Magda Simó, escriure a raig

La història d´És naufragi (Drassana) comença quasi com acaba, amb les mans empastifades dins d’un pastís de llima: “La primera vegada que va esclafir en un plor descontrolat estava fent un pastís de llima [...] Plorava amb tot el ser, sense jutjar-se gens, mentre llevava pinyols i feia mesures.  El cervell i el cos dissociats. Un pensant, l’altre plorant amb una desesperació que li semblava aliena, amb un crit ofegat a la gola i les mans tremoloses, brutes d’oli i farina”. 

Magda Simó arrenca així una novel·la que vibra des del principi al final i on cada capítol és una mena de relat o escena “aïllada” que, a mesura que avança la història, encaixa en un engranatge literari en perpetu moviment. Tot plegat, al meu parer, ben susceptible de dur al cinema. Però qui és Madga Simó? Jesús Císcar i jo hem quedat amb ella davant de la Llotja de València, un dels escenaris de la novel·la, per tal de conèixer millor el seu batec literari.

És una vesprada de gener plena de reflexos daurats i el sol cau sobre els carrers com el caramel d’una crema catalana. La llum de València —que hauria de cotitzar en borsa— entapissa les parets del gòtic civil de la Llotja. A l’ombra fa fred, però quan arriben, els raigs de sol consolen de tota fredor.

Magda Simó arriba amb els llavis pintats de roig —comme d’habitude—, els ulls maquillats darrere d’unes ulleres negres grans de pasta i una boina negra posada de gaidó, com una partisana. En el fons ho és, és una partisana de la literatura i del periodisme. Vestida de roig i negre, jersei roig, falda curta de quadres blancs i negres, botes baixes i còmodes negres i mitges negres, camina esperitada pel mig del carrer. És menuda i prima i les ulleres ressalten en el seu rostre de complexió clara. Els seus cabells pèl rojos llargs i esponjosos, que es perceben des de lluny, sobresurten de la boina, lleugerament arrissats en les puntes i amb un serrell perfecte. Té una imatge inconfusible. 

Si em digués que acaba de passar per perruqueria i maquillatge, m’ho creuria: va impecable. Però resulta que s’ha passat tot el dia fent encàrrecs amunt i avall, i encara no acabat. Mira per on, no se li ha mogut ni un cabell de la cara. Això sí que és art! Així que Jesús li fa unes fotografies al voltant de la Llotja i de seguida se n’anem tots tres a la recerca d’una cafeteria tranquil·la —missió no sempre fàcil— on poder conversar una estona i poder fer més fotografies.

Magda Simó va nàixer a La Jana (Baix Maestrat), un poble de menys de 1.000 habitants, a prop de Morella i a mitja hora de Tortosa i va estudiar periodisme a Barcelona: “Quan me’n vaig anar a Barcelona a penes si havia estat a València, des de La Jana hem mirat sempre més cap al nord del país que cap al sud, de fet, de fet, la gent de La Jana naixia a Tortosa”. A Barcelona es feu periodista, estudià dos màsters, treballà i, tot plegat, s’hi va estar deu anys, de 1999 a 2009. “Fou una experiència molt enriquidora, però la vida es posava complicada”. Eren anys difícils, estàvem en plena crisi econòmica, i entre això, allò, i l’amor, Simó es traslladà a València. 

Ara viu a Alfafar, però conserva molts vincles amb el seu poble, sobretot amb la família, i un accent i una parla de terres d’interior del nord del país, territoris de transició dialectal, amb unes “r” relaxades al final, uns “v” i “g” suaus i el present d’infinitiu acabat amb o, entre altres trets. Assegura que “la manera de créixer a un poble, on tothom et coneix, et fa un caràcter diferent i tens una part d’arrelament. D’adolescent i de jove vols marxar, però després sempre hi vols tornar”.

Quan començà a escriure? “Sempre he escrit, molts relats, algun premi d’institut, i novel·les que començava i deixava a mitges, però no m’havia plantejat mai publicar, en canvi, la història d’És naufragi va sorgir com un rampell i pensava que tenia entitat, no volia que es quedara al calaix”. “Així que, esperonada per una amiga, m’hi vaig posar i vaig escriure la novel·la en un any, sense a penes revisar-la ni reescriure-la perquè no hi havia temps i, a més, quan escric ho he cogut tot molt abans al cap i surt com surt”. ¿Però la va acabar contrarellotge, veritat, perquè arribà la dana, també a casa seua, just quan estava al final de la novel·la? “La dana vingué quan em faltaven molts pocs capítols i només 10 dies de termini per a presentar-me al Premi Lletraferit i clar, en arribar l’aigua a casa, la novel·la va passar al darrer pla i ens vam posar tots a traure fang del garatge, però cinc dies després la vaig reprendre i la vaig acabar a temps”. Ben justeta? “I tant justeta, al darrer moment, però tenia clar el final, així que envoltada d’un escenari catastròfic i surrealista i amb el pati gens tranquil, amb els xiquets per casa i enmig d’aquell ambient tant trist i surrealista, vaig posar-li fi. Per sort, tinc una escriptura molt lineal i no li pego moltes voltes”. Potser part d’aquella tristesa i la incomprensió davant de com havia passat una bestiesa semblant, van amarar una mica el final de la història.

“No voldria ser una crítica literària, m’estimo parlar dels llibres que m’agraden i recomanar-los” 

Magda Simón és una comunicadora nata i una magnífica lectora i prescriptora. Li pregunte; ¿Si quan estem malalts anem al metge i ens recepta medicines, per què no acudir a una prescriptora literària quan no sabem què llegir o per on tirar? [i riu]: “Justament! M’agrada aquesta comparació perquè jo mateixa vaig escriure un article on parlava d’això, de la figura de la prescriptora literària, no voldria ser una crítica literària, no vull fer mal a ningú ni carregar-me cap llibre, quina necessitat tindria jo, em demano. M’estimo parlar dels llibres que m’agraden i recomanar-los”. 

De fet, entre 2021 i 2025, Magda Simó va conduir A cau de lletra, un espai quinzenal de llibres dins del magazine matinal d’À Punt Ràdio: “agafàvem un fil temàtic a propòsit d’un llibre i fèiem entrevistes i altres pinzellades, sèries, pel·lícules, vaig poder entrevistar escriptors molt interessants, fou bonic”. Però com totes les coses bones, aquesta també s’acabà: “em proposaren fer l’espai en el magazine A poqueta nit, entre les 10 a 11 i vaig dir que no, m’estimo ser a casa a aquestes hores”.

És més que comprensible, li dic. Com la protagonista anònima de la seua novel·la, Magda Simó també és mare i sap com de complicat és poder harmonitzar feina, maternitat, vida social, sex appeal i altres romanços. “I tant, jo he pogut escriure quan he deixat de ser autònoma i tindre una subsistència coberta i no haver de treballar 10 hores o més al dia. La cambra pròpia ja la tenim, ara necessitem el temps” [diu amb certa ironia]. 

Periodista de mena, col·labora amb Lletraferit i el diari Público, fa un temps va posar en marxa, “per amor a l’art”, un digital de divulgació literària amb Ricard Chulià, que duia per nom A Cau d’orella, com no! Actualment, i des de fa pocs anys, treballa en el departament de premsa i comunicació de l’Institut Valencià de Cultura, però fou periodista free lance i autònoma durant una dècada, així que té el terreny ben apamat. “Hi ha una sensibilitat que comparteixes entre el periodisme i la literatura, però són àmbits prou separats per a mi, de fet, he escrit en poder deixar de costat el frenesí laboral del periodisme per lliure”. Descarta, però, dedicar-se exclusivament a la literatura: “És ben complicat i, en tot cas, seria estar sota molta pressió, per publicar un llibre rere un altre, i no sé si es perdria part de la diversió i el plaer que em produeix escriure relaxadament”. Probablement ja va tenir prou pressió amb haver d’acabar És naufragi en cinc o sis dies. 

El vertigen d’una primera novel·la

Assegura que quan li van comunicar amb un àudio que havia guanyat el Premi Lletraferit, s’ho va haver d’escoltar diverses vegades: “no m’ho creia, i quan es va publicar ho vivia amb molta por, ja veuràs, ara em destrossaran, pensava, i no només no fou així, sinó que el llibre fou ben acollit, i encara està viu  i em dona sorpreses, comentaris bonics a les xarxes, entrevistes com aquesta. Amb tot el que es publica, és un miracle que algú trie el teu llibre per a llegir”. Potser no li falta raó, atesa la vida curta, quasi fulminant, que tenen els llibres darrerament i l’allau de novetats. 

Agraïda de mena, honesta, senzilla, aquesta escriptora emergent s’ha enfangat, mentre treia fang, en una història contada al revés, la d’una dona jove “bastant desficaciada” que, aparentment, no té motius per fer-ho petar tot, però que, cosa insòlita, de colp i volta se’n va i deixa la família, abandona el vaixell. Ho comentem i parlem d’alguens obres de la literatura universal al voltant del tema, com ara el conte La mare de Natalia Ginzburg i El despertar de Kate Chopin. És naufragi  és també una novel·la protagonitzada per dones: una sense nom i altres, que sí tenen nom i estan arrelades al poble de l’autora, darrere d’una història real.

 “La fugida de la protagonista de la novel·la no està planificada —explica Magda— és una dona que es troba al límit de les seues possibilitat mentals i emocionals i fuig per impuls. Que hi haja dones que també ho abandonen tot, és un fet que hauríem de normalitzar, al meu poble hi havia algunes històries d’aquestes i no se’n parlava, era tabú, secret total. Moltes més se n’haurien anat, però no ho feien pel pes tan fort de la responsabilitat i la culpa que les dones hem dut sempre a sobre.” I a vostè els secrets li atrauen? “Crec que són una matèria literària potent. Mai arribes a conèixer la gent, per molt que et penses que sí, tots tenim secrets, i tirar d’aquest fil és un gran incentiu per a escriure històries”. 

“Per a mi la literatura és com un riu que se me’n du”

Rafa Lahuerta em va dir que vostè havia recomanat en un dels seus programes Demon Copperhead, de Barbara Kingsolver, i em feu il·lusió, perquè Kingsolver és una de les autores nord-americanes que més m’agraden i m’acompanya des de fa trenta anys. “A mi aquesta novel·la em va fascinar, la trobo boníssima, no he llegit encara res més d’ella, però ho faré”. I ja què estem, què ens recomana llegir, què llegeix vostè? “M’agrada molt Maggie O’Farrel, Delphine de Vigan, Shirley Jackson, Donna Tart, El jilguero, Annie Ernaux, Laila Martínez, la seua novel·la Carmoma és molt bona”. I Ginzburg? També. I entre les clàssiques? Jane Eyre i Katherin Anne Porter, una autora nord-americana del sud dels anys vint que he llegit amb passió. 

Parlem també dels seus referents dins de la literatura catalana, i assegura que li fascina Irene Solà, “la manera com se te’n du, per a mi la literatura és com un riu que se me’n du i això em passa amb pocs autors, i em dona igual el que m’estiguen contant, la història no m’importa tant, com la manera com m’ho conten”. “També m’agraden molt i recomanaria Carlota Gurt, Raquel Ricart, Maria Climent, Núria Cadenes i Joan Lluís Lluís, ho he llegit pràcticament tot d’ell, em fasina com escriu”. Li esmente Els invisibles, un llibret on, aquest autor de la Catalunya Nord desgrana amb fermesa i sensibilitat els seus lligams i estima per la llengua catalana. 

Magda Simó assegura que li agraden els llibres breus: “jo era d’acabar un llibre encara que no m’agradés i em forçava fins al final, ara ja no ho faig, i per això  els llibres breus, trobo que són d’agrair, no fan tanta mandra i els dus a la motxilla [riu de nou]. ”Fixa’t –comenta amb un somriure mig “maliciós”–, les dones solem escriure llibres curts perquè tenim menys tendència a perdre el temps i anem al gra“. Em fa riure, hi estic d’acord. De fet, Simó acaba rapidet amb alguns dels tòpics al voltant de l’escriptura: l’escriptura necessita calma, un espai i una atmosfera adients per a la creació, i molta reescriptura. Els primers llibres solen necessitar molt de treball d’edició... Ella, però, ha anat com una fletxa, ha escrit una novel·la breu amb capítols curts molt ben entrelligats, i ha fet diana.

Repasse mentalment i amb una rapidesa, potser pròpia de dona, les lectures que Magda ha esmentat i de sobte em fixe que, tret de Joan Lluís Lluís, només hi ha escriptores. No desvetllaré cap secret ni faré cap descoberta: les escriptores avui llegim moltes més autores que autors, en general. Va com va, i potser ja era hora que anés així. Per alguna cosa serà... 

Li pregunte en què està treballant actualment, em comenta que du una novel·la entre les mans, però que ara la té aturada: “la tinc una mica al calaix, en un moment de crisi –diu dibuixant una ganyota divertida— ja ho reprendré, no tinc cap pressió ni pressa”.

Des de la seua òptica, com a periodista dins del circuit de la cultura i com a prescriptora literària professional, li demane que pose el termòmetre a la literatura escrita en català al País Valencià en els darrers deu anys: “Igual que ocorre en la música, en la literatura vivim un bon moment, amb una gran diversitat d’autors i gèneres: hi ha novel·la negra, romàntica, històrica, auto ficció, bona literatura juvenil, assaig, i en molts casos publicats per editorials valencians, i tot això demostra bona salut, però potser hi ha prou a millorar encara en qüestió de suport econòmic i social a la cultura”.  

Personalment, està contenta amb els seus editors de Drassana? “Molt perquè han sabut respectar el meu model de llengua, i fins i tot l’han millorat, alhora que m’han acompanyat i ajudat en el procés d’edició, i no sempre és fàcil trobar editors així”.

Eixim de l’hotel Vincci Mercat, al carrer de la Llanterna, cada vegada queden menys llocs on poder fer una entrevista amb tranquil·litat, sense ofegar-se amb la calefacció o quedar-se gelada amb l’aire condicionat, sense la música alta i impertinent de fons, amb bon cafè, bones butaques, i, sobretot, uns finestrals des d’on veus passar la vida. 

Fa pena anar-sen, la conversa és ben agradable, però Magda Simó ha d’anar a buscar el seu fill i potser pel camí maquinarà alguna història o personatge, perquè aquesta dona és una escriptora de raça, i ho ha demostrat amb una novel·la escrita a raig, però amb fermesa, una història amarada de de dolor i impuls, tocada per unes dosis d’humor magistrals.