“Der Tod is ein Meister aus Deutschland”... La mort és un mestre d’Alemanya. Aquesta frase esgarrifosa -que és un vers de Paul Celan- resumeix el malestar de molts alemanys amb la seua pròpia història, cultura i país. Alemanya es va sumar entusiasta i inconscient a la Primera Guerra Mundial, que va causar nou o deu milions de morts. Va acceptar i va assumir la barbàrie nazi -Hitler arribà al poder pacíficament- i es va llançar sense reserves a la Segona Guerra Mundial, que es va saldar amb molts més milions de morts. Va envair mig Europa, dominà i sotmeté, directament o indirecta, pràcticament tot el continent, bombardejà implacablement Anglaterra. Envaí la Unió Soviètica a sang i foc i encetà un horrorós programa d’extermini dels jueus d’Europa. Milions de morts. Els alemanys antifeixistes i els jueus foren perseguits, torturats i morts en presons i camps de concentració i d’extermini. Exili o mort. Cossos repressius com la Gestapo o les SS són marques alemanyes, com Bosch, Mercedes o Volkswagen. Una garantia de qualitat i eficàcia, d’innovació tècnica com el mortífer gas Zyklon B.
Aquesta frase –“La mort és un mestre d’Alemanya”- l’he retrobada al llibre d’Uwe-Karsten Heye sobre la família Benjamin (Los Benjamin. Una familia alemana, ed. Trotta), que es centra en el destí d’aquesta família -els tres germans i les persones properes- molt representativa del destí dels alemanys jueus i d’esquerres, que hagueren de patir l’indicible en la mitjanit del segle, en l’època de foscor i bogeria criminal que s’estengué entre el 1933 i el 1945. L’odi petit-burgès contra la modernitat i l’emancipació dels proletaris i les dones, els interessos egoistes de la gran burgesia i la deriva patològica de la cultura alemanya romàntica, metafísica i antidemocràtica (de Nietzsche a Heidegger, per simplificar) es conjuminaren en una mateixa empresa criminal.
Alguns trets específicament alemanys com la Tüchtigkeit i la Gründlichkeit -la laboriositat o capacitat de treball i la radicalitat- afegiren tones d’eficiència a la comesa, que va destruir Europa i també Alemanya. Europa ja no tornà a ser la mateixa després del 1945. L’única esperança de represa i retrobament seria ja Europa, la Unió Europea, tan dubtosa i complicada, encara ara, tantes dècades després.
Alemanya, dividida i desfeta moralment, va mirar de refer-se al llarg de la segona meitat del segle XX i va trobar, després de dubitacions, un camí d’introspecció i autocrítica arran de la Historikerstreit -la controvèrsia dels historiadors, que va fulminar el “revisionisme” històric- i el mestratge moral de Jürgen Habermas. Les generacions joves varen rebutjar iradament el món i les justificacions dels seus pares i avis. Avui Alemanya, reunificada, és una altra cosa, com ho demostra eloqüentment la figura d’Angela Merkel, un valor democràtic i humanista enmig de les grans contradiccions i amb els clarobscurs consegüents, però d’una envergadura creixent. Avui dues dones alemanyes -antítesi del passat del seu país-, Angela Merkel i Ursula van der Leyen, representen l’esperança d’Europa. Ja és curiós...
Aquest llibre sobre la família Benjamin -Walter, el gran pensador; Georg, el metge comunista; Dora, la psicòloga i pedagoga; Hilde, la dona i vídua de Georg, que fou ministra de Justícia a la RDA; i els fills i néts, que són el present- l’hauria de llegir tot aquell que considere d’interès entendre la figura de Walter Benjamin -mort i soterrat a Port Bou- i, més enllà, la tragèdia alemanya i europea del segle XX.
Walter Benjamin és sense cap mena de dubte un dels pensadors més interessants del segle XX, amb una influència que no cessa, en totes les seues dimensions: crític literari, analista i crític de la modernitat, historiador de la cultura, intèrpret de les cruïlles de la humanitat, creador de llenguatge i de metàfores perdurables, a cavall entre el marxisme i el messianisme jueu. Georg Benjamin fou un pioner de la medicina social, preventiva i assistencial, als barris obrers de Berlín i militant comunista; Dora fou una psicòloga i pedagoga lliurada a l’estudi i la pràctica al voltant de la infància abandonada en les condicions terribles de misèria estructural, amb idees innovadores en política social i tractament de les addiccions; Hilde Benjamin fou jurista, maldà endebades per salvar el seu marit Georg, i després de la guerra fou vice-presidenta del Tribunal Suprem de la RDA i ministra de Justícia. Fou justament implacable amb els nazis emboscats culpables de crims infames, els mateixos que a la República Federal pràcticament no foren molestats i continuaren als càrrecs. Una certa diferència...
L’exili, les privacions i l’enfosquiment de qualsevol perspectiva dugué el 1940 a la mort Walter Benjamin, que no aconseguí fugir de l’Europa dominada per Hitler i acabà els seus dies a Port Bou, a l’Empordà. Acabaren també amb Dora, malalta i deprimida, a Suïssa el 1946. I amb Georg, tancat en presons i finalment internat al camp de concentració de Mauthausen, on va patir i morir a mans dels botxins hitlerians. Mauthausen, el camp on varen patir i morir també tants republicans espanyols abandonats ignominiosament pel règim franquista (per grans “patriotes” com Serrano Suñer i el general Francisco Franco).
¿El delicte dels Benjamin, que eren fills conscients i rebels de la burgesia il·lustrada de Berlín? Ser jueus i d’esquerres.
Llegint aquest llibre hom no pot evitar fer extrapolacions. Hem viscut també en un espai polític i cultural ple d’exilis i de morts, de guerres civils, presons i tortures. La mort és també un mestre d’Espanya. O no? Cel·les, comissaries, cuartelillos, Burgos prisión central, la Model, el mur de Paterna, la Brigada Político-Social, la Brigadilla, fosses comunes, garrote vil, afusellaments...
Presons i exilis. Una realitat actual. Tortures... la història de Billy el Niño, de Roberto Conesa o el comissari Ballesteros, d’actualitat. Els morts republicans encara a les rases i a les vores de les carreteres. El monument funerari del Valle de los Caídos, d’on hom va treure Franco fa dos dies, i pendent de remodelació o d’enderrocament. Acabar amb els monuments és una constant dels canvis revolucionaris o, simplement, dels canvis d’estat d’ànim i d’època. La “iconoclàstia”, ben mirat, té les seues raons, com ha escrit amb la lucidesa habitual Enzo Traverso en un article recent.
La història dels Benjamin, una història exemplar. D’Alemanya i d’Europa.
0