Per què el PP de Mazón no va poder silenciar les víctimes de la dana i el de Camps va enterrar durant set anys l'accident del metro?

El 3 de juliol de 2013, la plaça de la Mare de Déu de València es va omplir de milers de persones que clamaven per la reobertura de la investigació judicial i política de l'accident del metro ocorregut set anys abans. Les revelacions periodístiques publicades mesos abans, plasmades en l'històric programa Salvados, però també en desenes d'informacions de Levante-EMV, l'edició valenciana d'El Mundo i el documental 0 responsables, de Barret Films, van traure la gent al carrer i van propiciar la reobertura de la causa gràcies a l'impuls de la Fiscalia Anticorrupció. Dos anys després, el canvi de govern a la Generalitat arran de les eleccions de 2015 també es va traduir en una nova comissió d'investigació a les Corts Valencianes.

Però, fins a arribar a aquest suport social, mediàtic i polític, l'Associació de Víctimes de l'Accident del Metro 3J va recórrer una llarga travessia pel desert del silenci institucional i judicial. No hi va haver ni una sola dimissió al Govern de Francisco Camps —d'ací el lema «43 morts, 0 responsables»— ni grans manifestacions que ompliren els carrers de València exigint respostes. En algunes de les concentracions que l'associació convocava cada dia 3 de mes a la plaça de la Mare de Déu a penes s'hi reunia una vintena de persones. I, quasi sempre, eren únicament membres del col·lectiu que lluitava perquè la mort i les ferides dels seus familiars no caigueren en l'oblit.

Precisament per aquesta experiència d'oblit institucional i social, quan es va produir la dana del 29 d'octubre de 2024, en què van morir 230 persones, l'Associació de Víctimes de l'Accident del Metro 3J va alertar del perill que suposava l'estratègia seguida per Carlos Mazón i el seu equip per enfangar la veritat sobre el que havia passat i evitar que hi haguera responsables. «Manca de previsió, no reconèixer els errors per no assumir la seua responsabilitat en la mort de tantes persones, ocultar, manipular, crear relats falsos... Quins mals records!... La mateixa manera de gestionar les tragèdies», van escriure en el seu compte d'X.

No havien passat ni quinze dies de la tragèdia quan, des d'aquell mateix perfil, van recordar un altre episodi fosc de la gestió del Govern de Camps. “Només falta que contracten HM & Sanchis perquè els prepare el guió de la versió que tots han de repetir”, van denunciar. El 2006, Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) va contractar aquesta consultora per a alliçonar els tècnics que havien de comparèixer a les Corts després de l'accident.

L'objectiu era que tots defensaren sense fissures que el que havia passat a la Línia 1 de Metrovalencia, on van morir 43 persones, havia sigut “un accident inevitable”. La consultora HM & Sanchis va ser contractada per un import no inferior a 621.000 euros, amb càrrec al pressupost públic i sense concurs. L'existència d'aquest contracte no va transcendir fins set anys després, quan diversos mitjans de comunicació la van destapar.

Però, per què el PP de Mazón no va poder silenciar les víctimes de la dana i el de Camps sí que va aconseguir enterrar durant set anys l'accident del metro?

Investigació judicial tancada en set mesos

Un factor fonamental va ser el ràpid tancament de la instrucció judicial. A diferència del que ha ocorregut al Jutjat d'Instrucció número 3 de Catarroja, que després de més de 18 mesos d'investigació ha imputat dos alts càrrecs del Govern valencià i té previst interrogar centenars de persones per aclarir 230 presumptes homicidis imprudents, la jutgessa que va investigar l'accident del metro va arxivar la causa per primera vegada tot just set mesos després. Va considerar que la causa principal havia sigut l'excés de velocitat i, el març de 2007, va donar per tancada la investigació sense cap responsable viu. La causa no es va reobrir fins al 2013.

En canvi, la investigació de la dana ha permés reconstruir, pràcticament al segon, què va fer i què va deixar de fer cada conseller i el mateix president de la Generalitat durant la jornada del 29 d'octubre. També ha desmuntat bona part dels rumors i ha descartat responsabilitats atribuïdes a organismes estatals independents. Tot plegat, unit a nombroses revelacions periodístiques, ha evidenciat davant de l'opinió pública la deficient gestió del Govern de Carlos Mazón i les falsedats que va difondre, obligant-lo a rectificar en nombroses ocasions i erosionant greument la seua credibilitat.

Paradoxalment, aquestes mentides i les campanyes de desinformació van contribuir a mantindre viva la mobilització social en demanda de justícia, veritat i reparació. Fins ara ja s'han celebrat vint manifestacions multitudinàries.

Una televisió pública al servei de la gent o al servei del poder

La televisió pública valenciana va tindre papers diametralment oposats en totes dues tragèdies. El 2006 va ser Canal 9; el 2024, À Punt. Segons va concloure un informe de la Unió de Periodistes Valencians, Canal 9 es va convertir en “un altaveu per a difondre la versió oficial”. No era un detall menor: al voltant del 20% de la ciutadania valenciana s'informava aleshores a través dels seus espais informatius.

Tot i que les televisions d'àmbit estatal van fer una cobertura rigorosa durant els primers dies, l'interés va anar decaient amb el pas de les setmanes. Amb la dana va ocórrer el contrari. L'atenció mediàtica es va mantindre durant més d'un any i mig, fins que altres grans esdeveniments —com la guerra entre l'Iran i Israel o els casos de corrupció que afectaven el Govern i el PSOE— l'han desplaçada de l'agenda televisiva.

Tan qüestionada va ser l'actuació de Canal 9 que els mateixos treballadors van voler reparar el greuge causat a l'Associació de Víctimes de l'Accident del Metro 3J quan el PP va decidir tancar la cadena el 2013. Beatriz Garrote, presidenta de l'associació, va ser entrevistada al plató tot just uns minuts abans del fos a negre com a gest simbòlic per a corregir anys de silenci informatiu.

Amb la dana va ocórrer justament el contrari. À Punt va ser una de les principals referències informatives tant durant la jornada del 29 d'octubre com en els mesos posteriors, gràcies al desplegament de desenes de periodistes, sense censura i amb criteris professionals.

Un ecosistema mediàtic diferent

La pluralitat de l'ecosistema mediàtic també va resultar determinant. Amb escasses excepcions, els mitjans van assenyalar les contradiccions de Carlos Mazón i la negligent gestió de la Generalitat. El cas va ocupar durant mesos les portades dels principals diaris d'àmbit estatal i va obrir informatius i tertúlies televisives de manera continuada.

Eixa pressió informativa va contribuir decisivament a mantindre viva la indignació ciutadana fins a la dimissió del president de la Generalitat el 3 de novembre de 2025, a penes un any després de la tragèdia. Francisco Camps, per contra, no només no va dimitir després de l'accident del metro, sinó que va tornar a guanyar les eleccions autonòmiques de 2007 i 2011, mentre cap dels consellers amb responsabilitats va assumir conseqüències polítiques.

Una comissió d'investigació de set dies

El 2006 el PP gaudia d'una majoria absoluta incontestable i va aconseguir limitar l'impacte polític de l'accident. El 21 de juliol d'aquell any va tancar, en a penes cinc dies, la comissió d'investigació constituïda a les Corts Valencianes el 17 de juliol. El dictamen, aprovat únicament amb els vots del PP després d'una trentena de compareixences i de l'anàlisi de mig centenar de documents, va concloure que l'única causa del sinistre havia sigut l'excés de velocitat i que la línia era segura. No va ser fins al canvi polític del 2015 quan les Corts van impulsar una nova comissió que, el 2016, va atribuir a la Generalitat responsabilitats per les retallades en matèria de seguretat.

Amb la dana, encara que la comissió d'investigació de les Corts també es va tancar en fals, deixant sense comparèixer el 70% de les persones inicialment previstes i intentant diluir el protagonisme de les associacions de víctimes, tant el Congrés dels Diputats com el Senat van mantindre obertes les seues investigacions. Les seues conclusions probablement seran antagòniques, però vint mesos després la investigació política continua oberta en totes dues cambres.

Tant l'Associació de Víctimes de l'Accident del Metro 3J, presidida en diferents moments per Beatriz i Rosa Garrote, com les associacions de víctimes de la dana, encapçalades per Rosa Álvarez i Mariló Gradolí, coincideixen en un diagnòstic: el 2006 va triomfar l'estratègia del silenci; el 2024, no. Hi haguera o no una sentència condemnatòria, les mobilitzacions socials van contribuir decisivament a la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. La societat valenciana, vint anys després, ha canviat profundament.