La Universitat Internacional de València (VIU) va nàixer amb la pretensió de ser un centre d’estudis virtual, de practicar l’ensenyament en línia a través d’Internet. El seu impuls no va estar exempt de polèmica: la llei de creació, aprovada per la majoria absoluta del PP en les Corts Valencianes el 2008, apuntava el caràcter privat de l’entitat, que no obstant això se sufragaria amb fons públics.
Quan es va produir la votació, els grups socialista i Compromís van manifestar la seua posició contrària. La síndica del PSPV llavors, Ana Noguera, va afirmar: “Naix en contraposició i en atac frontal al sistema públic”. Va afegir que el Consell tenia “la intenció de controlar els seus continguts i la seua formació”, perquè “no confia en res que no es puga controlar i que acate les ordres del president”. El diputat del grup de Compromís Josep Maria Pañella es va manifestar en el mateix sentit: va assegurar que era un projecte hermètic, que responia a “la voluntat de fer una universitat totalment privada amb el control del Consell”.
El PP, que ja treballava en la creació de la institució més de quatre anys, va defensar que la institució d’ensenyament en línia “acosta la Universitat a tots els sectors socials”, quasi com si es tractara d’una obra social. El centre, cinc anys després, es va vendre al Grupo Planeta per la consellera d’Educació llavors, María José Catalá, hui portaveu del PP en les Corts Valencianes, candidata a l’Ajuntament de València i professora en aquesta universitat.
La institució va acostar la universitat a multitud de capes socials, especialment les afins al partit que la va crear des del Govern. El primer rector del centre va ser José Sanmartín, conseller de Treball i Assumptes Socials en el primer govern d’Eduardo Zaplana en la Generalitat Valenciana, responsable de la VIU entre el 2008 i el 2011. Catedràtic de Filosofia de la Universitat de València, ja havia dirigit la seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (UIMP) a València, entre altres responsabilitats. A Sanmartín el va seguir Juan Manuel Badenas, catedràtic de dret civil de la Universitat Jaume I de Castelló i candidat actual de Vox per a l’Ajuntament de València.
Durant aquests anys, persones que havien mantingut càrrecs sota el signe polític dels populars van estar a sou de la universitat. Els excàrrecs de confiança dels populars tenien els salaris més elevats de la institució, segons la taula retributiva a què ha tingut accés aquest diari, només per davall del rector. L’informe de l’auditor previ a la venda de la universitat va apuntar que hi havia remuneracions en alts càrrecs per damunt del que es preveu legalment, sense entrar detalladament en quins ni quants.
Entre els treballadors afins, segons la documentació consultada per elDiario.es, està el que va ser cap de premsa de Rafael Blasco, Víctor Mut Badenes. Home de màxima confiança de l’exconseller condemnat per corrupció, a qui va acompanyar durant diferents etapes en el Govern valencià (com en Indústria, Territori i Cooperació), Mut va ser designat cap de Comunicació de la universitat el 2011, pràcticament en el mateix moment que Badenas va ser elegit rector. Mut consta com a professor no titular, amb contracte temporal i una retribució anual de 48.200 euros.
Un altre dels empleats de la VIU que va ser càrrec de confiança dels populars és José Santamans. Va ser director de Màrqueting i Comunicació de la VIU entre el 2007 i el 2011, segons el seu perfil professional. En el moment de la venda, constava com a professor titular amb reserva, en situació d’excedència, amb la mateixa categoria laboral que Mut, encara que no consta la seua jornada ni la seua retribució. El 2006 Santamans va ser assessor de premsa de Justo Nieto en la Conselleria d’Empresa, Universitat i Ciència. Després del seu pas per la VIU, va ser assessor de José Císcar en la Conselleria d’Educació i director general de Relacions Informatives i Promoció Institucional de la Generalitat Valenciana, també amb Císcar, en el Govern d’Alberto Fabra. Després d’un any en el sector privat, el juliol del 2015 va ser cridat pel president de la Diputació d’Alacant llavors, César Sánchez, del PP, per a ser cap de Premsa, on va estar un any.
En la llista el segueix Maria Antonia Porcel, vicegerent i responsable de Serveis Generals Administratius de la VIU des de juliol del 2008 fins a l’any 2014. Abans, segons consta en el seu perfil professional, va ser adjunta al director en la Fundació Jaume II el Just, entre octubre del 2004 i gener del 2008. La fundació va ser una idea de Francisco Camps, que es va crear per restaurar el patrimoni valencià i es va convertir en una oficina d’ocupació per al Partit Popular: fins 17 persones vinculades al partit van treballar en l’entitat pública que va deixar un forat de 8 milions d’euros, entre aquestes el nebot de Rita Barberá i la exportaveu de Justícia del grup popular en les Corts. Amb contracte indefinit com a personal administratiu, consta una retribució de 50.282 euros anuals.
Una altra popular en nòmina de la universitat sufragada amb fons públics és Lucia Granados Alós, actualment directora del màster de psicopedagogia en la VIU. En el moment de la consulta consta com a professor auxiliar ajudant, amb un contracte temporal i una retribució anual de 29.300 euros. Granados va ser regidora del PP a l’Ajuntament d’Alcoi durant diversos mandats, i va entrar en el govern municipal de la mà de Miguel Peralta, secretari general del PP a Alacant. Va deixar el partit el 2016 i se’n va passar a Ciutadans, en una maniobra conjunta amb altres representants, i va ser candidata dels taronges al Senat el 2019, com a número 1 i 2 per Alacant en les successives convocatòries electorals.
Entre les persones afins als populars que es van relacionar amb la universitat també hi ha gent de més relleu públic, com el periodista Arcadi Espada. El 2012 la VIU el va incorporar com a consultor, una figura que feia servir també per a complementar la tasca docent, encara que es desconeix el seu salari. Espasa va impartir diverses conferències a càrrec de la universitat, entre les quals una de titulada ‘Periodisme 3C’, sobre les connexions entre ciències i humanitats, i la ‘Trobada optimista’, ambdues el mateix any i retransmeses en continu. Anys més tard escriuria el llibre en defensa de Francisco Camps, Un buen tío: cómo el populismo y la posverdad liquidan a los hombres (Ariel, del Grupo Planeta, el 2018), que va presentar a València aquell març amb l’expresident.