Amb Josep Ferrís: les solucions cristianes

El dimarts 23 de desembre, a les set de la vesprada i al Teatre Parroquial de Torrent, al costat de l'església arxiprestal, es presentarà un llibre que cal llegir, i que cal llegir amb atenció. Es tracta de Persona en comunitat. Records i vivències (1945-2014), de Josep Ferrís March, editat per la Fundació Horta Sud, una institució que, sobre una trajectòria molt sòlida, va mostrar de manera impecable les possibilitats de la cooperació social arran de la Dana de l'any 2024.

Persona en comunitat és, amb exactitud en les dades i rectitud en la intenció, un exercici a través del qual Josep Ferrís ha retut comptes d'una llarga i densa sèrie d'activitats, moltes de les quals viscudes sempre per ell a partir d'una mantinguda convicció cristiana, fins i tot en aquells àmbits temporals desvinculats directament de les creences de cada persona. Aquest exercici —Desde la última vuelta del camino, com hauria dit Pío Baroja— està executat deixant de banda els recursos propis i inatacables del memorialisme. És una altra cosa: no hi ha literatura, ni digressions sempre raonables sobre fets o persones que Ferrís ha vist de prop. És un exigent i massa breu compte rendu per a qui vulga conèixer alguna de les peripècies viscudes per l'autor, exactament, aquelles en què ha participat, sovint amb capacitat de direcció i orientació professional o moral, en comunitat. És a dir, sense individualismes, en col·laboració amb altres persones que tenien el mateix objectiu en un moment donat. 

En aquest informe, hi ha actuacions que tenen a veure amb l'Església catòlica, des dels anys cinquanta del segle passat, i altres, de caràcter professional, en què la religió només ha tingut a veure pel fet que formava part de les conviccions íntimes i no amagades de qui narra. 

Catolicisme i acció social

Durant molts segles, els laics tenien en l'Església catòlica una intervenció molt marginal, en el sentit que estaven exclosos de les funcions sacerdotals. En el cas de les dones, laiques o no, els graus de marginalitat han estat quasi sempre molt més aguditzats. Uns i altres podien ser sagristans, monges, escolans o desenvolupar altres activitats, continuades o no, però sempre com a personal subaltern de l'entramat eclesiàstic, tan complex i tan gran, que començà el segle I de la nostra era. La distinció entre homes consagrats i la resta del que s'anomena el Poble de Déu, ha continuat sent radical, si bé en les darreres dècades s'han produït alguns canvis en la situació. 

Aquestes modificacions foren producte d'una adaptació a les que experimentaven les societats on el catolicisme estava implantat des de les primeres èpoques i aquelles altres que, amb el transcurs del temps, anava situant, quasi sempre en competència amb altres creences religioses. No cal recordar que les modificacions exteriors no sempre han comptat d'entrada amb la cooperació de l'Església, sinó que han estat producte de factors externs i de vegades contraris —revolucions, ensenyament laic, ideologies antireligioses, etc.

Explique tot això, valent-me de la meua memòria i per tant a grapats, perquè ara mateix aquestes nocions ja deu tenir-les present molta menys gent que en la meua infantesa i la meua joventut. 

L'aparició del socialisme i la pèrdua del poder temporal del Vaticà amb la unificació d'Itàlia són fenòmens del segle XIX que influïren en l'aparició del que s'anomena la doctrina social de l'Església. La Revolució d'Octubre i l'expansió del comunisme influïren en l'aparició, el 1922, de l'Acció Catòlica, amb les seues branques i els seus moviments especialitzats. La intervenció en la vida política en societats democràtiques. Cal tenir en compte que, des del principi, socialisme i comunisme foren forts a Àustria, la mateixa Itàlia i França —«France, fille aînée de l'Église», segons la fórmula vuitcentista de Lacordaire—; a Espanya, una altra potència catòlica europea, no tant. El Concili Vaticà II (1962-1965) sistematitzà i feu públiques noves adaptacions del catolicisme al segle XX, no sense resistències en sectors forts de la mateixa Església, llavors o després.   

Un exemple de compromís

Llegint el llibre de Josep Ferrís, moltes d'aquestes qüestions apareixen, com en un palimpsest.  I d'elles es deriva, en una valoració ètica, que persones com ell han treballat per a la societat de manera molt sovint altruista, anys i anys, sense deixar-se desil·lusionar i buscant noves vies de fer real en cada circumstància el seu compromís voluntari amb la col·lectivitat humana. Ho han fet des d'una base de creences cristiana, però això és substantiu per a elles i, en algun sentit, pot resultar qualificatiu per a un observador que no les compartesca. Deixant de banda aquesta diferència d'òptica i, si es vol, fent abstracció de l'element religiós, el que importa són el compromís i els efectes i beneficis que se n'han derivat per a l'entorn social. Sens dubte, Josep Ferrís, pel rigor amb què ha exercit la seua implicació, degué comprendre de seguida que l'Església catòlica no havia estat gens àgil en la realització dels canvis que els temps demanaven i que ella mateixa s'havia proposat públicament de fer. Entre el Sermó de la Muntanya i la pràctica real de l'Església hi ha hagut amb massa freqüència diferències brutals. I Ferrís degué adonar-se'n ja molt aviat, perquè començà a moure's, amb la seua discreció habitual, quan el nacionalcatolicisme era entre nosaltres una actitud indiscutida i general. 

En Persona en comunitat, Ferrís fa un balanç vital i l'exposa amb l'ordre meticulós que les partides han d'ocupar en un balanç. Seguint l'ordre cronològic, en paral·lel amb un desplegament conceptual, qui el llegeix pot seguir les seccions d'una vida molt plena. Si pensem en les promeses dels Evangelis, direm que, en el moment del Judici Final, l'autor d'aquestes pàgines no es presentarà amb les mans buides. Ni retrà comptes enmig d'un desordre de records mal lligats. La rica documentació de l'arxiu propi i els records personals li han servit per establir aquestes memòries de treballs duts a terme i serveis prestats. Supose que les converses amb persones amigues l'hauran ajudat a precisar esdeveniments i situacions.  

Des que tingué ús de raó, Josep Ferrís ha estat catòlic sota tres caps de l'Estat espanyol —Franco, Joan Carles I i Felip VI— i vuit papes —Píus XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau I, Joan Pau II, Benet XVI, Francesc i Lleó XIV. Vuit papes són molts, en tan pocs anys. I han estat molt distints. A la diòcesi de València, els canvis d'actitud dels ordinaris successius també ha adoptat sovint la forma de dents de serra. Si ens posem als extrems cronològics —i no sols cronològics— hi trobarem Marcelino Olaechea i Enrique Benavent, actual arquebisbe: diferències més que notables. 

Ferrís havia nascut a Torrent el tràgic 1936. Com recorda, el seu era «segurament el poble més gran de l’Horta de València, tindria poc més de deu mil habitants i la seua economia era bàsicament de caràcter agrícola, junt a un mínim comerç de subsistència. Tot i que la majoria de treballadors eren del camp, la proximitat a València absorbia un bon nombre de llocs de treball». Aquesta descripció cal rellegir-la per copsar la diferència entre els 10.000 de llavors i els més de 90.000 habitants actuals del municipi. Tots els canvis socials, urbanístics i econòmics que es podien produir s'han produït. I Ferrís ha viscut pràcticament sempre al lloc on nasqué i des d'allí ha actuat cap a dins i cap a fora. La simple relació dels temes que recorre aquest recull de memòries fa veure de seguida aquest arrelament en la realitat més pròxima. Breument apuntats són, en una primera etapa: una emissora parroquial torrentina dels cinquanta i seixanta, la Joventut Agrària Rural Catòlica (1958-1964), l'emissora Radio Turia i el Círculo Católico de Torrent, que Ferrís presidí. Tot seguit, la Caixa d'Estalvis de Torrent (1978-1982), que ell i altres trobaren en situació arriscada quan se'n feren càrrec i aconseguiren remuntar de manera considerable. Potser per això fou cridat tot seguit a fer-se càrrec de la gestió de la Caixa d'Estalvis Provincial de València (1983-1990). A banda d’aquests incisos en entitats financeres, cal anotar la intervenció decisiva de Ferrís en la constitució i la marxa de l'Institut d'Estudis Comarcals, IDECO (1982-1987), i de la Fundació Horta Sud (1992-2000); amb la creació del Museu Comarcal, a Torrent; la Fundación Arzobispo Miguel Roca, on fou president entre el 2004 i el 2009; el Centre Valencià de Solidaritat Proyecto Hombre, on fou secretari del patronat (1996-2000) i president de la comissió executiva (2000-2004).

I hi ha encara els treballs en el Fòrum Cristianisme i món d'avui (1985-2020), la Comissió Diocesana Justícia i Pau (1999-2014), la Fundación Trabajo y Cultura (2002-2003), Caritas Diocesana (2005-2012) o el món del cooperativisme valencià.  Participà en la fundació el 1976 de la revista mensual Saó, encara plenament activa, i del setmanari 7 dies de la Comarca (1983). Ja darrerament, fou un dels impulsors del Foro d'Opinió de Torrent (2003-2020). 

Si la vida de Ferrís ha estat sempre inseparable de la seua ciutat, ell ha estat també un dels grans esperonadors de la consciència comarcal a l'Horta Sud. La divisió en comarques del regne, abolit en el segle XVIII i en el XIX repartit en províncies sense cap connexió orgànica entre elles, és una idea nascuda fa ja molts anys, vora un segle, de cara a una reivindicada voluntat de recuperar l'autogovern i instaurar formes d'organització interna del territori valencià. Posem-hi, com a antecedent, el llibre El País Valencià (1933), de Felip Mateu i Llopis, publicat per L'Estel sota la direcció d'Adolf Pizcueta. En la dècada de 1970 l'impuls comarcalitzador reaparegué amb força. Ferrís ha potenciat el reconeixement de l'Horta Sud com una realitat perfectament identificada. Sentir-lo parlar-ne, com d'altres projectes en què ha posat esforços i nervi, és sempre engrescador. 

En política, Ferrís s'implicà, amb altres persones de l'Horta Sud, en l'aventura de la Democràcia Cristiana espanyola, derrotada i liquidada en les primeres eleccions generals de la Transició, si exceptuem el Partit Nacionalista Basc i Unió Democràtica de Catalunya. Moltes causes explicarien aquell fracàs, però des del meu punt de vista cal atribuir-lo sobretot a l'absoluta manca de suport per part de l'Església espanyola, única força que podria haver llançat amb energia les candidatures. S'ha de considerar, entre altres factors, que l'experiència estava en declivi en altres països i que la Democràcia Cristiana espanyola inicial, que amb Gil-Robles, Lúcia, Villalonga i altres havia tingut gran impuls durant la Segona República, es dividí després. Una part fou molt útil a la política de Franco i s'havia sotmès a ell, mentre que una altra s'havia situat enfront, a favor de Joan de Borbó. Sota una forma o altra, les dues es presentaren enfrontades en les eleccions de 1977 i, sens dubte, la que havia estat obertament col·laboracionista amb la Dictadura tenia grans avantatges que li permeteren guanyar, ni que fos diluïda en les plataformes encapçalades per Adolfo Suárez o pels anomenats irònicament Siete magníficos, entre els quals Fraga Iribarne. Ferrís, com altres companys de la Unió Democràtica del País Valencià a l'Horta Sud, hagueren de fer front a deutes econòmics de la campanya electoral, que van satisfer honestament. Com han fet sempre en tantes altres causes amb les quals s'han compromès. Aquest llibre en deixa constància clara.