els patrons de distribució temporal de les precipitacions –que, en general, seran sensiblement menors en el futur- i incrementant l’evapotranspiració degut a temperatures mitjanes superiors a les actuals. També es preveuen sequeres més freqüents, intenses i duradores. Com a conseqüència, la desproporció dels usos respecte a les disponibilitats serà major. En totes les demarcacions ibèriques.
El model de gestió desenvolupat al llarg del segle passat amb la finalitat d’incrementar l’oferta d’aigua en determinats territoris està esgotat. D’una banda perquè l’extracció massiva seca les fonts i minva els cabals fluvials, causant la pèrdua de serveis ecosistèmics, agreujada, a més, per la contaminació generada per l’activitat agrària i ramadera, industrial i urbana. D’altra, perquè la reducció de precipitacions, que afecta a totes les conques, limita les possibilitats de transvasament i redueix la utilitat d’unes infraestructures d’embassament cada vegada més difícils d’omplir.
Com a conseqüència directa de la sobreexplotació històrica dels rius i aqüífers i dels efectes del canvi climàtic, l’actual model de producció agrària no és viable sense profundes modificacions. La negació del diagnòstic i el manteniment de promeses impossibles de “agua para todos” o “agua para siempre”, no contribueixen a la construcció d’una alternativa viable i duradora. La resistència a l’adaptació del model productiu a la reducció de la disponibilitat d’aigua, comprensible entre els afectats, constitueix un frau per part dels responsables polítics. Seria molt desitjable que aquestos i, també els creadors d’opinió, evitaren els (injustificats) escenaris apocalíptics de destrucció massiva de tot un territori en cas d’ajustar la gestió de l’aigua a les noves exigències. També que s’evitaren les exageracions demagògiques i les burdes mentides, com a les declaracions del president de la regió de Murcia (11 de gener de 2023 a RNE1) afirmant que un litre d’aigua dessalada té el mateix preu que un litre de gasolina.
Per a possibilitar un debat fructífer i honest sembla també recomanable mantenir la coherència en els arguments i evitar les actituds oportunistes. Tan necessari és el cabal ecològic al Tajo com al Xúquer i l’Albufera, segrestats per la sobreexplotació de l’aqüífer de la Manxa Oriental i amenaçats per transvasament Xúquer-Vinalopó, que tant el president de Castilla-La Mancha, com el de la Generalitat Valenciana semblen ignorar.
La pervivència dels sistemes productius territorials depèn de la seua capacitat d’adaptació a contextos canviants. Les experiències de la mineria del carbó o de la siderúrgia, ens recorden la conveniència d’iniciar els processos de reconversió productiva amb temps i voluntat suficients per a facilitar una transició el més justa i el menys traumàtica possible. Ignorar els canvis de context o aferrar-se a mantenir activitats que requereixen unes condicions ja inexistents no és una actitud raonable. La superació de la crisi del model actual, exigeix definir un espai de diàleg que facilite la deliberació entre els diferents agents implicats, per tal de planificar una transició justa, amb un repartiment equitatiu de costos i guanys.
Sobre este blog
En un moment en què la lluita contra el canvi climàtic guanya protagonisme, aquest blog pretén aprofundir en el debat sobre el territori i els impactes que suporta. Es tracta d'un espai dedicat a l'anàlisi i la reflexió, en què col·laboraran professionals de diferents disciplines. El territori, la ciutat, el medi ambient i la cultura són els eixos d’un imprescindible debat, amb l'objectiu de lluitar a favor de la salut del planeta i contra les desigualtats socials.
0