Narrativa valenciana punyent

Comence sense rodejos: si eres un democratacristià estirat i detestes les paraules grolleres o gruixudes, la narrativa de Francesc Viadel no és per a tu. Ramon Ramon ho ha escrit en aquest mitjà de manera rotunda: “La irreverència de Viadel el connecta directament amb la mala llet del collidor de taronja, aquell infrahome de poble [...] fotut històricament per tots els fills de puta de poble [...]. No hi ha manera que el malparlat Viadel, tant en els seus articles —llegiu-los i aprendreu a glopejar amb aiguarràs— com en les seues novel·les, deixe de llançar de tant en tant una expectoració —en valencià de poble se’n diu ”gargall“— a qualsevol que té vara i l’usa contra les burres de càrrega. No hi ha manera que Viadel es mostre una miqueta noucentista”.

Francesc Viadel (Algemesí, 1968) és un grafòman inquiet. Sospite que si algú volguera torturar-lo només hauria de mantenir-lo quiet en una cadira i obligar-lo a no fer res durant una estona. És autor de diversos assaigs, de temàtica diversa, en què destaca l’anticatalanisme valencià, poemaris i d’un munt d’articles periodístics... En aquesta dècada, després de més de quinze anys, ha représ la narrativa amb L’estiu dels brivalls (2021) i Abisme (2025).

Amb L’estiu dels brivalls guanyà el Premi Teodor Llorente (ai, si don Teodoro alçara el cap i llegira el llibre!), organitzat per l’Ajuntament de La Pobla de Vallbona. Els premis literaris, a més d’atorgar una mica de notorietat a l’obra guardonada, poden servir per a establir complicitats entre autors i editors i generar dinàmiques per a afavorir la creació i la difusió cultural. En aquest cas, l’editorial Vincle, amb seu a València, i l’algemesinenc establert a Barcelona sembla que s’han entés i han repetit, aquesta vegada sense premi, amb Abisme.

Què tenen en comú aquestes dues novel·les? Els protagonistes són valencians de classe baixa als qui Viadel els vesteix per mitjà d’adjectius patibularis i diàlegs vius, que ressonen al cervell, també per la plasticitat de la llengua usada, que fa la lectura versemblant i facilita la imaginació del lector. El valencià de la Ribera s’escola per cada cantonada. Es nota que el riberenc no s’ha criat entre cotó-en-pèls, sinó al carrer, on cal espavilar-se per a no ser devorat.

Els diàlegs de Viadel són frescos com aigua que raja de font de muntanya, que beuen de la saviesa popular. De llegir-los, generarien curtcircuits als qui sostenen que el català és una llengua de burgesos. Fins i tot fa servir l’abús dels diminutius en valencià col·loquial, per a burlar-se’n. Així, per exemple, el protagonista d’Abisme anà a una “escoleta de l’Eixample menudeta, boniqueta, concertadeta, catalaneta”.

No és cap novetat incorporar, com a protagonistes, a personatges de classe popular i fins i tot el dit anteriorment lumpenproletariat, però diria no és freqüent en la literatura catalana actual. Viadel sap crear l’atmosfera. La seua mirada de periodista i de doctor en sociologia hi contribueix. Al capdavall, és obligació de periodistes i de sociòlegs donar rellevància als qui conserven un petit fil de veu, nimi, amagat, negligit, als qui resten condemnats des de l’edat més primerenca a l’ostracisme. La proposta del d’Algemesí, per tant, ofereix frescor a l’oferta narrativa actual.

Nàixer al si d’una classe social o d’una altra és un fenomen més decisiu del que molts són conscients. Així, uns i uns altres, com es reconeix en un fragment d’Abisme, tenen “idees molt distintes d’allò que és la felicitat”. Bàsicament, les expectatives són radicalment diferents. Si fem una caricatura, ja que la realitat sempre és més complexa que la ciència o la literatura, uns s’acontenten d’anar tirant, sobreviure, com a perdedors, i uns altres creuen meréixer dominar el proïsme. La solidaritat els és completament aliena. Els importa un rave la seua dissort. Al cap i a la fi, “som incapaços de concebre en tota la seua vastitud la desgràcia aliena. Fet i fotut, la desgràcia només és allò que els passa als altres”.

La mirada del narrador se centra, doncs, en els de baix, però sense idealitzar-los. És crítica, punyent, càustica. I amb tothom. No hi ha treva, tampoc amb els personatges principals. Per a Viadel els de dalt són, per dir-ho ras i curt, uns inútils. Els qui manen en les empreses, pilar bàsic sobre el qual se sustenta el capitalisme, sovint “no saben fer gaire cosa”... tret d’explotar a la resta, per descomptat. Als desafavorits, però, els toca fer un altre paper de l’auca. Són, al capdavall, “condemnats a lluitar quotidianament per l’aire que respiren”, la qual cosa els imprimeix caràcter, no sempre per a bé. L’alcoholisme, i unes altres addiccions, sovint és una resposta inadequada i amb resultats catastròfics.

Alguns, però, somiegen amb escapar del destí: “des de feia algun temps amb la irrupció de la canícula ho feien també les fantasioses il·lusions de fugir, de deixar aquell escenari desolat de carrers buits i de pols i descobrir nous i llunyans indrets”. Tanmateix, no poden. O no saben. Viadel, que procedeix de classes populars, sap mostrar, amb un deix de fatalisme, que no és fàcil eixir de la roda.

Tot i que en la narrativa de Viadel predominen les figures masculines, també apareixen dones pobres, que fan de contrapunt, sovint també derrotades, destrossades per la carestia, material i d’afectes. Com ara la mare de Marc, el protagonista de L’estiu dels brivalls: “Isabel feia una hora llarg que mig capcinejava en silenci junt al safareig. Aquell matí semblava que fos deu o quinze anys més vella. Sense dubte, era una dona vençuda abans d’hora”. Es podria dir, parafrasejant Maria Mercè Marçal, que són triplement aixafades.

La de Viadel és una narrativa brivall i punyent. Amb un llenguatge desimbolt, descarat. Potser les trames resten una mica desdibuixades, però són històries que deixen el somrís glaçat, com la vida. En definitiva, què és la literatura sinó un viatge, tortuós, al fons de les ànimes, sovint brutes com la sutja?